Pessics de Xile

Un any, dos estius

2010-08-11T14:25:00.002+01:00

Aquests dies de vacances aprofito per rellegir algun dels posts escrits abans d’anar a Xile el passat gener. El balanç és que 24 dies em van donar per fer moltes de les coses que enyorava fer o que tenia previstes mentre feia la maleta.

També hi va haver temps suficient per fer-ne de no previstes, ja fossin en postiu, com ara descobrir Lota, fer alguna "inauguració" d’infraestrucutes d’interès pel país, anar de picnic amb bons amics al Cajón del Mapio, gaudir d’una visita molt especial al convent i la comunitat de monges de San Felipe. D’altres, tampoc previstes, les feia amb tota la pena al cor, com haver d’acompanyar el pobre Tristán al veterinari o ajudar a la seves cures diàries.

I per les moltes coses que no vaig tenir temps de fer, doncs, sempre confio poder tenir, més aviat que tard, l’ocasió. Sigui com sigui, el que no vaig fer en la tornada va ser un escrit de tantes sensacions, tans bons moments (i alguns d’amargs), tants retrobaments i tantes il·lusions viscudes.

De seguida de la tornada, un fort terratrèmol sacsejava el país i el patiment per l’estat dels amics d’allà es barrejava amb el regust d’alguna decepció que havia pujat a l’avió amb mi, com ho era una victòria de la dreta a la presidència del país i unes condicions de salut delicades d’un amic "perruno".

Quedaven poques ganes d’escriure sobre els bons moments viscuts a Xile amb en Fabián i família, en Luís, l’Anita, la Carina, la Nodina, la Bibiana, en Gonzalo, la Cote, la Pao, la Pao de l’Alpes, en Felipe, els Pablos, la Lorena, en Pancho, la Marta, en Marc, en Carles, etc. Patia més per com podien estar ells i les seves famílies que per pensar que m’havia agradat molt retrobar-los i que esperava tornar-los a veure ben aviat.

Ha sigut ara, amb el relentiment del temps que suposa l’estiu, un segon estiu per mi aquest any, que m’ha entrat el cuquet de tornar als meus pessics de Xile, d’aquí o d’on sigui que em porti la vida...

Pessics de Londres

2010-08-09T10:21:00.009+01:00

"Força, Xile!"

2010-03-01T17:54:00.007Z

A la sensació de llunyania de les emocions viscudes que s’acostuma a tenir quan es retorna de vacances un cop ja s’ha tornat a la rutina, se li suma l’angoixa i la pena de saber que molts dels llocs que vaig conèixer ja no existeixen i que la gent que allà hi vivien ara, els que poden, tracten de sobreviure enmig de tanta desesperació.

Gent a qui conec, que formen part ja de la meva família xilena, i gent que no, els que surten a la tele i els que encara no han pogut veure arribar cap tipus d’ajut.

Poques ganes queden d’escriure sobre el que ha estat aquest viatge vist el gran i creixent nombre de víctimes mortals i de les imatges que arriben de barris de Santiago i localitats a la costa i al sud que he conegut i que en qüestió de minuts van quedar destruits.

Vist que des d’aquí poc s’hi pot fer a part d’encomanar-se a tots els sants, déus i forces, només espero que les coses vagin tornant a la normalitat i que el país aixequi cap ben aviat. Molts ànims a tots, i "un cop més: força Xile!"

3, 2, 1...

2010-01-04T16:28:00.004Z

...portar en Tristan, ja recuperat, i els seus companys perrunos a la plaça i sorprendre'm del que han crescut els nens del barri, comprar un gelat de "xirimoya alegre" al damunt d'una "micro", parar al sol a la tumbona del pati de darrera, veure en Felipe a tots els programes de la tele i trobar-me en Pancho Reyes en algun esdeveniment, retrobar-me amb el "picaflor" que a l'estiu es cruspeix la flor dels codonys i fer llargues caminates amb brisa del Pacífic...

4, 3, 2...

2010-01-03T12:39:00.003Z

Ha començat el compte enrere: les vacances concedides, la maleta despenjada de dalt de l’armari, la roba d’estiu recuperada del fons del calaix i totes les il·lusions concentrades en el dia 6, dia de reis.

Ganes de retrobar amics i espais que durant 9 mesos eren el meu dia a dia i que durant gariebé 2 anys he recordat en un moment o altre de cada jornada.

Retrobar la Laguna Sur, el passatge Dillú i tots els qui allà hi viuen i enyoro, retrobar amics d’amics, amics de la Joventut del Centre Català, de la comunitat catalana, de l’associació i, és clar, als amics perrunos,...

Tornar a trepitjar el carrer Suècia, fer una tapeta a Orrego Luco, pujar a Pajaritos i baixar a Baquedano per anar a Bellavista a fer algun mojito al bar de moda. Passejar per República, parar a saludar al 1161 de Cumming i fer un cafè a la plaça Brasil.

Passar per la Moneda i veure els preparatius d’un nou president i potser d’un nou color polític. Comprar algun souvenir a Lastarria, veure la Gigante que passeja per l’Alameda en ple festival Santiago a 1000, conèixer l’Estadio Nacional, retornar al cementerio general i menjar un completo regat amb Kunstman.

Conèixer llocs que se’m van resistir, fer algun teiatru, veure Valparaíso des del mar, com el van conèixer tants europeus que hi havien estat abans. Menjar “chancho en piedra” sobre un tros de “pan amasado” i veure “psico sour”, fer carretera i manta i viure Chiloé, respirar els Andes. Fer un tros de “marraqueta” untada amb “palta” matxacada, beure “cola de mono” amb la família de Bucalemu i anar a votar el dia 17.

Agafar el 111 i sentir el bip dels 750 pesos del passatge, descobrir el Maipo, trobar alguna petjada catalana més, anar al “negocio” i comprar 2,5 litres de “bebida”, posar els peus al Pacífic (i si m’atrebeixo fins als genolls), veure les noves construccions: el museo de la memòria, la línia de metro que aproparà la villa del Sol al centre.

Fer uns rons amb cola amb les “compañeras” i unes “chelas” amb els artishtes integralsh, tenir problemes d’entesa de l’idioma amb la majoria de la gent, comprar La Nacion del diumenge a la senyora de la bici i un The Clinic al passeo Ahumada, fer un asadito amb els joves del Centre i un partit del Barça amb la penya. Menjar “humitas”, peix fregit comprat a la barca i “chupe de loco” i fer-ho baixar amb “heladito de piña”.

Creuar-se amb algun de tants gossos que ignora la ciutat, descobrir algun nou restaurant de la llarga llista de “picadas” del Pancho, fer uns mots encreuats a dues bandes i potser, fins i tot, ballar unes “cuecas” si no em controlo amb la “chicha”.

Si 9 mesos es van fer curts, 24 dies a Xile semblen un suspir amb tantes coses que vull fer i tantes que sé que quedaran per fer! Sigui el que sigui el temps que tingui, aquí ja està tot a punt per començar de nou l’aventura!

El viatge d'Ulisses (d'anada)

2009-12-26T16:07:00.004Z

Fa uns mesos penjava en aquest blog les històries de 2 xilens que viuen a Catalunya emeses per la XTVL en el programa "El Viatge d'Ulisses".

S'han emès darrerament les històries d'alguns catalans que vaig poder conèixer a Xile en la meva estada i a qui espero tornar a trobar, a ells i a coneguts que hi surten, aquest gener: l'Anna, en Carles i l'Edgar.

Per anar fent boca...

2009-12-19T16:35:00.003Z

Mentre espero el moment del compte enrera pel dia que voli cap a Xile, vaig fent boca assaborint un "completo" i una bona cervesa del país que m'ha portat en Pablo en la seva darrera visita!

Falta ben poc, quina emoció!!!

13 D a les urnes

2009-12-15T16:31:00.004Z

El passat 13 de desembre Xile celebrava les eleccions presidencials coincidint en dates amb una iniciativa de la societat civil catalana per a l’organització d’una consulta popular a un bon grapat de poblacions sobre la independència de Catalunya.

A Xile, que l’any que ve s’hi celebra el bicentenari de la seva, d’independència d’Espanya, hi ha un alt nivell de probabilitats que hi governi un president de dretes per primera vegada des de la fi de la dictadura de Pinochet.

A Catalunya, que almenys falten 200 anys perquè pugui celebra-s’hi el bicentenari de la seva independència vers Espanya, els resultats de participació no han arribat, de forma general, a l’expectativa que s’havia creat.

Cap dels resultats em satisfà, però aquests són els que són i toca guardar paciència.

Les esquerres xilenes s’hauran de posar les piles, però cometran un gran error si només ho fan perquè Frei guanyi a la segona volta a Sebastián Piñera. La Concertació d’esquerres hi porta molt temps al govern, segurament massa. Fa pensar al final que, encara que sigui per higiène democràtica, un canvi de govern pot no ser tan mala solució, tot i que remogui certs estòmacs, començant pel meu mateix.

L’independentisme català també s’haurà de posar les piles, però per deixar de fer tant el soca, que l’endemà de l’èxit d’organització del referèndum ja ens tornem a esbatussar. Fa pena. Avui a la ràdio algú dèia que potser la nostra sort va ser que vam perdre el 1714 perquè tothom va engegar el dia 12 per tirar endavant el país, si arribem a guanyar a saber com estariem a dia d’avui. També remou estòmacs pensar que certa part de raó ja la té…

Paisatges i escenaris

2009-11-10T16:57:00.015Z

El recinte de La Fabrica de Celrà és escenari aquests dies de la grabació d'un film en què un dels personatges prinicpals és interpretat per Eduardo Noriega.

Ell va protagonitzar anys enrere un anunci de la Schweeps en un paisatge que aleshores no identificava, però que ara situo al mapa i, que tot i que no haver-lo pogut conèixer, és excepcional: Antofagasta, Xile. Doncs, bé, a falta de poder-lo veure en viu i en directe passejant pels carrers del poble, em quedo amb el premi de consolació...

PD. Vinc de fer el xafarder del lloc del rodatge i des de la porta es podia veure l'Eduardo Noriega a maquillatge vestit amb trajo, bigotis i ben enclanxinat...la veritat m'agrada més fent de xungo de Santa Coloma a Petit Indi o, en aquest anunci, per posar dos exemples...

El Diari de Girona ha publicat una galeria d'imatges del rodatge ben interessant per a l'arxiu històric:
http://comunitat.diaridegirona.cat/galeria-multimedia/Cultura/Rodatge-dAgnosia-Celra/8844/1.html

Trobada a Barcelona

2009-11-04T16:37:00.003Z

Hem tingut visita i tota la Joventut del Centre Català que corre per terres catalanes ens hem trobat per rebre com es mereix en Pablo. Torna a Santiago amb salutacions per a tothom!

Aquesta batalla la guanyaràs, Tristan!

2009-10-13T17:55:00.004+01:00

I aquest estiu ens en riurem mentre correm tu i jo per la platja de Bucalemu amb en Xai, la Candels, el papi i tota la família! Molts ànimus Tristanciu I!

"ú, DÓ, tè, cate, cenc!"

2009-10-08T18:11:00.007+01:00

Fa dos anyets t'escrivia de l'altra banda del món i et donava la benvinguda amb la recança de no poder-te abraçar, fer un petó i olorar la teva pell de nadó....

Encara no et coneixia i ja t'estimava amb bogeria, no t'imagines doncs com t'arribo a estimar ara que et conec i que et trobo el nen més preciòs del món.

Quina alegria poder-los celebrar a prop teu i quina alegria veure que ets un nen sa, alegre, despert i ben tremendu!

Feliços dó, OT!

En record de la Mercedes...

2009-10-05T18:32:00.001+01:00

Felices festes patria!

2009-09-17T17:47:00.003+01:00

18 de setembre

Pessics de Viena

2009-08-17T21:42:00.011+01:00

Imatges a mida de pessic de Viena...

El viatge d'Ulisses

2009-07-26T14:30:00.002+01:00

Un parell de reportatges ben recomenables...

la història d'en Rodrigo Araneda

i la de l'Alejandra Pérez...

Championitis

2009-05-26T16:18:00.009+01:00

La final de la Copa d'Europa ja s'apropa i fins i tot a una se li encomana la "championitis" aquesta que corre pels carrers de color blaugrana. Val la pena deixar-se emportar per aquesta eufòria i emoció col·lectiva, al cap i a la fi l'any passat vaig seguir pràcticament tota la temporada des del De la Òstia, llàstima que el Barça no estava aleshores per provocar gaires moments com aquest...

... espero només poder rebre algun vídeo més com aquest ben aviat!!! ;-)))

"La buena vida"

2009-05-02T19:49:00.010+01:00

Ha durat una trista setmana a la cartellera de Girona aquesta pel·lícula xilena que va guanyar el Goya a millor producció estrangera de parla hispana.

Del mateix director de "Machuca", Andrés Wood, retrata un Santiago molt gris, molt individualista, molt dur i injust com qualsevol altra ciutat del món. Bona...com la vida mateixa...

També és ben interessant la cançó amb què acaba el film, "Para el final" de Chinoy...

"Algo parecido a la felicidad"

2009-04-20T17:07:00.005+01:00

Si hi ha algú que encara passa per aquí i es vol deixar recomanar una pel·lícula, que no se li escapi Algo parecido a la felicidad" de Bohdan Sláma. Aquest no és un pessic de Xile, sinó de la República Txeca, de la vida, de l'amor...imperdible!

Haver de recuperar el “no metan sus rosarios en nuestros ovarios”

2009-04-01T17:12:00.004+01:00

Fa cosa d’un any titulava un post amb aquesta frase que havia sentit en algun titular del diari La Nación, fruit d’una decisió del tribunal Constitucional xilè contra una política del govern de la concertació la qual facilitava l’accés, de forma controlada i gratuïta, a la pastilla del dia després.

És ben lamentable que un any després aquesta frase tingui total vigència aquí. Ara que s’està plantejant la reforma de la llei de l’avortament, encara hi ha els qui volen posar els seus rosaris als nostres ovaris…

...pel meu incondicional...

2009-03-28T10:50:00.006Z

un youtube de regalu!

http://www.youtube.com/watch?v=D5bVv7UV6hI

Souvenirs de Xile

2009-03-25T20:37:00.006Z

El plaer de retrobar bons costums adquirits a Xile...la il·lusió de rebre Ioranas des de l'altra punta del món!

Moltes gràcies!

Recepta per la "morriña"

2009-02-08T12:48:00.004Z

Per la "morriña" una mica de Violeta Parra... i anar insistint...

Padú

2008-12-15T16:16:00.002Z

Em consola saber que, malgrat tot, has estat un "perrito feliz"...

Santiago de Chile

2008-11-25T07:42:00.002Z

Dies enrera sortia al El País un parell de reportatges sobre Santiago de Chile:

Un era un vídeo del canal viajar: http://www.elpais.com/videos/viajes/Santiago/Chile/elpvid/20081031elpviavje_1/Ves/

L'altre un reportatge escrit titulat "Santiago una ciudad relajada e indie" que fa un recorregut durant un dia per la ciutat... veig que encara em vaig deixar algunes coses... res, que hi haurem de tornar!

http://elviajero.elpais.com/articulo/viajes/ciudad/relajada/indie/elpviavia/20081101elpviavje_2/Tes

Santiago què?

2008-11-23T09:29:00.004Z

Era dia de retrobaments a Barcelona. Habiem quedat al “Gato Gordo” de la Rambla del Raval la colla de la Joventut del Centre que estem per aquestes latituds per retrobar-nos amb la Marta que era aquí de vacances i amb la Maria, que havia tornat de Xile i que encara no ens haviem vist.

Estava fent temps pels carrers del Raval. M’estava dedicant al plaer de fer el badoc per Barcelona quan em va sorprendre el títol d’una exposició: “Santiago Toolbar”…Santiago què?...
Un dels subtítols, La Nueva Gráfica Chilena, aclaria de quin Santiago es tractava.

Ja ho teniem situat al mapa. Més complicat va ser, un cop dins, situar el significat de tot plegat. Eren 4 espais diferenciats i tots sorprenien per ser obres artístiques ben “concectuals”, estrafularies, rarotes. Els espais corresponien a 4 col·lectius artístics xilens que han presentat obres en un espai, Galeria Concreta, creat per la Corporació Cultural Matucana 100.

Fins aquí tot el que vaig entendre d’una extensa explicació de les motivacions d’una exposició tant desconcertant, però no tenia garie temps i em vaig dedicar a donar-hi un cop d’ull.

A mi això de l’art abstracte sempre m’ha anat una mica gros, però, com són les coses de la morrinya, fins i tot vaig dedicar uns quants minuts a veure un vídeo sobre les voltes que dóna l’esperssor que rega el bosc del Cerro San Critsobal i que es pot veure des de Plaça Italia, al centre de Santiago!

He de dir que, tot i l’estona dedicada, no va ser el muntatge que més em va interessar. Però si tingués ocasió tornaria a l’exposició per veure el projecte que presentava La Nueva Gráfica Chilena.

Aquest col·lectiu presentava vídeos surrealistes com el que dóna la seva particular visió de com devien ser els dies dels supervivents del més famòs accident aèri als Andes o el d’un viatge accidentat i gens glamuròs de superherois de Santiago a Valparaíso.

Al seu espai també es poden llegir còmics editats per ells com La isla del No (en referència al referèndum que va acabar amb la dictadura de Pinochet) que explica la seva versió, amb un punt irònic i molt crític, del procés de transició a la democràcia al país.

Fent una mica el xafarder per aquest món de blogs i youtubs he vist que aquesta gent van fent cosetes, aquesta setmana per exemple, el dia 27, el dia de la Historiteta al Centro Cultural de España a Santiago. Vés, per si algú li agafa més a prop i s’hi vol passar: http://lnggch.blogspot.com/

Dia mundial de "l'artishta integralsh"

2008-10-31T15:01:00.006Z

Fotos: Fabián Cordero, artishta integral.

Des d'aquí reivindico avui, 31 d'octubre, com a dia Mundial de l'artishta integral!

Moltes felicitats, artishtes integralsh del món!

A "20 anys del NO"

2008-10-27T18:56:00.004Z

Xile ha celebrat aquest cap de setmana eleccions municipals. Malgrat les diferències en el sistema electoral i de partits d’allà i el d’aquí, les notícies al dia següent ens sonen ben familiars: allà diuen que uns guanyen en alcaldes i els altres en regidors, aquí diuen que uns guanyen en vots i els altres en escons…Sigui com sigui, al final veus als polítics i la sensació és que tothom guanya i ningú perd.

L’Alianza, la coalició de partits de dretes (UDI i Renovación Nacional) han guanyat en alcaldes per la qual cosa diaris com El País arfirmen que “Bachelet suspende el examen de las municipales”.

Per altra banda, la Concertació (o “oficialistes”, partits que formen l’actual govern: Partit Socialista, Democracia Cristiana, Partido Por la Democracia i Radical) ha guanyat en l’elecció de regidors per la qual cosa diaris d’allà com La Nación diuen “Último cómputo ratifica victória de Concertación en municipales”.

Resultats ben ajustats en aquestes eleccions que es celebren el mes en què es commemoren 20 anys del referèndum que va fer caure el règim de Pinochet, el 5 d’octubre de 1988. Una democràcia, “transició” l’anomenen alguns encara, ben jove, però que pateix un envelliment prematur.

La sensació de desencant amb la classe política i la distància entre aquesta i la societat hi són ben presents en el dia a dia i es reflecteix en una molt baixa inscripció electoral, sobretot dels joves (a Xile per tenir dret a sufragi cal estar inscrit a un registre, la inscripció obliga a les persones a votar).

En els “20 años del NO” les noves generacions amb dret a vot ja no saben què és viure en dictadura i el sistema electoral, basat en una constitució creada el 1980, encara en temps de manca de llibertats, no afavoreix gaire en la confiança amb polítics i institucions.

Malgrat les grans distàncies històriques, socials i polítiques, podriem dir que tot això del desencant i l’abstencionisme també ens sona bastant familiar…

A part de la recomanació de l'enllaç a "20 años del NO" es pot trobar molta informació sobre les municipals a l'especial de La Nación.

Quin any!

2008-10-11T18:20:00.011+01:00

El dia 9 feies un anyet, Ot. Quin anyet, que l'has omplert d'alegria a tota la família! I quina festa més bonica. Com ho sabies que era per tu, eh! I què contenta tenies a la tieta, que un any més tard si que hi era per poder fer-te un fort petó. Per molts anys ens poguem estirar les orelles amb tantes coses per celebrar! Felicitats Ot!

Asado dieciochero a Catalunya

2008-09-23T15:07:00.007+01:00

Bonic cap de setmana de retrobaments...

en un "dieciocho" com avui...

2008-09-18T16:52:00.006+01:00

algú et va ensenyar que hi podia haver una vida millor i una família que t'estimés de debó... ara no només la tens sinó que també hi ha qui recorda que fa un any va tenir la sort de conèixe't!

molts saludos i feliç primer aniversari Pasqual!

dies de volantines

2008-09-16T21:34:00.003+01:00

Els setembres a Xile també són dies de volantines als cels i comparteixen aparadors improvitzats a les carreteres i als creuements de carrers amb les banderoles xilenes que decoren aquests dies de fiestas patrias...des d'aquí faig una crida perquè algú em compri un volantín amb la bandera xilena i així també m'assabentu si encara hi ha algú que passi per aquests pessics! Ja el passaré a buscar una estona d'aquestes ;-)

Bones festes pàtria!

Un altre cop 11 de setemebre

2008-09-14T19:42:00.006+01:00

I ha tornat a passar un 11 de setembre, de nou a Catalunya. L’11 de l’any passat segueix molt present a la meva memòria i ja per sempre, quan un grup d’ex-alumnes de la UTEM em van deixar entrar amb ells a la zona, aquell dia restringida, de la Moneda per fer l’ofrena floral a Salvador Allende.

Televisió de Catalunya també ha tingut present aquell 11 de setembre de 1973 i a aprofitat per fer una entrevista a Michelle Bachelet, presidenta de la República de Xile que es pot veure a Tv3 a la carta.

La presidenta, coneixent el mitjà que l’entrevistava, ha fet referència a la solidaritat de tants catalans cap al poble xilè.

Entre els actes de commemoració d’aquest 35é aniversari del cop d’estat i del centenari del naixement de Salvador Allende, hi ha hagut al Centro Cultural La Moneda una exposició de les obres d’art que es van recopilar durant el govern d’Unió Popular sota la Operación Verdad que pretenia demanar la solidaritat dels artistes de tot el món per fer un fons a favor de la causa.

El primer de respondre a aquesta crida de solidaritat mundial i artistica va ser Joan Miró, però no només això sinó que un dels impulsors era l’aleshores director de la Escuela de Bellas Artes de Chile, José Balmes, exiliat català. Aquest és, però només un exemple més de catalans compromesos i solidaris de qui feia referència la presidenta a l’entrevista.

Aquest 11 també s’han fet nous passos per conservar la memòria col•lectiva de Xile, des de la desclassificació documents de l’Arxiu Nacional de Seguretat dels EEUU on es posa un cop més en evidència el paper del govern nord americà en aquells fets, fins a la recuperació i restaurat del despatx que va ser del president Allende a la Moneda fins aquella data.

Ja mateix poso a la llista de tantes coses que he de fer quan torni a Xile, repetir la visita a l’interior de la Moneda!

"La ciudad de los fotógrafos"

2008-09-08T20:01:00.007+01:00

Si fa uns dies m'alegrava que es pogués veure als cinemes de Barcelona el film "Calle Santa Fe", avui recordo un altre documental que seria ben interessant que es pogués veure a alguna sala de cinema d'aquí... la ciudad de los fotògrafos parla d'aquells reporters que, malgrat les dificultats per explicar el que realment passava als mitjans de comunicació, es jugaven la vida deixant constància gràfica de les conseqüències d'aquells anys de dictadura.

">

"Calle Santa Fe"

2008-09-02T19:16:00.012+01:00

Dies enrera el Punt publicava un article de la Imma Merino que parlava d’un documental que aquesta setmana ha estat estrenat a Barcelona i que confio que en algun moment aparegui en alguna sala gironina.

Tal i com dèia la crítica de cinema, fent referència a un altre article publicat per un seu company de redacció, Josep Maria Sebastián, la commemoració enguany del centenari del naixement de Salvador Allende pot ser un bon moment per fer l’exercici de recordar què va significar el cop d’estat de l’11 de setembre per Xile.

Calle Santa Fe explica una història més de tants drames individuals i col·lectius que va significar aquell fatídic dia en què es van trencar tantes il·lusions de llibertat i igualtat a Xile.

El projecte d’Unitat Popular era la transformació econòmica i social del país des de valors democràtics així com ser un model per als paísos veïns que vivien problemàtiques similiars.

Així és com m’imagino que ho devien veure Miguel Enríquez i Carmen Castillo en aquells moments de govern de bloc d’esquerres. Enríquez era el líder del MIR (Movimiento de Izquierdas Revolucionario), organització que habia renunciat a l’acció violenta per responsabilitzar-se de la seguretat personal del president.

El trancament d’aquest somni els va portar a la clandestinitat fins que foren descoberts a la casa on s’amagaven al carrer Santa Fe. Miguel va ser assassinat i Carmen, embarssada, greument ferida.

El documental explica com va poder sobreviure, no va ser així amb el fill que esperaven, i com des de l’exili no podia sentir res més que ràbia pel seu país.

Anys més tard Carmen torna al lloc dels fets i allà coneix detalls sobre aquells fets que van marcar la seva vida. És aleshores que es reconcilia amb el seu país i amb tanta gent que va lluitar des de l’anonimat (com la Paulina d’aquesta altra història) per no deixar perdre aquell projecte de solidaritat entre les persones.

Celrà Pudahuel connexion

2008-08-31T09:44:00.015+01:00

Avui fa un any que amb els nervis dels últims moments preparava una maleta plena de roba i d'il·lusions davant una nova aventura. Els meus amics de Celrà de tota la vida venien a despedir-me i a ajudar-me amb l'angoixa de fer-ho encabir tot a la maleta... què m'esperava a l'altra banda del món, en aquell país desconegut amagat darrera la cordillera?

Doncs m'hi esperaven una colla d'amics! Un any després, Xile i tots els qui hi vaig conèixer segueix ben presents i malgrat la distància els sento molt propers. Procuro mantenir contacte amb ells i també amb els que ara tornen, com jo, a ser aquí.

9 mesos es veien molt llargs quan encara havia d'arribar i en canvi ara sento que m'han passat amb una rapidesa que no me'n ser avenir... espero que sigui ben curt el temps que trigui a tornar a posar els peus a l'aeroport de Pudahuel perquè voldrà dir que he tornat a Santiago!

Galeria d'alguns dels tants amics que no surten...

Lipigaz, el "quiltro" més famós de Xile

2008-08-11T19:28:00.007+01:00

A Xile hi ha molts de "quiltros"(el que en català diriem peteners) a les cases i sobretot als carrers, però sense cap mena de dubte, el més famòs és el que anuncia les bombones de gas Lipigas. Més enllà de caure simpàtic ell reivindica l'orgull de no tenir pedigrí però anar sobrat de gràcia i glamour!

"Valparaíso..."

2008-08-08T19:05:00.006+01:00

Sentados en lo más alto de unas escalas en el Cerro Cárcel, miramos las casas que se extienden, como una alfombra vieja, ante nuestros ojos... y hablamos del puerto, de sus muros que cuentan historias, de los recovecos que vemos y los que intuímos. Hablamos de la ciudad como si ya nos hubiésemos ido, como si la nostalgia fuera parte del paisaje... bajamos, obedeciendo la dirección de una escala que nos sabemos adónde nos llevará, saludamos a los perros y los gatos... los cordeles con ropa flamean como diciéndonos adiós. Al final de la jornada sentimos que algo nos ha pasado... la saudade, quizá, mezclada con la impotencia de sentir que Valparaíso es el buen y bello amante que dejamos ir... o morir.

D’en Fabián

Un amic xilè em dèia l’altre dia que entén les meves sensacions quan dic en algun post que no sé si té gaire sentit mantenir un bloc sobre una aventura quan aquesta ja ha passat. Ell ha viscut una temporada llarga a un país llunyà i també coneix aquella nostàlgia de les coses que s’hi han deixat, que s’enyoren i que ja sempre més queden incorporades en un mateix.

Però després penso amb gent, músiques, llibres, menjars o llocs que m’han robat el cor i amb els que he estat ben injusta perquè ben mereixien un post. Mirant-ho bé, he estat molt injusta amb l’Anita, la Nodina, en Fabián, els Pablos, la Marta o la Maria … tants amics d’aquí i d’allà; o amb les cançons de la Violeta Parra i totes les músiques de la meva B.S.O particular a Xile; també ho he estat amb "Santa Maria de las flores negras", "Tengo miedo torero" o tants altres llibres que m’han acompanyat durant els llargs trajectes per creuar la ciutat. I per no parlar, si ho hem de fer de menjar, del “charquicán”, les “humitas” o els “porotos con riendas”. Tots podrien ser alguns bons exemples d’aquesta meva poca consideració...

… també Valparaíso.

Podria donar un bon grapat de dades sobre aquesta ciutat portuària que aboca, amb un espectacular joc d’equilibris, les seves desordenades cases de colors al mar de la badia. O explicar les contradiccions amb la seva veina i festivalera Viña del Mar, o les que viu dins de si mateixa.

També podria fer un relat emocionat de les sensacions de passejar per la pendent dels seus carrers imaginativament decorats en una constant competició de grafitaires que treuen de la monotonia del monocolor parets, graons, pals de la llum o qualsevol mena d’element urbà que algú es pugui imaginar.

Descriure les gents, les olors, l’arquitecutra, la història que s’hi respira, el tràfec amb què viu, la calma del matí cobert amb una manta de boira, els bars sofisticats i els més autèntics, la moguda artística, el glamurt i la decrepitud compartint espais, els troleis i el ascensors per desplaçar-se per la ciutat, els vaixells de gran tonatge i les petites barques de pescador en l’immens port …

Digui el que digui, i per molt que m’hi extengui, sempre em quedaré curta si es per parlar de Valparaíso... per això prefereixo que sigui en Fabián qui, recordant una de les nostres jornades de redescoberta de la ciutat, transmeti amb les seves paraules aquella càrrega amb què impregna Valpo.

La primera i la tercera foto que ilustren el post també tenen la firma d'aquest tros d'artishta integralsh que és en Fabián!

Iorana* Rapa Nui…

2008-07-20T16:08:00.007+01:00

Apareixia fa uns dies a El País un article sobre l’origen i el significat de la orientació dels mohai i els ahus, els altars sobre els qual s’ubiquen aquestes figures que caracteritzen la illa de Pascua, la qual he tingut el privilegi de visitar en la meva estada a Xile.

Vaig marxar de la illa carregada de dubtes i amb la tristesa que provoca una única certesa: saber que segurament mai més tornaràs a aquelles latituds perdudes en la immensitat del Pacífic.

En aquella illa de 163 metres cuadrats totes les teories i estudis científics conviuen i es contradiuen amb la tradició oral que parla de reis llunyans, de somnis preomonitoris i altres llegendes que contribueixen a crear el mite sobre Rapa Nui.

Veure aquests personatges entrenyables de pedra volcànica caiguts o en procés de construcció a la cantera, abandonats per alguna estranya raó genera una quanitat infinita de preguntes. Els mohai, font de poder i de decrepitud de la societat que els benerava, amaguen el misteri de què va passar en aquella illa, qui els va construir, amb quin propòsit, com els van despalaçar i aixecar en els seus altars d’esquena al mar, qui els va tombar, per quin motiu, què va passar amb els 10.000 habitants que es creu que vivien allà, quin era l’origen d’aquests habitatns, etc.

Es parla de guerres civils entre dos comunitats que vivien a l’illa, de la gran capacitat de navegació, dels mohai com a representacions de personatges de la vida social, etc.

Més enllà dels grans enigmes de Rapa Nui, la seva misteriosa història resulta un avís per navegants perquè parla de l’apocalipsi i del final del món, en petita escala però que pot servir per fer-se’n una idea a tall d’exemple.

Lluny de voler assumir aquestes conclusions, els que hem pogut visitar Pascua ens quedem amb la sensació d’haver estat a un lloc únic i remot que guarda tants misteris i tantes belleses que es queden grabades en algun lloc de la memòria i les quals serveixen de refugi per evadir-se dels petits problemes del dia a dia.

Pascua, malgrat la gran distància, sempre anirà associada a una amiga catalana que va fer estada a Xile com jo. L’Ana Paola va ser qui em va convèncer i acompanyar en aquest fantàstic viatge.

Ironies de la vida, més tard i ja de tornada, vaig saber que Hanga Roa, la capital i única població de la illa, està agermanada amb Olot, definitivament Rapua Nui no deixa mai de sorprendre’t…bé, tampoc la Garrotxa!

* Iorana significa Hola/Adéu en Rapa Nui. Del Iorana n’hem fet molta broma amb els amics xilens perquè en un moment em vaig confondre pensant que era el nom de la senyora a qui li llogavem una habitació…Iorana sempre anirà associat a aquesta meva gran capacitat de fer el préssec (val més tenir-ho ben assumit).

"La Funa de Víctor Jara"

2008-06-29T22:50:00.018+01:00

El TN dissabte passat va fer una entrevista a la vídua del cantautor Víctor Jara, assassinat el 1973 pel règim militar de Pinochet.

La seva mort va ser un símbol d'un país al que es callava amb la força de les armes i de la força bruta. Mario Mariquez Bravo, un dels responsables del seu assassinat va ser condemnat poques setmanes abans que jo tornés, a mitjans mes de maig.

La notícia però, tenia un regust ben amarg, amb la seva condemna es tancava el sumari del seu assassinat, tancant així la porta que es pogués fer justícia amb tots aquells que tenien alguna cosa a veure amb la seva tortura i assassinat, entre ells "El Príncipe".

Entre les qüestions que s'haurien d'aclarir és la identitat d'aquest personatge que, segons testimonis, fou un dels principals responsables del terror dels 5.000 presoners que el règim militar va retenir, torturar i assassinar a l'Estadio Chile, ara amb el nom del cantautor, actor i director xilè.

Sembla ser que supervivents del terror que es va viure en aquest espai no tenen cap dubte per apuntar que la identitat d'aquest que se les tenia de família reial és Edwin Dimter.

Davant una justícia que es fa la cega, moviments socials i de defensa dels Drets Humans a Xile apunten a través de les Funas els responsables d'un horror que van quedar amnistiats i refugiats darrera sota el vel d'una pressa excessiva per esborrar culpabilitats.

Val la pena no perdre's el reportatge que sobre "La Funa de Víctor Jara" va fer un 30 minuts que es va poder veure el gener passat i que es pot veure en 3 trossos al youtube:

Primera part:

Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=fbuMnqTMTfE

Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY

i continuen les marxes, "los paros" i "las tomas"

2008-06-25T19:01:00.014+01:00

L'edifici central de la Universidad de Chile estava ocupada pels estudiants i els Carabineros la rodejaven l'últim dia que hi vaig passar.

Quan vaig marxar de Xile a finals de maig els estudiants estaven de protestes i aturades les classes davant una Ley General de Educación (LGE) que no els satisfeia gens ni mica ni gota ni gens.

Seguint així en la distància els diaris d'allà com la Nacion i fins i tot alguns d'aquí com El País em faig creus de l'embargadura del moviment i al mateix temps em sorprèn poc.

No conec la llei que està pendent de ser aprovada i conec poc el sistema educatiu de Xile. Però pel poc que he pogut conèixer crec que tenen motius suficients i de sobres per exigir canvis profunds i no només de maquillatge.

Cal una educació més accessible a tota la societat i menys jerarquitzada. Cal un sistema d'educació pública que garanteixi un nivell educatiu que no discrimini per origen social i nivell adquisitiu. Cal trencar amb corrupteles amb subvencions i pagaments de cuotes dels estudiants.

Cal que els estudiants no lluitin sols contra un sistema que no els convenç, cal que hi impliquin tota la comunitat educativa perquè en depèn el futur de la societat xilena.

Coses que m’emporto de Xile

2008-06-10T22:40:00.004+01:00

Una de les coses que dificilment oblidaré d’aquesta experiència a Xile quan els records ja no siguin tant recents ni em resulti tant doloròs saber que això ja s’ha acabat, serà la oportunitat que vaig tenir de poder col.laborar amb un projecte com el que està realitzant AFDD.

Encara que a Xile pots sentir qui intenta justificar el que va passar amb la dictadura de Pinochet, hi ha moltes famílies que encara estan lluitant per saber la veritat de què va ser dels seus desapareguts i per procurar que es faci justícia.

L’Agrupació de Familiares de Detenidos Desaparecidos és una entitat formada per familiars que no desisteixen en la tasca d’impedir la impunitat dels autors de tantes atrocitats comeses en aquell règim militar.

Tota la tasca realitzada des de l’inici de l’horror el 1973 la tenen explicada en tantes fotos i documents que ara estan arxivant i catalogant degudament amb un projecte de conservació i manteniment de la memòria històrica.

Quan vaig tenir la oportunitat de conèixer aquesta tasca en què treballen, vaig pensar que potser necessitaven ajuda davant de la gran quantitat de feina en ordenació i descripció. No sabia si oferir-los un cop de mà podia suposar per elles un inconvenient més que una ajuda, però els ho vaig proposar igualment.

La rebuda al projecte va ser amb els braços oberts i vaig sentir que passava a ser una amiga, una "compañera", "camarada". Més enllà de l’agraiment que sentien per la, al cap devall poca ajuda que els vaig poder oferir, em van tractar amb aquesta amabilitat i atenció que és tan propia dels xilens.

La tasca que hi he realitzat ha estat ben bàsica: entrada a una base de dades les descripcions de documents. Cada document és un tros de la història recent de Xile i que cal garantir-ne la seva conservació per tal que es pugui conèixer, explicar i recordar.

Més enllà d’això, cada document explica històries particulars de persones amb noms i cognoms amb mares, filles, esposes i germanes disposades a continuar lluitant perquè se’ls hi faci justícia i perquè persisteixi en la memòria col.lectiva la història dels seus.

L’oportunitat de conèixer-les a elles (i un ell) i a la seva lluita ha estat una altra de les grans coses que m’emporto de Xile.

Gràcies Viviana, Nodina, Isolina, Iliana, Cata...i Gonzalo!

Podeu trobar més informació sobre l'associació a: http://www.afdd.cl/

Jet lag emotiu

2008-06-05T22:20:00.003+01:00

Pateixo Jet Lag des de que he tornat a Celrà. És un Jet Lag físic de no començar a despertar fins a les 12 del migdia i de no tenir son a la nit.

Però també és un Jet Lag d'emocions, de pensar constantment a quina hora deuen estar a Xile, què estaria fent jo en aquests moments i què deu estar fent la gent que hi he deixat.

Jet Lag d'enyorances, de la tristesa que provoca la distància, de no poder tenir ben a prop a tots aquells que han estat els teus durant els últims 9 mesos.

Jet Lag de tornar a encetar una etapa i de deixar-ne una de tant important enrera... A base d'un tractament intensiu de retrobaments espero anar sanant.

El millor remei de tots, el meu nebodet, l'Ot!

últim post des de Xile

2008-05-31T14:05:00.002+01:00

Falten 4 hores perquè surti l'avió cap a Barcelona i penso amb tantes coses que hauria volgut fer i tants posts que m'han quedat per escriure.

Marxo amb pena per deixar a bons amics aquí i amb alegria de veure als d'allà...

Sempre m'he plantejat què serà d'aquest "diari de viatge" quan ja no estigui a Xile...procuraré mantenir-lo, al cap i a la fi diuen que la vida és viatge.

Falten 9 dies

2008-05-22T20:19:00.002+01:00

La Pili em recordava avui que falten 9 dies per tornar a casa... quina ilusió i quina pena al mateix temps...quina barreja de sensacions i sentiments...

Tantes ganes de veure a la gent d'alla i tanta pena per deixar la d'aquí...i plego perque ja torno a plorar...

I tants gossos al carrer...

2008-05-11T23:57:00.031+01:00

Dos esdeveniments han provocat que finalment, directa o indirectament, es parli als mitjans de comunicació d'un fet que sorprèn i deixa el cor en un puny si passeges per qualsevol ciutat del país. Des d’Arica fins a Punta Arenas no hi ha ciutat que no tingui carrers i places invadits de gossos que vaguen pels carrers, la majoria en estats deplorables.

Foto en algunes escales de Valparaíso,

menllevada d'en Fabián

Per una banda, ha estat el volcà Chaitén que ha fet que, davant l’emergència en què van marxar els seus habitants, molts gossos i gats (així com vaques, gallines, cavalls, etc.) quedessin a l’espera, sota una pluja de cendres, de la tornada dels seus amos. Aquesta si

tuació i algunes accions de rescat i ajuda als animals famèlics, ha donat peu a organitzacions en defensa als animals a donar a conèixer la seva tasca. Per altra banda, una coneguda actriu de Hollywood, la Daryl Hannah, ha vingut al país per donar a conèixer el seu descontent davant l’alarmant nombre d’animals abandonats que pots trobar pels carrers.

Aquest em sembla un tema de salut pública i d’humanitat que han d’assumir les autoritats per tal de frenar el creixement d’aquesta població d’animals de companyia sense llar. I és important fer alguna cosa més enllà d’episodis lamentables com matances de gossos en moments determinats com són parades militars en dies assanyalats (com ara el 21 de maig en qué es celebra el Combate naval de Iquique).

Foto en alguna paret de Valparaíso menllevada d'en Fabián

També és un tema de consicència pública que potser esdeveniments com Chaitén i la visita d’aquesta actriu poc a poc aniran incidint… En aquest post vull fer un petit recordatori de tants gossos que he vist per Xile i que esperen qui-sap-on i en quines condicions, aquesta necessaria conscienciació.

S'apropa l'hivern a l'hemisferi sud

2008-04-30T23:12:00.007+01:00

A Santiago fa uns pocs dies que ja es respira l'arribada de la fred. Malgrat que alguns tendeixen a l'exegeració, ha aparegut als carrers de la ciutat la roba de la temporada: abrics, botes, bufandes, gorros, etc.

El trauma climàtic ara es pateix al revés. Tot i que no coneixeré la part més crua d'aquesta estació en aquestes latituds, es pot intuir que aquí l'hivern deu ser ben dur.

Amb l'arribada del fred i d'algunes pluges al pla i neu a la muntanya, la cordillera apareix blanca quan és possible veure-la entre una capa espessa i grisenca de "smoke" (contaminació) que ens tapa el cel i les vies respiratòries.

“No metan sus rosarios en nuestros Ovarios”

2008-04-28T21:48:00.004+01:00

La dreta d'aquest país, que massa sovint em recorda una dreta ben semblant a la que tenim a casa, ha aconseguit que 5 individus que formen el Tribunal Constitucional, encarregat de vetllar una constutució de 1980 (!), hagin sigut els responsables de prendre una decisió que ha portat a mobilitzar una bona part de la societat.

D'això en fa una setmana, just en el moment del meu "desesperu" pel robatori a mà armada d'Orange... No obstant, i més rabiosa que mai, em vaig sumar a un protesta que, segons informen als mitjans, va aglutinar a 15.000 persones a l'Alameda indignades davant una resolució que titllava d'inconstitucional una iniciativa del govern de donar de forma grautita als dispensaris de tot el país la píndola del dia després.

Tenen un gran poder a Chile aquests sectors tan conservadors i anacrònics, fins al punt que han aconseguit que sigui inconstitucional que el govern obligui a tots els dispensaris a repartir aquest anticonceptiu d'emergència.

La pastilla es podrà comprar igualment a les farmàcies, per la qual cosa, qui tingui diners, se la podrà comprar, però la inicitaiva governamental estava encaminada a aconseguir la igualtat d'accés a aquesta opció, sobretot davant la greu situació d'alts nivells d'embarassos en adolescents, especialment en els barris més humils. Així doncs, aquesta dreta que es creu amb la missió de vetllar per la moral d'un país, ha aconseguit mantenir i agreujar unes desigualtats ben patents, perquè tot segueixi igual "pels segles dels segles..."

Sortosament, la societat xilena no és inamobible com voldira aquesta colla d'integristes de la moral i el "decoru" i, davant la imposició de la decisió d'un tribunal reaccionari, va sortir el carrer de forma pacífica cantant consignes i expressant-se amb un alt nivell d'enginy i gràcia.

Mentestant, en nom d'uns valors i una moral resclosida, s'ha vist perjudicat l'accés a la llibertat de decidir i a la igualtat a accedir a les mateixes oportunitats dels xilens i les xilenes.

*Títol: de llegit en algun titular a La Nación.

Orange m'ha robat 2.000 euros

2008-04-15T16:55:00.004+01:00

Intuia que el Roaming dels telèfons mobils per poder ser localitzat a l'estranger era una estafa. No em podia imaginar que fos un atracament a mà armada amb tota la impunitat amb la que acostumen a operar les companyies de telèfon.

Ahir em van trucar de casa nerviosos: la última factura de telèfon era de 2.000 euros! Evidentment aquests ja se l'havien cobrat (el banc no va ni immutar-se davant una factura que em dexiava en números vermells...vés, uns altres lladres) i no tenien cap intenció de tornar-me uns diners que jo no he gastat i que és fruit d'aquests convenis que fan entre companyies per veure qui xucla més a sang al consumidor.

La típica operadora no només no em podia revisar la factura sinó que ni tan sols estava segura que em podia donar de baixa d'un servei, el de rebre sms a través de multimedia (és a dir, propaganda!) que no m'havien informat que pogués arribar a tenir uns costos que tomben d'esquena.

El més greu del cas i pel que penso anar a reclamar com a consumidora és que quan a la companyia li vaig demanar que em rebaixés el contracte al mínim perquè marxava 9 mesos a l'estranger, a mi ningú em va explicar que tenien intenció de pendre'm fins l'últim cèntim amb un servei que em podien desactivar perfectament igual com m'estaven canviant la tarifa.

La última cosa que podia esperar ara que l'aventura s'acaba, i a la qual ja sempre li quedarà aquest gust amarg, és aquest sentiment de rabia i impotència davant l'engany i el robatori premeditat de les companyies de comunicacions.

Glòries oblidades (o Conèixer el nord, 2)

2008-04-13T00:46:00.006+01:00

Encastada entre la immensitat del Pacífic i uns protectors, al mateix temps que asfixians “cerros”, envoltada del permanent desert, s'extén, sense oblidar el constant perill de tsunamis, la ciutat d'Iquique.

Quan baixes de l'autobús a l'estació d'aquesta històrica ciutat, una penetrant pudor de peix t'ataca sense pietat les fosses nassals. La fortor de mar i les sirenes matineres dels vaixells són la tarjeta de benvinguda d’aquest important port als seus visitants.

El centre històric mostra una ciutat atrapada a un passat esplèndid per uns quants i que sembla viure dels records de la època de l’or blanc. Iquique va prosperar gràcies a la producció del salitre, nitrat que servia d’adob de terres a tot el món. Iquique era el port d’on sortia la riquesa mal repartida que produien dues salitreras que actualment són testimonis rovellats d’un passat de treball, suor i injustícies.

Humberstone i Santa Laura, malgrat la seva actual situació d’evident degradació i falta de sensibilitat al patrimoni social i cultural d’un país, havien estat els llocs de producció d’aquest or que va veure relegat el seu valor per culpa de la introducció dels adobs químics.

Imaginar-se la vida en colònies- fàbriques enmig del desert és imaginar-se una vida que debia ser ben propera a l’esclavatge: treball infantil, reduida esperança de vida, jornades laborals interminables, viure i treballar enmig de pols i calor sofocants, malalties per manca d’elements bàsics de seguretat, sous miserables en forma de fitxes només intercanviables dins la colònia, etc.

Davant aquestes situacions no és d’estrenyar que Iquique també sigui una ciutat emblemàtica per un fet històric del qual el desembre passat feia 100 anys. L’escola de Santa Maria de Iquique va ser el recinte on un grup organitzat de treballadors van ser brutalment cremats per recalamar uns drets laborals mínims. L’escola encara existeix en total abandó, però les seves parets pintades amb esprai encara, i sempre, denúncien aquell fet.

En turons propers a la ciutat portuaria es poden veure Geoglífos, missatges que civilitzacions anteriors a la conquesta espanyola d’aquestes terres han deixat per la posteritat. El significat de les formes raspades a les parets dels cerros o dibuixades amb pedres encara és un misteri, pero igual que les parets de Santa Maria, representen la necessitat de comunicar-nos.

Iquique i la seva regió és terra de riqueses minerals, belleses paisatgístiques, elements patrimonials de gran importància pel país, terra de pas, de negoci i d’enfrontament entre els homes al llarg de la història.

Conèixer el nord (1)

2008-04-09T17:53:00.013+01:00

Després de tants llacs, rius, boscos frondosos i volcans nevats he pogut conèixer el nord de Xile. Un altre cop, una s'adona de la multitud de Xiles que hi ha i dels que em quedaràn per conèixer.

Pujar al nord era una assignatura pendent després de més de 7 mesos al país i definitivament no podia marxar sense coneixe'l. A l'alçada del tròpic de Capricorn la geografia xilena es caracteritza per una basta extensió de quilòmetres i quilòmetres de desert, diuen que un dels més àrids del món.

Separades a grans distàncies i travessades interminables muntanyes i planes del RES més absolut, només trencat per línies elèctriques de diferents graus de tensió, alguna via de tren en desús o algun extrany assantament difícil d'esbrinar-ne la seva funcionalitat; apareixen zones habitades que, malgrat tenir l'aparença de ciutats, una es planteja si realment són llocs habitables.

La primera destinació de la meva escapada, Sant Pedro de Atacama. San Pedro es un de tants oasis enmig del desert punt de trobada de un degoteig constant de turistes de xiruques i motxila arribats des de qualsevol punt del món. Abunden els gringos (de EEUU) pero també hi ha un gran nombre de canadencs i europeus, sobretot francesos. De catalans, estranyament, no n'he trobat cap.

Sant Pedro viu bàsicament del turisme. S'hi poden trobar els més variats tours per la zona i fins a les properes Bolívia i Argentina, botigues d'artesania, restaurants, bars i hostals. Des de Sant Pedro he tingut la oportunitat de veure un desert que a cada quilòmetre recorregut varia completament de paissatge, ja sigui per les muntanyes o volcans de fons, per les textures que presenta la terra, o pels jocs de llums que fan els núvols.

Salars, reserves de flamencs, volcans majestuosos, llacunes altiplàniques, postes de sol de película amb quatre gotes que van fan aparèxier magics arcs de Sant Martí, valls que desafien la puna (mal d'alçada), poblets perduts que es resisteixen al progrés (només acceptat en forma de plaques solars) i el fantàstic espectacle dels matiners gheisers.

Un munt de sensacions que provoca cada canvi de paisatge cada fenomen de la natura que sembla que competeixi constament amb ella mateixa per no deixar de sorprendre per no permete's deixar-te indiferent.

Tornar al sud

2008-03-28T22:32:00.008Z

Per Setmana Santa vaig viatjar cap al sud amb una delegació internacional composta per una polaca, una càntabra, una catalana d’origen holandès i una catalana d’origen xilè. Una bona barreja de nacionalitats i procèdencies que van fer de quatre dies de viatge una bona desconexió amb moments per l’aventura, els riures i les converses més o menys frívoles.

Vam anar fins a Valdivia, una ciutat situada a la Región de los Ríos i que queda precisament a la confluència de rius amb noms ben curiosos: Calle-Calle, Cau-Cau i Cruces. La ciutat en si té poc interès, o si més no jo no el vaig saber trobar, més enllà d’un mercat amb abundant peix i marisc tota vora de riu amb una fauna ben curiosa: lleons marins de grans proporcions que aprofiten les restes que queden del mercat per tenir plena la guata (panxa en xilenu).

L’entorn de Valdivia, però, és fantàstic. El setembre, al cap de poc d’haver arribat, ja vaig tenir ocasió de conèixer una part el sud i la veritat és que els paisatges són fantàstics. Sense haver-hi estat mai, tens la impressió que així deu ser Suissa o Alemanya, però amb elements que només ports trobar aquí: grans llacs i volcans com els dibuixavem de petits (nevats tot l’any i alguns fins i tot fumejant).

La sensació de ser a Alemanya no és només per l’entorn sinó també per una forta presència germànica. En algun moment de la història un nombós grup de persones d’aquesta nacionalitat van poblar aquestes terres remotes i hi van deixar una petjada que encara es fa ben present en les construccions de les cases i amb l’herència de bones cerveses com la meva preferida, la Kustmann, que té la seva seu central a Valdivia.

En aquesta zona del país pots trobar fortaleses sota les pedres. La geografia del lloc, la resistencia dels mapuches que poblaven la zona quan hi van arribar els invasors espanyols (entre ells el que, malgrat tot, ha passat com a heroi nacional i que dóna nom a la ciutat, Pedro de Valdivia) i els atacs pirates que rebien del Pacífic, el feia un territori molt vulnerable a atacs i per això el motiu de tants tancs, torres de guaita i recintes emmurallats.

Els quatre dies a mi també em van permetre fer una escapada solitària fins a Puerto Varas, un poblet a la ribera d’un dels llacs més grans d’Amèrica del Sud, el Llanquihue, amb el volcà Osorno de teló de fons.

Des d’allà vaig poder visitar un parc que té un parell de llacs amb aigües de colors ben sorprenents. Un, la Llacuna verde, és un cràter del volcà Osorno que s'ha omplert d'una aigua del color verd intens d’unes algues que se l’han fet seu i li han donat aquesta particularitat. L’altre és el lago Todos los Santos i els saltos del Petrohué que dónen inici al riu amb el mateix nom. La curiositat d’aquest llac és el color verd-blau esmeralda de les seves aigües com a conseqüència de la qüantitat d’aglún mineral no-sabria-dir-ben-bé-quin.

Uns espais idílics, de postal. Un sud, el xilè que tinc ganes de contrastar, ben aviat, amb l’àrid nord. Un altre cop, tants xiles dins un mateix país.

Tot per l’audiència

2008-03-11T21:41:00.002Z

Gairebé com si d’unes eleccions es tractés, la competència de les principals cadenes xilenes per aconseguir que el seu serial sigui el que té uns índex més grans d’audiència, és d’un desplegament propagandístic enorme.

Cada sis mesos comença aquesta carrera cap a aconseguir ser líders i que els personatges i situacions de la seva nova telenovela siguin el comentari principal als llocs de treball, als bars i a les “micros” de tot el país.

Les cadenes empaperen carrers, autobusos i parades de metro de fotografies de la serie fent competència per ocupar espais buits d’impactes comercials amb les universitats, que també tenen un gran afany de captar alumnes nous, tema que mereix post a part.

Acompanyen a la campanya de difusió unes músiques ben enganxoses que algun publicita des del seu despatx ha pactat amb les emisores de ràdio perquè esdevinguin les cançons d’un estiu que ja s’ha acabat.

Així quan comença el març i amb ell la tornada al cole, la cris post-vacacional, els “tacos” a les principals artèries de la ciutat,… un ja té ben assumida quina és la cançò que correspon cada oferta de culebrón i, bé, a partir d’aquí fa la seva tria.

Les cançons d’aquestes tres series seràn també part de la meva B.S.O a Santiago de Xile….

es respira campanya electoral

2008-02-28T16:21:00.014Z

Malgrat la distància, un no pot viure tan allunyat com voldria (més que res per una qüestió de necessitat de desintoxicació) de la campanya electoral de les eleccions generals del 9 de març.

Correus electrònics amb enllaços a vídeos o webs de suport a diferents partits, missatges de mòbil, invitacions a actes electorals a Santiago o les notícies als mitjans, ja siguin xilens, espanyols o catalans, recorden constantment la convocatòria.

Com a resdient temporal a un país estranger he demanat el meu dret de votar des d’aquí, per mi una nova experiència de vot que em fa molta il.lusió exercir.

Els grans partits saben el nombròs grup de votants que tenen a Amèrica Llatina i per això la campanya electoral arriba fins a aquestes latituds. És ben fàcil trobar cartells de Mariano Rajoy per Buenos Aires o rebre convocatòries a actes del PSOE a Xile, per posar un parell d’exemples.

Més enllà de les grans campanyes transoceàniques que es permeten els grans partits, hi ha altres opcions, i pels votants de la demarcació de Girona val la pena tenir en compte aquest vídeo, electoralista si, però ben didàctic.

Doncs això, cadascú amb les seves conviccions, el 9 de març tots a votar!

Viña té festival

2008-02-26T01:42:00.002Z

Curiosament, la primera persona que em va informar que Viña del Mar era conegut per acollir un festival de la cançó, va ser en Roger. L’estranyesa del cas és que en Roger en prou feines escolta música que no sigui anglosaxona. No obstant, havia sentit a parlar d’aquest festival en què la música que predomina és bàsicament, i salvant algunes excepcions, en totes les variants dialectals de l’espanyol a Sud i Centre Amèrica.

El festival, que ja està en la 49a edició, és una competició a nivell mundial, però el que és propiament concurs de cançò, ocupa un percentatge molt petit de tot l’espectacle que implica Viña.

Algún català que viu a Xile ja m’havia posat sobre avís informant-me que en aquest país hi havia 3 moments en què semblava que es parava tot: un partit del Colo-Colo i la U (el derbi futbolístic més esperat), les Festes Patria de setembre i el Festival de Viña.

No anava gens errat. Avui acaven 6 dies de festival en què, miressis el canal de televisió que miressis, llegissis la portada que llegissis, apareixia Viña: la polèmica reina del Festival (això mereixeria un post a part, però asseguro que no val la pena), els gags de l’humorista del moment, el futur del festival, l’actuació de l’artista de la nit anterior, la roda de premsa de l’artista que acaba d’arribar, l’entrada i sortida de famosos de l’hotel Sheraton, la cada vegada menys crítica veu del públic que s’havia guanyat el nom de “Monstruo” per ser tan explícit en cas que l’actuació no fos del seu agrat, el repartiment de les Gabiotes i Antorchas…i plego que m’ofego.

No vull entrar a valorar tota aquesta moguda, per allò de “que tiri la primera pedra qui…”. He de dir que m’he quedat dissabtes a la nit enganxada al Festival d’Eurovisió, malgrat reconèixer que és un espectacle d’un kitch ben pujadet.

També s’ha de dir que després de tants dies i tantes coses que he sentit parlar del festival, encara no he entès gaire bé com funciona aquest intrinculis. Tot i això, considero que les organitzacions de tots aquests esdeveniments s’haurien de replantejar el futur que tenen i com els podrien modernitzar una mica per poder-se assegurar la continuitat.

Mentre en Chayanne tanca el festival que havia encetat dimecres passat en Miguel Bosé, jo penjo la tercera part de les meves “B.S.O a Xile”. És un dels artistes que més triomfen quan venen a Viña i ahir, una altra vegada, va deixar a totes les assistents a la Quinta Vergara fent "Clap, Clap": Marco Antonio Solís, precisament cantant al Festival de Viña el 2005.

Superar les pors

2008-02-24T14:03:00.002Z

Mai és tard per a superar les pors i la mare ho ha demostrat a tothom, però sobretot a ella mateixa. Creuar l’Atlàntic sempre havia estat per a ella una missió impossible i un malson recorrent que havia patit.

El fet d’haver emprès aquesta aventura que m’ha portat 9 mesos a Xile, ha fet que la mare rectifiqués la ferma convicció que mai coneixieria aquest continent.

Poder venir a conèixer el meu dia a dia a Santiago i el suport moral que ha tingut de la seva neboda especialment, però també de tants altres allà, han estat els elements que l’han convençuda per sobreposar-se als temors i enfilar-se a un vol transoceànic.

Tot plegat ha valgut la pena. Conèixer la Patagònia amb els seus glaciars i Iguazú amb l’espectacle de les catarates, són dos motius gegantins pels que val la pena l’esforç. Però també hi ha el Pacífic contemplat des de Valparaíso, o el brugit a mig gas vacacional de les capitals Santiago i Buenos Aires.

Conèixer la meva casa d’acollida a Santiago, el meu lloc de treball, l’escenari pel que em moc, els amics i convivientes i tot això en una mateixa aventura on no hi han faltat els riures, els bons moments, les bones teques i algún o altre petit ensurt com és lògic a tota expedició.

No hi ha paraules

2008-02-22T17:57:00.009Z

Sostre d'estrelles

2008-02-20T17:39:00.005Z

La Vall del Elqui és un indret amb una mística difícil d'explicar. Provoca una estranya atracció potser per l'encant que té aquesta terra de contrastos.

Encaixada entre muntanyes àrides estampades de cactus, la vall té moqueta de vinyes i sostre d'estrelles.

Elqui és terra de Pisco i de poetes, coneguda per ser la ubicació de les destil.laries del beuratge alchòlic nacional i per ser la vall natal de la poetessa xilena Gabriela Mistral.

El fervor religiós de tants fidels que omplen cada vespre l’església de Vicuña conviu amb l’espai que han trobat a la vall tantes noves formes de religiositat, de filosofia de vida i d’intentar entendre allò que encara no ens podem explicar.

Mentre joves elquins mantenen la tradició de senyar-se en passar per davant d’un cementiri prolifera una variada oferta de centres de Zen, massatges, meditació i venda d’essències, etc.

I per sobre de tot això, invariable a tantes fòrmules per intentar expliar-se el perquè de tot plegat, s’obre quan es pon el sol, un univers que mostra com a pocs llocs del món la seva immensitat i se’n riu de la nostra petitesa.

Un home bo

2008-02-01T18:11:00.000Z

En Manel va arribar a casa gariebé sense adonar-nos-en, almenys jo, que aleshores voltava aquells anys en què penses poc en el què passa a l’entron perquè feines tens a saber què passa en un mateix.

Quan va morir la iaia Josefina (la Coco-Fini, com li dèiem en Marc i jo), en Manel es va quedar amb nosaltres i va passar a ser un més de la família. Ell era com un avi que ens regalava un destí que s’havia emportat prematurament els altres.

Nosaltres el vam acollir tan bé com en vam ser capaços i ell ens ha estimat més enllà de llaços de sang i ens va adoptar com a jove, fill i néts.

La mare, la seva gran confident, amiga, cuidadora i protectora, ha estat a prop seu en els seus últims moments de vida i això em consola en la distància i des del sentiment de tristesa i el d’impotència per no poder ser a casa en aquests moments.

Canvi d'aires

2008-01-30T14:41:00.001Z

Per fugir una mica de Santiago i aprofitant que, a l’altra banda de la cordillera hi ha dues becades als centres catalans de Paraná i Buenos Aires, vam fer un canvi d’aires amb en Fabián, i un divendres al vespre ens plantavem a l’aeroport Ezeiza de la capital Argentina.

Buenos Aires és una ciutat enorme, desconcertant i contradictòria. Malgrat l’aparent simplicitat del joc de quadrícula de carrers i de grans avingudes, és extremadament caòtica i desordenada. Té un aire glamuròs i al mateix temps de brutícia, pobresa i decadència.

Les més grans diferències socials i econòmiques es barregen en tots els carrers i barris. Pots passar per Santiago de Chile pensant que la pobresa en aquest país és residual, però a Buenos Aires no es pot defugir aquesta realitat que colpeja en cada cantonada, en cada bolleteria de Subte o en el moment més inesperat.

Passejar per les grans avingudes com 9 de julio o Corrientes és rebre cada dècima de segon un impacte publicitari. Cartells de les més variades dimensions i de les temàtiques més diverses, botigues des de Santeries fins a quantitats interminables de llibreries de vell, teatres, cinemes, minimarkets, etc. Tot en grans dimensions i gegantines quantitats.

Tot és magnificat i exagerat. Una bona proba d’això ho resumeix el Bife Chorizo, un tros de carn de grans proporcions que es pot provar en qualsevol parrilla de la ciutat amb garanties de no quedar amb gana.

El Transantiago és un luxe davant dels transports públics de Buenos Aires. Si les monedes no t’arriben a un peso, ja no pots agafar el Colectivo (autobusos decorats de milers de colors diferents) i agafar el Subte és un esport de risc.

Buenos Aires té barris fantàstics de gran atractiu i amb molta personalitat. Es respira, al contrari que a Santiago, molt amor propi, molta seguretat en el que són malgrat tot el que han passat.

La nostra amfitriona, la Núria, ens va portar als llocs més típics com la plaza de 25 de mayo o Puerto Madero, i a llocs ben amagats i autèntics com una tangueria on el caràcter “porteño” es transpira per tots els racons del local.

Amb la Mireia, en Fabián i la Núria vam passar uns dies terapèutics i malgrat algun o altre ensurt, vam gaudir d’una ciutat que ens rebia amb una temperatura agradable i mostrant tota la seva màgia i encant.

Torres humanes a Santiago

2008-01-26T21:10:00.000Z

Aquesta setmana passada podies passejar per carrers de Santiago i trobar-te de cop i volta una colla de gent que vestien amb pantalons blancs i samarreta verda i que s’enfilaven els uns sobre els altres fent com torres humanes en ple sol.

Qualsevol turista despistat podia pensar “vés quines tradicions més rares que tenen els xilens” i de fet, si jo fós una turista despistada hauria pensat: “estan bojos aquests xilens”. Ben mirat, una mica turista despistada ja ho sóc, pero amb la particularitat que això de veure gent fer pujar aquestes torres em sona d’haver-ho vist molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món...

Doncs això, 150 catalans vestits amb espardenyes i faixa es van passejar aquests dies pels llocs més emblematics de la capital xilena per donar a conèixer aquesta tan nostrada tradició.

No anaven sols. Els acompanyaven una colla de xilens que també anaven amb pantalons blancs i faixa. Alguns duien samarreta verda i els altres vermella. Aquests xilens formaven part de les 2 colles castelleres que ja existeixen en aquests moments a Santiago.

Totes dues són colles integrades per joves de pocs recursos que viuen en barris a les afores de la ciutat. Com va arribar aquí aquesta raresa ? Sembla que això s’origina a partir d’un xoc cultural d’uns xilens que estudiaven a BCN i que quan van conèixer aquest estrany costum, van veure en els castells una significació del treball en equip, de ser part d’un engrenatge, de poder fiar-se els uns dels altres. Simplement ho van agafar, ho van exportar amb l’ajut dels castellers de Vilafranca i ha funcionat com a model d’integració a Xile.

Sigui com sigui, ha estat una experiència molt gratificant poder veure enfilar els castells a toc de gralla davant la Moneda o amb els Andes de taló de fons. L’esdeveniment ha tingut un gran ressó mediàtic i ha servit per ajudar als xilens a situar Catalunya i alguns dels nostres valors més apreciats, en el mapa d’aquest món tan globalitzat.

Felicitats castellers de Vilafranca!

Es poden veure videos de les seves actuacions a: http://www.castellersaxile.blogspot.com/

Bufar espelmes a 30 graus

2008-01-26T20:36:00.000Z

El meu aniversi sempre havia coincidit amb el retorn al colegi després de les vacances de Nadal i a l’inici de les rebaixes d’hivern, per la qual cosa era lògica la brometa fàcil que m’havien trobat de saldo…

Complir anys volia dir paisatge de depressions post-vacacionals al cole (encara més quan coincidia en dilluns) i dies d’hivern curts i freds. Per aquest motiu, i quan encara celebravem això de fer anys amb els amics a casa menjant Ganxitos, triangles de Pa Bimbo amb Nocilla o Paté la Piara i bebent Coca Cola o Fanta Naranja, les meves festes d’aniversari eren traspassades pel meu sant, el 29 de juliol.

Aquest any, però, el 10 de gener m’ha enganxat a un lloc del món on totes les estacions van al revés i el meu aniversari ha coincidit en ple estiu. Però no només això, m’ha enganxat a un lloc on els aniversaris es celebren molt i s’acostumen a fer a casa amb els amics.

Els Ganxitos són substituits per “maní” (cacahuets) i els triangles de Pa Bimbo per galetes salades amb alguna salsa o una “pasta de ave”, segons els gustos. Per regar-ho, unes bones “chelas” (cerveses) i per animar la Coca Cola o la Fanta se’ls hi afegeix un rajolí de Ron o Pisco.

En Fabián, malgrat la seva predilecció per vesprades tranquiles al sofà de casa amb els seus “perritos regalones”, va armar-se de valor convidant a tots els amics que m’ha presentat en aquests mesos d’ocupació que faig a casa seva.

Va ser una festa molt maca amb un toc multicultural. Pel què fa al tema gastronòmic, el pisco sauer artesanal remullava la truita de patates, gentilesa de l’Helena, una amiga de Girona que, en el seu viatge pel Con Sud va fer una parada tècnica a Pudahuel.

Pel que fa al tema folklòric, es van ballar, amb estil totalment lliure, cuecas chilenes i sardanes catalanes. I això, rises, converses trivials amb bons amics, bufada d’espelmes de rigor, i fins i tot van caure alguns regals, un sobretot, de gran valor emocional i artishtic: un àlbum on la meva aventura a Amèrica és un conte (sortosament més alegre del que ens té acostumats als lectors de “recovecos”) il·lustrada amb les millors fotos d’aquests reporters de National Geografic que estem fets.

Una altra vegada i sempre, gràcies Fabián!

Les TIC se'm resisteixen

2008-01-25T22:27:00.000Z

No sé ben bé que pot haver passat, però el cas és que, com han pogut detectar els meus fidels lectors, el meu Pessics a Xile al servidor de bloc.cat va desaparèixer misteriosament del world wide web.

Els meus escrits sobre les meves vivències a Santiago van anar a parar a un forat negre del que per sort, el meu bon amic i salvador dels "intringulis" informàtics, Joan Cotxà, m’ha permés recuperar-ne l’escència, tot i que, i no sabeu com ha dolgut, m'han desaparegut per sempre més alguns comentaris dels que passaveu per aquí.

I bé, només demanar disculpes pels problemes tècnics, però els que em coneixeu ja sabeu que sóc especialista a patir els problemes més estrambótics amb això de les noves tecnologies.

Per cert, em comprometo a acabar de deixar llest el bloc, explicar el munt de coses que porto viscudes aquestes darreres setmanes, escriure-hi més de tant en tant i bé, procurar no tocar cap tecla del teclat que no conec...

B.S.O a Xile (2a part)

2008-01-25T19:49:00.000Z

Cada matí em desperto amb aquesta cançó, ja sigui perquè la posen a Ràdio Cooperativa o perquè amb en Fabián ens dediquem a destrossar-la mentre fem l'esmorzar. Una altra sintonia que forma part de la Banda Sonora Original de la meva estada a Chile.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 6 de gener de 2008

Simulacre de tornada

2008-01-24T18:30:00.000Z

L'escapada d'una setmana a casa m'ha confòs bastant els sentiments. A Chile he viscut gairebé 4 mesos sense sensació d'enyor o sense haver pensat mai que potser vaig em vaig equivocar en la meva decisió.

A casa he plantat cara al jet lag i he aprofitat cada moment per trobar a la gent que el temps m'ha permès veure, per abraçar els amics amb qui reciprocament necessitavem retrobar-nos i per conèixer un petit angelet que aquest cop si, ens ha regalat el cel.

He tornat amb ganes de continuar el projecte ja iniciat més convençuda que mai. Aquest cop, totes les hores d'avió i aeroports no tenien aquell gustet d'emoció pel desconegut. Sabia on anava i no hi havien tots aquells temors de què em trobaria a la meva arribada. Al contrari, sabia que hi hauria un bon amic esperant, potser dos i tot!

Però, per altra banda, també torno conscient que ja he passat la meitat d'aquesta aventura i que tot el que ve d'ara endavant encara em donarà la sensació que passa més ràpid. La sensació d'estranyesa que tenia a Girona aquests dies es veia recompensada per saber que tornaria a la meva monotonia dels darrers mesos.

Tot era com un simulacre, però què passarà quan vagi de veres, quan no tingui bitllet de tornada amb data a Santiago de Chile? Sé que ja sempre hi duré un trosset d'aquest racó de món al cor, però i tots els amics que hi deixaré? Cada quan em podré permetre el luxe de venir-los a veure amb la maleta carregada de petits obsequis dels que els troben a faltar aquí? Quan podran venir ells a conèixer els meus carrers, els meus espais i els amics o la família a qui ara només coneixen en fotografies?

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 29 de desembre de 2007

Shake it!

2008-01-24T18:29:00.001Z

Aquests han estat dies mogudets. Hi ha hagut molta activitat sismica a la Regió Metropolitana de Xile i, per tant, abans de la meva escapada a Catalunya, he pogut viure la sensació que el terra es mogui.

Ha estat aquesta matinada quan tota la ciutat dormia. M'he llevat amb la sensació que tot havia estat un somni, però no. Era ben real. I jo que em creia amb el son tan profund que res em podia desvetllar!

El dissabte ja hi havia hagut el primer terratrèmol, però jo no l'havia notat perquè estava al metro. Si, el comboi es va parar entre estacions i va marxar la llum, però en aquell moment no ho vaig atribuir a cap fenòmen extraodinari o fora del comú, almenys per mi.

La meva estrena en això dels tremolors de terra no m'ha semblat res de l'altre món, la veritat, però suposo que és fàcil dir-ho havent-lo viscut des de la comoditat del llit i en ple estat de somnolència. Segurament tindré més oportunitats de viure sacsejades d'aquestes i no crec que m'ho prengui amb la calma de qui es creu en un somni.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 17 de desembre de 2007

Trauma climàtic

2008-01-24T18:17:00.000Z

A Xile no hi ha l'anunci del Corte Inglés que decideix quan comença el Nadal. Un pren consiciència que s'apropen aquestes dates perquè les cases es recarreguen de llums i els arbres de boles de colors, les botigues i Malls (centres comercials) fan promocions nadalenques variades, els supermercats s'omplen de Pans de Pascua i a la tele o a la ràdio tot el dia sonen els "gingle bells" i una teladradora musiqueta dels magatzems Falabella que repeteix fins a la sacietat "Pascua feliz para todos".

Calçar sandàlies tot el dia i patir aquestes calors insuportables (sort que de nit refresca), fa que encara et puguis sorprendre quan ensopegues amb un arbre de Nadal gegantí enmig de la Plaça de Armas, gentilesa de la Coca Cola, o amb un Viejito Pascuero que regaliama de suor sota aquell vestit asfixiant suportant els nens que li volen estirar la barba.

S'apropen festes molt familiars, de menjades amb grans valors calòrics i jo que em moro per un bon gazpatxo de tetrabric (nyami!), una bona clareta a alguna terrassa o una bona remullada a la platja. Només pensar en la idea de menjar coses tan típiques com els turrons, l'escudella o els canalons ja m'entren sufocades.

D'aquí poc, però, ja estaré aterrant a Catalunya. M'avisen que em rebran uns dies ben freds i vaig posant escèpticament a la maleta la bufanda, l'abric i els jerseis. Per sort la sacsejada climàtica que m'espera serà "amortiguada" per les abraçades a totes les persones que he trobat a faltar aquests mesos i poder abraçar al meu nebodet!

Fins aviat!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 16 de desembre de 2007

"El olvido está lleno de memória"

2008-01-24T18:15:00.000Z

Fa un any que moria Pinochet. Hi ha qui encara s'entesta a honorar la seva figura i celebrar amb total impunitat el "cap d'any" en misses solemnes. La mort es va avançar a la justícia i, malgrat que alguns encara el venerin i altres el justifiquin, Pinochet era un criminal, un assassí. Una dictadura de la qual el país encara en pateix terribles conseqüències en forma de desigualtats, injustícies i silencis.

No em serveixen algunes excuses barates que he pogut sentir aquí, com que tampoc es va matar a tanta gent com en altres règims o que el cop d'estat era reclamat socialment davant una situació econòmica i política de caos. Tot això del caos o el desordre és molt relatiu, mai podrem saber què hauria estat del país si Allende hagués pogut portar a terme el seu projecte polític.

La realitat és la que és i les conseqüències d'aquest criminal que no va poder ser jutjat són els retrats de tants morts i desapareguts que pots trobar en espais de la ciutat, com el Pont Bulnes, on va ser assassinat Joan Alsina; la recerca de justícia de l'Agrupacion de Familiares de Detenidos Desparaecidos, en representació de tantes persones que els ploren i que no els obliden, o el relat que es fa de les històries de la dictadura en espais culturals com El teatro de la Memoria.

Alguns no volen treure noms de carrers que encara ofenen, com l'avenida 11 de septiembre que recorda l'assalt a la Moneda. Sortosament, encara hi ha moltes persones disposades a explicar-ne les conseqüències d'aquell 11, disposades a no oblidar i a treballar dia a dia per a la recuperació de la memòria i perquè per sobre de tot, sempre es recordi.

Aquests dies a alguns cinemes de Santiago, malauradament menys freqüentats que les multisales, es poden veure un parell de petits grans documentals. Un es diu Calle Santa Fe i l'altre La ciudad de los Fotógrafos.

Són petits perquè parlen d'històries particulars, com la viscuda per Carmen Castillo, parella del dirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), Miguel Enríquez quan, visquent en la clandesitnitat, van ser assaltats pels militars a la seva casa, on vivien amb les seves filles. Ell va ser assassinat i ella, embarassada, ferida de gravetat. Anys més tard, passat l'exili, Carmen fa el viatge de tornada per, entre d'altres coses, reconciliar-se amb el seu país.

Són grans perquè parlen de la Història en majúscules de Chile. De tantes imatges cruels, terribles i sense sentit que van poder retratar els fotògrafs en temps de la dictadura. De tantes històries de 17 anys de mort, tortures, perecussions físiques o intelectuals, a nivell social, polític o moral. 17 anys de por i de silenci.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de desembre de 2007

De la òstia

2008-01-24T18:14:00.000Z

Els dimecres sempre tocava cervesa a l'Irlandès, el nostre bar de capçalera des de que, per motius aliens a "l'organització", ho havia deixat de ser el nostre estimat Excalibur. En els últims mesos, els dimecres s'havien convertit en els dies de reunió d'iCelrà. Fós a l'Irlandès o a La Fàbrica, una ampolla de la Mortiz no hi podia fallar mai.

Els dimecres, a Santiago, són dies de tertúlia en català. No hi ha Moritz, però hi ha un grup de persones que es reuneixen al Centre Català amb la voluntat de parlar de qualsevol cosa amb l'excusa de parlar-la en català.

Les cerveses les reservo per les ocasions al De la òstia, el meu bar de capçalera a Chile. La Moritz és substituïda per la Kunstmann, una cervesa que es fabrica al sud, a Valdivia, i que fa les delícies dels amants del suc d'ordi.

El De la òstia és el bar de l'Edgar, un altre català afincat a Santiago per allò que parlavem de la seducció recíproca. És un local molt acollidor amb una carta estupenda que fa la boca aigua als autòctons que no coneixen la cuina catalano-espanyolo-basca que ofereix i que provoca un atac de salivera amb regust a "morriña" als més nostàlgics de la truita de patates, el pernil ibèric, les croquetes de pollastre i el pinxo de chistorra.

En aquest bar de Providencia un hi troba un trosset de Catalunya des de la carta fins a les parets decorades amb motius catalanuflus, passant per una acurada selecció de música de fons, la senyera que decora un deliciós coulant, l'ocasió de ser atès en català, ja sigui amb accent valencià o central, o la nombrosa cliantela que aprofita l'ocasió per retrobar algun paisà, fer negocis o cantar GOOOL del Barça amb llengua pròpia.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 5 de desembre de 2007

Catalans a Santiago

2008-01-24T18:13:00.000Z

Fa 3 mesos que sóc a Xile i em començo a adonar de com de ràpid passarà aquesta aventura i com em costarà deixar enrere tot el que estic visquent aquí un cop s'acabi la beca.

El divendres passat anavem a la festa de comiat de la Mercè. És una altra catalana que ha vingut a Xile, però en el seu cas, a estudiar. Ella també s'ha quedat presa d'aquest racó de món i en el seu moment va allargar uns mesos més la seva estada. Ara que ha de tornar a Catalunya si o si, va voler reunir als amics que ha fet aquí, ja sigui a la universitat o a la Joventut del Centre Català.

Tenia un grup d'amics ben nombrós, la Mercè, tots al voltant d'una brasa, com és costum aquí, menjant carn i choripanes. Ens ho vam passar molt bé ballant merengue, salsa, pachanga i fins i tot regeton (!), però malgrat la festa i els riures que vam fer, sempre queda aquell regust amarg que té haver-se de dir a reveure.

La Mercè no és la única amiga que torna a Catalunya. Hi ha la Clàudia i l'Anna que marxen aviat, elles han passat anys aquí. Habien vingut per amor com molts catalans i catalanes que es troben aquí. Quin misteriòs poder de seducció deu tenir Xile i la seva gent per a tants catalans?

També marxarà en Carlos, qui un cop titulat en Construcció Civil, se'n va a Barcelona per continuar estudiant i guadir plenament del nostre "tu mateix"... deu ser recíproca, la seducció! Tots ells es trobaran aviat allà. Jo confio retrobar-los quan torni el juny. Però aleshores s'haurà acabat una etapa i jo també hauré dit a reveure a tants amics que he fet aquí.

La il·lusió de tornar a veure a tothom qui m'espera a Catalunya i retrobar la que durant tant de temps va ser la quotidianitat de moure's pels carrers de sempre, no treurà aquella enyorança que provoca cremar etapes, allunyar-se de moments i persones que passaran a ocupar tants arxius en la memòria i "recovecos" al cor.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 3 de desembre de 2008

Benvolgut senyor Electorat

2008-01-18T14:35:00.002Z

En un article que ha publicat darrerament al Mercurio (un dels diaris de més tiratge del pais), m'ha fet adonar que aquests mesos havia pres una gran distància a les constants crítiques que rebem els catalans, pel sol fet de ser-ho, en alguns mitjans de comunicació epanyols. No sap la tranquilitat i el relax que soposava això, però aquesta calma vosté l'ha trencada sobtadament.

Des de que sóc al seu país, malgrat que, per coses de la vida, també tinc ocasió de parlar molt en català, m'he creat una rutina i he trobat bons amics que parlen espanyol i amb els qual em faig entendre amb el meu castellà "macarrònic", que diu vostè, cada cop més xilenitzat.

Li puc assegurar que no he tingut cap mena de problema amb ningú pel fet de sentir-me catalana, al contrari, m'he sentit molt estimada precisament com a tal. I és que abans que jo, han passat per aquest país molts catalans, principalment bons, però també cosmopolites i tolerants, que han deixat la seva emprenta a Chile.

Evidentment també hi ha catalans que no ho son tant, de bons, cosmopolites o tolerants, pero això tambe passa amb els xilens, els espanyols, els argentins, etc.

Amb els seus 6 anys visquent a Barcelona, senyor Electorat, jo em pregunto si és que vostè no ha tingut gaires oportunitats de conèixer els catalans cosmopolites i tolerants que esperava trobar, o és que simplement no ha entès res.

Jo he tingut més sort que vostè, senyor Electorat, i al seu país he conegut persones que no s'omplen la boca dels conceptes cosmopolitisme i tolerància com si fossin la seva bandera insígnie, pel simple fet que ho són d'una forma natural i sense estridències. Gairebé sense adonar-se'n.

Persones fantàstiques, que han respectat la meva catalanitat i el desig col·lectiu que la nostra llengua no sigui vista com una barrera sinó com un pont. Persones que entenen que no parlem català per molestar, per tancar-nos en un reducte, per ser els botxins de res ni de ningú, sinó per explicar-nos al món tal com sóm, amb les nostres paraules i expresions, les que ens han ensenyat els nostes pares i que transmetrem als nostres fills.

Però senyor Electorat, jo no cal que digui res. Sàpiga què pensen xilens que, com vosté, també han conegut aquesta Catalunya segregacionista, hòstil i autoritària de la qual parla. Senyor Electorat, a mi em sembla que no és una qüestió de realitat, és una qüestió d'enfoc:

"Viví dos años en Cataluña, en una zona donde prácticamente sólo se habla catalán. Nunca fui discriminado por no hablar esta lengua, al contrario, cuando se daban cuenta que yo no lo hablaba, lo hacían en castellano (aunque a algunos no les resultara tan fácil). Incluso, una vez un profesor en la universidad me preguntó si prefería que hiciera la clase en castellano, sólo porque pensaba que yo no entendía el catalán. Sin embargo, yo quise aprenderlo, por respeto a esta comunidad y porque sentía que hablando su lengua podría conocerlos más y mejor. Siento que muchos de los que opinan están llenos de prejuicios y rencores. Lo que hacen los catalanes es defender, ni más ni menos, la lengua que heredaron de sus antepasados, la lengua en la que ellos saben "contarse". Y si la defienden, es porque han tratado de arrebatársela. Tengo muy buenos amigos en Catalunya. I som amics en castellá i catalá... sense cap problema."

"Las lenguas mueren, tristemente, porque llega una más poderosa que quiere adueñarse, no de su cultura, sino de sus riquezas materiales. Y si para ello debe hacerse desaparecer dicha cultura, pues nada, que desaparezca: eso es práctico. Del mismo modo, se nos impuso un dios, los dioses criollos no eran prácticos para los conquistadores. Y así estamos, pobres como ratas, y sin saber quiénes somos. No me interesa hablar la lengua de los poderosos porque sí, sólo porque es práctico. Lamento, profundamente, que cada día mueran diversas lenguas, porque con ellas mueren cosmovisiones, que por sencillas o ingenuas que sean, nunca serán inservibles. ¿De qué modo puedo explicar mi mundo y quién soy si no es en la lengua que heredé de mis antepasados? No sé decir quién soy en Inglés; tampoco en mapudungún, y vaya qué me hace falta esto último. Las lenguas no mueren, las mata otra más poderosa.
Por estos días, vivo con una catalana. Con ella, compartimos los idiomas. Para eso me ha servido hablar esta lengua en un país donde casi nadie sabe de su existencia, para entender a mi amiga en su verbo original, para entenderla mejor. Ella me entiende en "chileno"; ella me conoce, mejor, en "xileno".
Aplaudo a los pueblos y comunidades que defienden su idioma.
Puedo comprar en inglés... mas no sé decir quién soy (pero esto último a quién le importa)."

PD. Gràcies Fabián!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 23 de novembre de 2007

B.S.O a Xile

2008-01-18T14:30:00.000Z

La música té la capacitat de traslladar-te a qualsevol lloc i de portar-te records de racons coneguts i d'experiències viscudes.

Cada cop que escolti aquesta cançó pensaré en els primers mesos d'aquesta aventura que m'ha portat a Xile. Forma part de la Banda Sonora Original d'aquest viatge.

Simplement tenia ganes de compartir-la amb aquells que de tant en tant passeu per aquest bloc. Desitjar-vos moltes "noches de lentejuelas" a tots!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 14 de novembre de 2007

Cimera de pandareta

2008-01-18T14:27:00.000Z

S'acaba la Cimera Iberoamericana de caps d'Estat i de govern que ha tingut lloc a Santiago de Xile, que per uns dies ha estat portada de diaris i informatius. Totes les autoritats, patums, assessors, caps de protocol, periodistes, analistes, assistents, guardespatlles i varis se'n van de la ciutat i del país.

Ha donat la volta al món l'enfrentament entre Hugo Chávez i Joan Carles I, però poca gent la recordarà per gaire res més, aquesta cimera. Sovint, quan veus el desplegament de recursos et preguntes el perquè de tot aquest circ.

A aquestes alçades ja deuen ser tots fora amb altres preocupacions. A Santiago ens quedem amb la tranquilitat de no patir per embusos, i de no sentir constantment l'helicòpter militar que des d'allà d'alt controlava tots els nostres moviments per tal de garantir la seguretat d'uns quants. Uns quants que coneixeran el Santiago de postal, de la bombolla de benestar.

Coincidint amb la primera joranda de la cimera, jo vaig anar a l'Escola Barcelona on celebraven la Festa de la lectura. L'escola és apadrinada pel Centre Català i aprofita el seu nom per donar a conèixer als alumnes la història i la realitat catalanes.

El barri on s'ubica és pobre i, tal i com em deia un docent, els nens que hi assisteixen no es poden permetre tenir grans ambicions. Només l'educació i la lectura els poden oferir una eina perquè no s'hagin de conformar amb la vida que els hi ha tocat viure.

Paral·lelament a la cimera, s'han organitzat molts fòrums socials alternatius, alguns de tons esquerranosos i de suport als règims d'alguns dels estats participants una mica fora de to, pel meu gust. Però n'hi havia de ben interessants com la conferència que vaig anar sobre ciències socials i pensament crític a Xile.

Francisco Zapata, un sociòleg xilè que viu a Mèxic, va fer un retrat clar i contundent de la realitat xilena. Parlava que, efectivament, Xile es troba en una situació de gran creixement econònimc sostingut, un creixement constant amb nivells de deute extern molt baixos, etc.

Però tota aquesta estabilitat econòmica que enforteix el país a la regió, amaga 4 grans silencis: desigualtat (augmenta l'ingrés però es perpetua la seva distribució desigual), contradicció en les polítiques públiques (grans inversions estatals que no es veuen reflectides, principalment a nivell educatiu i de salut), criminalitat (grans bosses d'exclusió social desmesurades en la situació de creixement econòmic) i un gran dèficit democràtic (nivells abstencionistes molt alts).

El que més remarcava Zapata és que aquesta situació és molt diferent a la de qualsevol país de sud Amèrcia, perquè si bé els altres països de la regió poden tenir aquestes mateixes problemàtiques, el que és totalment específic de Xile és que no es tracta d'un país amb una situació de crisi o inestabilitat econòmica.

Aquest és el Xile que a mi m'ha sorprès i el que m'ha indignat. El Xile que ha acollit la cimera i el Xile de l'Escola Barcelona o del barri Victoria. Aquestes grans diferències, aquestes tantes ciutats a dins d'una mateixa ciutat, que per una banda vol ser la Nova York del Con Sud i per l'altra no pot deixar de ser tercer món.

Malauradament, i malgrat tot això i moltes altres realitats de molts països d'aquest costat de món, sembla que la única conclusió de la cimera és un barroer&"¿por qué no te callas?"

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de novembre de 2007

A banda i banda de la Cordillera

2008-01-18T14:24:00.000Z

El concert dels Lax'n'Busto posava punt i final a un mes agotador preparant la trobada de Comunitats Catalanes al Con Sud. Sense temps per descansar ni per dormir, agafava un bus en direcció a Argentina just el dia que s'hi celebraven les eleccions a la presidència.

Hi anava amb la meva companya de viatge i de fatigues l'últim mes, la Marta. La Marta ara és la persona que ens coordina a totes (totes noies) que estem en aquests moments enviades per la Generalitat a alguna comunitat del món, però l'any passat havia estat la persona becada al Centre Català de Mendoza.

Per ella creuar la cordillera era obrir el bagul dels records i retrobar-se amb els llocs i les persones que havien format part de la seva quotidianitat durant 9 mesos igual que ho són per mi tots aquests llocs i totes aquestes persones que estic coneixent a Santiago.

Per a mi viatjar a Mendoza era retardar la crisi post trobada i que significava començar una rutina nova, de nou sola, i tornar a enfocar la meva tasca al centre català. També era la oportunitat de conèixer una altra realiat, a l'altra banda dels Andes. Una manera diferent de fer i de viure amb un mateix taló de fons, les muntanyes nevades de la cordillera.

A Mendoza vaig tenir el gust de conèixer els amics, els racons i alguns records de la Marta al llarg de la seva estada i pensava en com em sentiria jo si tingués la oportunitat, un any després, de poder mostrar totes les coses que ja estimo i que estimaré d'aquesta ciutat a un amic que la veu per primera vegada.

Mendoza també em va permetre refer-me del neguit, de l'estrés i dels mals rotllos de tota la trobada. Dormir, passejar, prendre mate al parc, menjar i fins i tot provar això dels esports d'aventura! L'últim dia, animada per l'esperit aventurer de la Marta i per la meva falta de conciència, em vaig animar a provar això del parapent!

Va ser una bona experiència i no vaig patir tanta por com em pensava que patiria. Veure una ciutat als teus peus provoca una estranya sensació de llibertat si no fos perquè tens el monitor enganxat darrera movent-se per conduir aquella gran lona que et sustenta.

El descans d'aquells tres dies em va permetre fer la tornada ben desperta. Creuar la cordillera per carretera és una experiència fantàstica! Són unes quantes hores de viatge, però que valen molt la pena. El paisatge té alguna cosa entre impossible i fantasmagòric.

La carretera s'enfila per unes altes parets envoltades de muntanyes encara més altes i nevades. Caminos d'alt tonatge, alguns que transporten cotxes, fan verdaderes filigranes per pujar aquelles cotes sense pendre-hi mal. Una línia de ferrocarril abandonada segueix de prop la carretera mostrant llastimosament el seu recorregut dins de túnels de metall destrossats pel pas del temps. Un cementiri enmig del no res i alguns agrupaments de cases on sembla que no hi pugui viure més que el fred.

I a mig de tot això la duana amb tots els papers, la burocràcia, el control de transport de productes d'origen vegetal o animal, els funcionaris que et miren amb aquella prepotència, els gossos que ensumen les maletes, el segell al passaport, les declaracions diverses, la fred que entra per les sandàlies,& el mate a una banda i el tesito a l'altra.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 7 de novembre de 2007

El Pacífic des de Bucalemu

2008-01-17T13:43:00.000Z

Aquest cap de setmana he vist per primera vegada el mar des de que sóc a Xile. Tenia un cuquet a dins que em deia que ja era hora, que havia de fer la presentació oficial a aquest oceà que ressegueix el país de dalt a baix.

He tingut el privilegi de conèixe'l des de Bucalemu. Molts estrangers segurament el coneixen des de Valparaiso o Viña del Mar, però jo l'he conegut des d'un poble de pescadors que no deu superar els 1.000 habitants.

Bucalemu és el poble on ha nascut en Fabián i en Gabriel i la Roxana, en resum, els germans Cordero que han fet que aquest país, a l'altra banda del món, sembli molt més proper del que ho és en quilòmetres.

El Pacífic sembla voler demostrar una vegada i una altra que qui el va batejar es va equivocar de mig a mig amb el seu nom. I s'entossudeix onada rera onada a mostrar el seu poder de moure aquesta gran massa d'aigua.

El Pacífic són també molts recursos naturals i els habitants de Bucalemu ho saben. 15 valentes barques de pescadors entren cada dia a la mar a pescar lluç i gambes i tot el que s'engaxi a les xarxes. Qui sap, potser algun dia el tresor d'algun vaixell enfonsat.

Les barques tornen, remolcades per un tractor també valent que les va a buscar dins de l'aigua, carregades de peix que es pot comprar des de la mateixa barca. Res d'intermediaris, res de netejar-te el peix o de preguntar-te "és per fer-lo al forn o a la sal?". I quin gust que té el peix quan surt de l'aigua! N'hi ha que ni tant sols esperen posar les gambes a la paella, se les mengen sense baixar de la barca!

A mi em sembla que per fer això t'ha d'agradar molt el mar, però als bucalemins els hi deu agradar moltíssim, no sé si per gust o per força. El cas és que aprofiten tot allò que els hi porten les onades. El "cochayuyo" és una alga que s'exporta molt a Japó per fer-ne alguns plats o fins i tot per elaborar plàstic. A Bucalemu és un aliment que s'asseca per fer-ne menjars o que es menja tal i com surt del mar per menjar mentre passegen per la platja!

A Bucalemu he tastat el chupe de locos, la sopa de locos i els locos amb salsaverde. El loco és un marisc, una cloïsa gegant amb molta carn" i és que, de fet el tacte del loco és més semblant a la carn que al marsic. Tot ell, tot i que loco, molt saborós!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 19 d'octubre de 2007

Hola Ot!

2008-01-17T13:34:00.000Z

Encara que no et pugui abraçar i fer carantonyes. Encara que no et pugui agafar les manetes, mirar com dorms, olorar la teva fineta pell i omplir-te de petons, et vull fer saber que tens una tieta una mica lluny d'aquí, a un país que algun dia tinc ganes que puguis conèixer perquè a mi m'ha encantat i segur que a tu també t'agradarà!

Sàpgiques que tots els que t'envolten ara t'estimen molt, però que també hi ha algú que ja t'estima en bogeria a l'altra banda del món i encara no t'ha vist ni sentit plorar.

Ot, petitet, reietó de la casa, bitxu meu, "cosita del señor"! Cuida molt als teus pares que t'esperaven com el millor dels regals i als avis que ja veuràs com et mimaràn!

Un munt d'abraçades i benvingut al món!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 10 d'octubre del 2007

La micro 406

2008-01-17T13:31:00.000Z

La 406 és una ruta del Transantiago que permet prendre conciència d'unes diferències socials molt evidents a Xile. La ruta ressegueix la columna vertebral de la ciutat, l'Avenida Alameda, unint un barri humil de la ciutat com és Pudahuel amb un barri benestant com Las Condes.

Pudahuel és un barri residencial proper a l'aeroport i a la zona industrial, amb casetes adosades amb voreres a mig construir, paviments plens de clots, jardins polsossos a falta de gespa i carrers poc il·luminats. Sorprenen els alts reixats amb què es protegeixen dels lladres la majoria de les cases.

També hi ha petits comerços, botigues de menjar preparat, gimnàs, perruqueries i estètiques però que no tenen ni de lluny el glamour i els nivells higènics dels malls (centres comercials) o de les botigues de carrers com Alonso de Córdova, on es concentren les marques més fashion del moment a nivell internacional i galeries d'art d'alt estanding.

La gent que viu en aquesta comuna i les dels voltants, és de classe treballadora i segurament amb sous mínims que compliquen bastant arribar a final de mes a un país car de viure-hi, però exemple i referent de creixement econòmic pels països del Con Sud.

Las Condes és un barri de blocs de pisos amb entrades molt senyorials i amb un conserge que truca al "departamento" on vols anar. Molts dels blocs tenen bonics jardins de gespa, piscines o sortidors que ni les fonts de Montjuïc. Paradoxalement, no hi ha tants reixats tot i que les mesures de seguretat també hi són ben presents.

Les famílies que viuen en aquesta comuna tenen nivells salarials bastant superiors a les que es situen a l'est de la ciutat. De totes maneres un pis d'uns quants metres quadrats, allà pot valer igual que un zulo al carrer del Carme com el que m'he comprat jo.

Moltes llars tenen dona de fer feines o "nana", que segurament agafen la micro 406 o la línia 1 del metro per arribar al seu lloc de treball. També hi ha qui té aquestes empleades "de puertas a dentro", és a dir, que viuen amb la mateixa familia.

La mà d'obra és tant barata que tenir ajuda a la llar és un luxe que moltes famílies d'aquests barris es poden permetre.

Els baixos salaris fan que hi hagi molts llocs de treball que a Catalunya han anat despareixent com els de qui omplen el dipòsit de gasolina i, pel mateix preu, netegen el vidre del cotxe, o d'altres que fins i tot poden semblar absurds, com assistents que omplen les bosses a supermercats i botigues, o de persones que es dediquen a ajudar a trobar aparcament als carrers de la zona alta.

També hi ha molta venda ambulant del que sigui (xiclets, mitges, maquillatge, "barquillos" o neules, flors, estris pel cotxe, banderoles, pizzes, empanades, etc.), tarotistes i gent que demana almoïna de formes molt variades (cantant, recitant, explicant acudits, etc.). També es pot veure un gran nombre de persones sense llar així com grans quanitats de gossos abandonats.

No cal venir a Xile per veure que el món es divideix entre rics i pobres i que això explica el perquè uns tenen unes oportunitats que d'altres no tindran mai. A Catalunya aquesta diferència també hi és i moltes vegades és més fàcil de veure del que ens volem creure, no obstant, aquí la desigualtat es mostra tan crua i evident com ho és a tot arreu.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 8 d'octubre de 2007

Chancho en piedra

2008-01-17T13:30:00.000Z

La originalitat de la cuina xilena ja es pot intuir en els noms dels plats. Una salsa amb pebrot, ceba, tomàquet i ají (una mena de bitxu que pica una barbaritat) picada sobre un morter de pedra, rep el curiòs nom de "chancho en piedra".

D'aquest nom es pot deduir la relació que té la pedra amb la salsa, però, i el chancho? Chancho en xilè és porc i, bé, jo diria que la salsa és totalment d'origen vegetal. En Javier, un navarrés, xilè d'adopoció, té la teoria que el nom del plat prové del fet que et poses com un porc menjant-la! I és que realment és un vici. Te la serveixen en aquells moments de debilitat en què et creus capaç de menjart-i'ho tot!

Però hi ha molta cuina xilena per la qual un es podria posar com un chanchito i, de fet, ja venia avisada pel tema de cuidar la dieta.

El que és molt perillòs en aquest sentit és la gran varietat de pans: "marraqueta" (una mena llonguet una mica més gros), "pan amasado" i el divertidíssim "sopaipilla", que ve a ser un orgasme estomacal de pasta de farina fregida!

Sortosament, també es pot trobar una gran varietat d'amanides, tot i que ja no és tant comú de troba-hi la tan nostrada cetrillera de vinagre i oli d'oliva per amanir. Aquí hi posen normalment suc de llimona i oli "maravilla" (de girasol), tot i que sembla que hi ha certa tendència en incorporar el d'oliva.

L'amanida xilena és tomàquet, ceba i julivert. La ceba està tallada tan fina que en prou feines té gust a ceba. Tot i això, és un plat molt bo i a més a més té l'avantatge que no el recordes tota la tarda!

Els productes estrella a la cuina xilena són el "choclo" (blat de moro) i el "zapayo" (cabrassa) tot i que el el rei és la "palta" (alvocat), o almenys es podria entendre des del moment que hi ha un plat que es diu "palta reina" i que no és més que avocat farcit amb tonyina o pollastre.

Amb els plats de "fondo" el tema va agafant consistencia com amb els "porotos" (mongetes seques) ja siguin sols o amb "riendas" (tallarine...si, com sona, amb pasta!!!).

També hi ha les "empanadas chilenas". Les més tradicionals són les de pino, que porten carn guisada, ou dur, una pansa i una oliva. Avís per a viatgers que vinguin a Xile i s'estimin la dentadura: les olives venen amb pinyol. S'ha de dir també que les olives d'aquí no són com les d'allà. A mi, personalment, gran amant de les olives albequines i aragoneses, les que he provat aquí no m'han entusiasmat pas.

A Xile es menja molta carn. Els asados són un esdeveniment lúdico-festiu-socio-familiar. Per altra banda, tal i com es pot deduir de la costa que tenen, també es menja molt de peix i marsic. Jo encara no l'he provat, el marisc però em reservo per l'octubre quan vagi a Bucalemu. M'han del restaurant d'un tal Cordero, fill d'una reconeguda família de bons cuiners (no per cap guia Michelin, però si per mi), que en fa uns plats estupendus!

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 30 de setembre de 2007

¿Cachai'?

2008-01-17T13:27:00.000Z

"No, no caché!" Sovint em passa que no "catxut" ben res, la veritat. El "cachai" és una de les paraules que més pots sentir entre els xilens i ve a ser com: "entens?" o "ho pilles", però que procedeix del verb anglès to catch (atrapar). La pots sentir d'altres maneres com "me cachas?", però el cachai és la més comuna i sobretot entre els joves.

Entendre el xilè no és ben fàcil i més si et trobes amb una colla de xileno-parlants i, molt especialment, si són gaire tendres. Tenen un munt de paraules que estic intentant recopilar tot i que la llista pot arribar a sortir molt llarga. En el tema culinari és on apareixen més paraules estranyes, però això també mereix un post a part.

L'altra gran curiositat del xilenu és el poh& El poh el posen a tot arreu: "si poh", "no poh", etc. és un "pues" però que té un toc més simpàtic i que aquí és repetit fins a la sacietat.

Una expressió també molt utilitzada i molt simpàtica és "chucha" que vindria a ser el que jo sempre dic: "carai" o "caraisus", si em sento especialment inspirada!

Una de les primeres paraules que sents de boca d'un xilè, de la qual val a dir que no en pots fer massa cas, és "¡altiro!". "Al tiro" vol dir "de seguida" tot i que bé, ja se sap que en el fons vol dir "de seguida que pugui" o "de seguida que em doni la gana".

Com a qualsevol país, el primer que s'aprén és a dir les paraulotes que aquí es diuen "garabatos". "Huevon" vindria a ser el nostre "cabroooon". Les formes d'ulitizar-lo són il·limitades! Es pot utilitar com a verb amb totes les seves conjugacions, com a adjectiu o com a advervi. És igual, el cas és que apareix un alt percentatge de frases i expressions.

Ho pots dir en to carinyòs o amb mala llet. La seva interpretació variarà segons el context, l'entonació, l'expressió facial i els gestos que l'acompanyin. Per aquest motiu, no em considero capaç de dir-la encara fins que no controli una mica més l'assumpte, no fos cas que se m'entengués malament.

També, com a qualsevol altre país, aquí agrada molt això del beure (i sobretot aquests dies de fiestas patrias de les quals, molts, encara en pateixen les conseqüències). Les begudes més conegudes com el "pisco saber" entraran al post culinari.

No obstant, hi ha un bon grapat de paraules que giren entorn a aquest esport nacional. Anar de festa és "anar de carrete" i "curarse" és beure alcohol, per tant, anar "curao" és haver begut de més. Els efectes de la curació és la "caña", la ressaca. Per si, per altra banda, ets una mica més aborrit, "fomen" en xilè, enlloc d'anar de festa un dissabte a la nit a "pinchar" (lligar), et quedes a casona al llitet amb un "guatero" (bossa d'aigua calenta). I l'endemà t'aixeques ben aviat perquè ja ha arribat el "fomingo" (una variant de fomen i domingo que defineix molt bé com en poden d'arribar a ser d'aborrits aquests dies de la setamana!).

Malgrat el munt de paraules noves que he après i d'aquestes característiques en el llenguatge, encara m'és complicat seguir segons quines converses. No hi catxut ben res! Després de 9 mesos segurament acabaré amb un accent espanyol-catalano-xilè bastant autèntic.

De fet, quan sento a catalans que ja fa temps que viuen aquí, els hi noto molt una mena de cantarella que, malgrat que ells no se n'adonen, té un marcat origen xilenu! Quin greu que em sap perdre el meu castellà tan acadèmic i tan propi de la meseta castellana!!!

Podeu coneixer més xilenismes fent un click aquí.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 23 de setembre de 2007

Fiestas Patria a Santiago

2008-01-17T13:25:00.000Z

Finalment les festes pàtria a Santiago han estat alternatives. No vaig anar a cap fonda, tot i que, pel que vaig veure a la tv, no estan tant lluny d'aquelles parades de fires de Girona, decorades amb motius de gust dubtós i amb penjamenta de pernils i xoriços, que et foten una rissada per menjar quatre tapes d'origen també dubtós (eh, Santi?).

Amb en Fabián vam anar a la Moneda. La mundialment coneguda seu del govern xilè té al subterrani de la plaça que dóna al carrer Alameda un centre cultural on s'hi fan exposicions i s'hi pot veure cinema del país.

S'hi celebrava la Festa de la República en motiu del "dieciocho". Hi havia una decoració de "volantines" de colors molt original i divertida. Vam arribar just al moment que començava un grup a tocar Cueca urbana. És una variant del ball tradicional que es ballava en prostíbuls. Eren curiosos alguns dels instruments que tocaven els músics: un fet de xapes i l'altre de culleres! També hi havia el típic calaix de la música flamenca.

La manera de ballar-se també és com més sensual. De totes maneres això de la Cueca, un cop apresos els passos bàsics cadascú la balla una mica com vol o com pot!

Tot això m'ho ha explicat en Fabián, que és un gran ballador! I en va fer una bona demostració allà a la Moneda. Jo no m'he pas atrevit&quina feinada això de coordinar els peus, contar les 3 fases amb les que es divideix del ball, donar voltes amb la parella, moure un mocador amb la mà i no semblar un ànec!

El 19 era el dia de les forces armades. Per celebrar-ho vam decidir fer un dinar ben típic xilè: truita de patates& bé, s'ha de dir que, per problemas logístics, va quedar més a prop d'ous remanats que de truita. Però deixem les meves misèries culinàries per un altre post&

Al cel aquella tarda hi van volar uns volantines amb forma d'ocellot metàlic que feien un soroll que esparrecava el cel. Eren els avions de guerra que feien acrobàcies al cel mentre els militars feien la seva parada.

Evidentment no teniem especials ganes de veure passos marcials, ni uniformes plens de galons sota aquella soleiada. Vam preferir celebrar el dia de les forces armades recordant quins han estat generalment, i en aquest país també, els efectes d'aquesta institució.

Amb en Fabián i una amiga, l'Anita, vam anar al Cementiri General. El cementiri és una barreja d'estils arquitectònics que recorda la ciutat on s'ubica.

De fet, en algun moment pot arribar a resultar difícil diferenciar algun carrer del cementiri amb algun carrer de Providencia o amb algun bloc de pisos dels barris més pobres. I és que tan pots trobar-hi els grans panteons familiars de grans nissagues com blocs de 3 pisos de nínxols agrupats en pavellons, alguns en estat de ruïna.

En un espai del cementiri hi ha un gran mur gris amb llargues llistes de noms. Tots aquests noms són els de morts i desapareguts durant la dictadura de Pinochet. Entre els noms Víctor Jara, Joan Alsina i el de tants altres de qui no hem conegut la seva història. Al costat hi ha nínxols de víctimes del règim, alguns buits, esperant aquells desapareguts que mereixen ser trobats.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 21 de setembre de 2007

Fiestas Patria a Caburga

2008-01-17T13:22:00.000Z

A Xile aquests dies estan de festes. Si mai he tingut algun dubte de com és la bandera xilena, ja puc asegurar que després de 15 dies a Santiago, m'ha quedat claríssim el seu disseny per sempre més.

Avui, dimarts 18, celebren el dia de la independència tot i que, tècnicament, l'haurien de celebrar al febrer. El 18 de setembre de 1910 es va formar una mena de junta governada amb poca entesa per xilens i espanyols. D'aquí s'incicià la guerra per la independència que va finalitzar el 12 de febrer de 1918.

Sigui com sigui, els xilens poden celebrar una festa que no podem celebrar els catalans. I, com que poden, ho aprofiten! Això ha significat 5 dies festius: el cap de setmana, el 18 i el 19 (dia de les forces aramades) i el 17 que quedava al mig i l'han fet "feriado" per llei aquest any.

Tot Santiago està empastifat de banderes: banderes a les cases (i això és llei: increíble això del patriotisme per decret!!), banderoles als cotxes, banderes de regal als súpers per compres superiors a 1.400 pesos, venedors ambulants de banderes de tots tamanys a cada semàfor, banderoles a les ramades, als estels que fan volar els nens, als anuncis de publicitat,&a tot arreu!!!

Però malgrat tota aquesta decoració la ciutat està semi desèrtica! La majoraia de santiaguenys ha aprofitat per marxar de la ciutat i anar a la costa o al sud.

Jo he tingut la oportunitat de conèixer una zona de Xile fantàstica aquests dies! En Federico m'ha convidat a la seva cabanya a Caburgua.

Caburgua és un poblet que queda a la costa d'un llac a la 9a regió (això queda bastant cap al sud i a la falda dels Andes, molt a prop de la frontera amb Argentina). És un lloc fantàstic amb grans llacs i volcans nevats que encara fumegen. És un lloc de pau i una tranquilitat absoluta.

Tot i que ja és bastant turístic, sobretot els dos pobles principals (Pucón i Villarrica), encara hi ha grans espais gairebé verges. Les cases són totes de fusta però es nota una gran diferència entre les que les tenen de segona residència i les de qui hi viu tot l'any.

La vida allà no sembla gens fàcil, tant recòndit! Els camps són bàsicament de pastura i tant pot haver-hi xais com vaques. Fins i tot els pots trobar compartint espai amb algun porc, gallines i oques.

El tusisme és una gran font d'ingressos. Els pobles són típics de muntanya. Hi ha alguna pista d'esquí i moltes termes (la zona és volcànica i hi ha moltes piscines naturals d'aigua calenta) però quan més s'omple és a l'estiu perquè les platges dels llacs són més maques que les del mar i s'hi pot practicar qualsevol tipus d'esport d'aventura i auquàtic.

Molta de la gent de la zona es dedica també a mantenir les cases de segona residència i procurar tot el que necessiten les persones que les ocupen en dies festius com aquests: subministrament de queviures, "nanas" per cuidar els petits, etc.

Les cases de segona residència proliferen i a tot arreu veus que hi ha terrenys i cabanyes en venda. Malgrat quedar tant terreny, aquest negoci m'ha preocupat una mica. Es construeix a la llera dels llacs. Això dificulta l'accés de les persones que no hi tenen propietat a les caletes i platges. Suposo que hi ha una llei de "costes" però no sé fins a quin punt es respecta o es fa respectar&només espero que Xile aprengui de llocs com Catalunya on, ara que ja tenim la Costa Brava feta un cromo ens hem posat a destrossar el Pirineu. Ells encara hi són a temps...

Avui, però, ja sóc a Santiago i encara queden Festes patria per endavant. Avui vull conèixer les ramades o fondes, ballar cueca i menjar "empanadas" i beure "chicha de uva"!

(Totes les fotos les podeu veure en aquest mateix bloc, al menú de la dreta hi ha un apartat que es diu àlbum on hi vaig penjant les fotos!)

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 18 de setembre de 2007

11 de setembre

2008-01-17T13:16:00.000Z

Segurament l'11 de setembre del 2007 l'explicaré als néts, si mai arriba al cas, o al meu nebot, l'Ot, que està a punt de néixer.

Per mi, tancar-se al despatx del centre català un 11 de setembre a Santiago de Xile era més lleig que picar a un pare. I per tant, per primera vegada des que sóc en aquesta ciutat, he baixat a l'estació la Moneda. Fins ara hi havia passat amb metro dos cops al dia, de casa a la feina i de la feina a casa, però mai havia pujat a la superfície.

L'edicifi en si m'ha decepcionat. Malgrat l'amplitud de les dues places que hi ha a banda i banda, es troba exessivament encaixonat per uns edificis massa quadriculars i grisos.

El carrer principal, la Alameda, estava parcialment tallat per la policia, els Carrabineros, que hi tenien organitzat un desplegament espectacular. Tots anaven vestits d'antidisturbis i ja fos a peu o damunt un caball, aquells equipaments de color verd militar, els cascos, botes i un munt de proteccions els hi donava un aspecte monstruòs i deforme.

El carrer estava ocupat per molts joves amb pancartes, banderes de Chile amb la imatge de Salvador Allende, etc. Malgrat que no passava res d'excepcional hi havia una mena de tensió, com si en qualsevol moment aquella extranya calma hagués d'acabar amb alguna càrrega i corredissa.

Les dues places i els carrers que dónen a la Moneda estaven fortament protegits. L'any anterior hi van haver disturbis importants i el govern va decidir que aquells partits, sindicats, associacions, etc. interessats a fer la ofrena a Salvador Allende, havien d'entrar una sol·licitud setmanes abans i rebre el corresponent permís per poder fer-la.

Per tant, només era possible entrar-hi com a militant o membre d'alguna delegació. Jo no complia cap dels requisits, però no tenia cap intenció de marxar sense almenys haver intentat entrar a la zona restringida. Els ex alumnes de la UTE em van facilitar l'accés.

El 73 ni tan sols havia nascut, però si algun d'aquells monstres de verd m'hagués preguntat alguna cosa jo hauria afirmat que si, que al 73 jo era una universitària de la Universidad Técnica del Estado, però que m'havia fet algun tractament estètic rejovenidor miraculòs!

Un cop dins el recorregut era pel carrer Morandé fins a la porta 80 del palau de la Moneda on, pel que em van comentar els meus ex companys de facultat, van treure el cadàver del president. Allà hi van cantar un parell de cançons ex companys de classe que, vés per on, també es conserven la mar de bé.

El recorregut finalitzava a l'altra banda de la Moneda, a la plaça constitució, on hi ha un monument a Allende i on s'han fet alguns parlaments de companys de classe que han recordat aquells amics que van desaparèixer, els que es van exiliar, els que van assassinar, els que van estar presos i els que no van poder finalitzar els estudis i arribar a convertir-se en el què haurien volgut ser.

Tots aquells nois que ara tenen fills de la meva edat van perdre molts somnis, moltes il·lusions i moltes oportunitats aquell 11 del 73, però continuen creient que algun dia les coses poden canviar en aquest país i tenen encara molt present totes aquelles polítiques que l'haurien pogut fer socialment més just.

Jo ahir també em vaig unir al seu crit "se siente, se siente, Allende esta presente".

A la nit, però, les idees i el record dels fets històrics ja passen a tenir un altre nom. Tornava cap a casa després de l'acte de l'11 al Centre Català i alguns carrers estaven tallats per culpa de les fogueres a mig dels carrers. Fins i tot hi ha hagut un policia mort. Això ja no té res a veure amb reivindicacions polítiques o amb exigir la recuperació de cap memòria històrica. Això és delinqüència.

Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 12 de setembre de 2007

Onze a la Plaça Brasil

2008-01-17T13:10:00.000Z

Després de quatre dies en què havia fet sol i fins i tot una mica de calor al migdia, el dissabte es va aixecar gris i fred de nou.

El divendres havia conegut als joves del centre català, entre ells la Clàudia, una noia de Castelló d'Empúries que fa uns quatre anys que viu a Xile i que és tot un nervi. Ja hem quedat que una estona d'aquestes em farà una ruta per conèixer la ciutat.

Dissabte va ser el primer dia que em vaig aixecar a una hora raonable coneixent la meva gran afició a dormir, per la qual cosa vaig deduir que ja m'he acostumat a l'horari d'aquí.

El divendres haviem anat a dormir tard xerrant dels contes i poemes que escriu en Fabián (us recomano que entreu al seu blog!).

Com que el dia no hi acompanyava, vaig decidir que deixaria la visita turística a la ciutat per un altre dia més clar i alegre. Amb en Fabián vam anar a fer la compra de tota la setmana i ens vam dedicar a cuinar mentre parlavem de les històries de les nostres vides.

Al vespre estava invitada a casa l'Anna Llenas, una noia de Girona que també fa uns quatre anys que viu a Xile i amb qui tenim amics comuns a Catalunya: en David Vila, en Narcís Sastre, en Xavier Montoya i l'Anna Brunsó.

Viu amb la seva parella, l'Alejandro, un noi xilè que parla català amb accent gironí, a la comuna de Providencia (municipi dins de Santiago, però bé, ja parlaré de les divisions administratives a un altre post).

Tenen un pis molt acollidor amb unes vistes molt xules d'un barri que havia estat de cases unifamiliars i on hi proliferen grans edificacions de departamentos (com li diuen aquí).
Ens vam "juntar" 10 amics de l'Anna i l'Alejandro entre ells la Clàudia i jo. Vam estar bevent mango sauer (una adaptació d'una beguda tradicional aquí que es diu Pisco Sauer i que es sol pendre d'aperitu) i xerrant de tot allò que s'ha de conèixer del país (quanta feina que se'm gira!) entre moltes altres coses.

El diumenge amb la "caña" (ressaca a la xilena) tampoc tenia el cos per a garies visites turístiques. El vaig dedicar a ajudar a fer una mica de neteja general a la casa, jugar amb els gossos i mirar una película molt recomanable, però que no és xilena, que es diu "los niños del paraíso".

Al vespre anavem al teatre amb en Fabián i unes amigues seves, la Paola (a qui havia conegut feia una setmana quan em va venir a buscar a l'aeroport) i la Maria José. Per coses aquelles que passen a la vida, va resultar que vam arribar una hora més tard de l'inici de la funció&i per tant vam decidir anar a fer un onze (el berenar a Xile) a la plaça Brazil.

El barri on es situa aquesta plaça té molts bars i molt ambient universitari. El bar era petit però molt xulo amb cambrers guapots, tot i que jo diria que "tomavan otra micro". Les micros són autobusos aquí, però la frase no es refereix precisament del Transanitago. Allà vaig provar els Panqueques (crêps a la xilena) amb Nutella (per no perdre els bons costums).

Per no perdre altres bons costums, quan vam arribar a casa vam mirar Nip/Tuck tot i que es feia molt estrany sentir a parlar el doctor Troy i el Magnamara com si fossin personatges d'una telenovela veneçolana!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 10 de setembre de 2007

Pàgina en blanc

2008-01-17T13:03:00.000Z

Aviat farà una setmana que estic a Santiago de Xile. Hi ha un munt de coses per aprendre a una ciutat nova, a un país estrany i envoltada de gent, de moment, desconeguda. Les sensacions són estranyes i a vegades contradictòries, però cada cop tinc més la certesa que aquí hi estaré bé.

El primer dia, el dilluns, ja vaig venir al centre català a conèixer el lloc i una mica la ruta que havia de fer per arribar-hi des de la casa d'en Fabián. Hi tinc una bona estona, uns 30-40 minuts. La major part del trajecte l'he de fer en metro cosa que em permet fer una estona de lectura que vull dedicar a conèixer literatura xilena.

Al Centre m'han acollit molt bé i especialment en Federico Rutllant, un xilé amb orígen català i família a Foixà, al restaurant Can Quel.

Per aquí hi ha molts catalans amb una llarga història (un d'ells fins i tot m'ha passat per escrit la primera part de les seves memòries perquè li digui la meva opinió com a lectora!). Tot aquest conjunt d'històries expliquen vivències personals i familiras, però en el fons col·lectives del nostre país.

De moment em trobo com si tingués una pàgina en blanc al davant, amb un munt d'històries, d'experiències i coneixements per captar i anotar a la memòria i en aquest bloc.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 7 de setembre de 2007

Tots dos Peus a Xile

2008-01-17T12:43:00.000Z

Semblava que no arribaria mai el moment que hi tingués tots dos peus a Xile, però ja hi som, en plena aventura a aquest país entaforat entre els Andes i el Pacífic.

El cap encara no hi és del tot, va arribant amb una mica de retard. Em desperto pensant que farà calor (i no) o que almenys farà una mica de solet primaveral (tampoc). A les 6 de la tarda començo a estar cansada i a les 6 del matí em desperto ben desbatllada. Però a aquella hora encara no hi ha els carrers a lloc!

De totes maneres a poc a poc em vaig aclimatant i en res ja seré d'allò més criolla!!!

Visc a un barri bastant humil de la ciutat, Padahuel. És una zona residencial amb casetes molt baixes, d'una sola planta, amb una mica de pati a darrera. Els carrers estan poc esfaltats i les voreres són un patchwork dels que fa la Galieta de diferents tipus de rajola, en els trossos on n'hi ha.

El barri és molt tranquil i sembla segur tot i que no indica el mateix els nombrosos reixats que tenen els patis de les cases i les finestres.

En Fabián m'ha acollit molt bé a casa seva. Ell és professor a un institut professional relacionat amb comunicació i periodisme. També és actor i fa teiatru amb una companyia amateur.

En Fabián no viu sol, viu amb en Tristán i en Xai. Ara, a més, té a 2 enxufades, a mi mateixa i a la Candela, una gosseta de carrer. Aquest noi té un cor immens i no només es dedica a acollir catalans despistats, sinó que també recull gossos abandonats i, després de passar-los una bona ITV, els dóna a amics i coneguts que se'n fan càrrec. Pobre noi, té molta feina perquè a Santiago hi ha un munt de gossos abandonats!

De la ciutat encara conec poc i del Centre Català també. Però tot això ho reservo per un proper post!

Nota 1: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 4 de setembre de 2007

Nota 2: Foto de l'artishta integralsh Fabián Cordero i Pastene

Inquietuds

2005-09-24T11:51:00.000+01:00

El dia que ell li va preguntar, la Thoona va pensar que no n’havia trobat mai, d’allò.

Que potser tothom n’havia d’haver trobat a aquelles alçades? No es podia viure simplement cercant-les?

I no ho era prou la seva cerca, en si mateixa, una inquietud?

No va saber què respondre…es va quedar tallada davant una mirada de decepció i estranyesa. Es sentia com una raresa de museu allà, darrera aquell mur que la separava d’allò que els altres esperen d’un mateix (o que un mateix es pensa que esperen els altres d’ell).

Fins aleshores havia viscut d’aquella cerca, d’algunes petites il·lusions, poques ambicions i d’alguna ínfima-gran decepció. I de pors, de moltes pors. Totes elles de collita pròpia, segurament tant comunes, i que recorden allò del sueño de la razón…

D’això sí que en tenia: de monstres.

Els monstres feia molt que els havia trobats, possiblement en la mateixa cerca, infructuosa, de les inquietuds.

Feia temps que l’acompanyaven sota formes horribles i ja coneixia els seus costums: famèlics de l’angoixa de qui els creava, aconseguien col·lapsar els seus moviments i pensaments una vegada i una altra.

Algun dia deixarien de posar-li traves en la recerca de tantes inquietuds per descobrir.

Potser algun dia, quan els despisti…

Pessics

2005-09-14T21:28:00.000+01:00

2005-09-12T21:03:00.000+01:00

Escriure, per a mi, és un exercici que faig des de fa anys de forma gairebé diària. Escric en diaris, en trossos de paper, en agendes, a l'ordinador, en llibres...en apunts quan estudiava. Però bàsicament escric per a mi.

M'agrada llegir què pensava o com em sentia al cap d'un temps i desdramatitzar el que aleshores tant em preocupava, però sobretot ho faig perquè escriure em permet parar un moment per a reflexionar, pensar i sovint treure'm algun pes de sobre com qui es confessa a un amic o, a vegades encara millor, a algun desconegut.

Ara vull probar què és això d'escriure i saber que potser hi ha algú al món que ho està llegint.

Aquest blog es diu "Pessics" en referència a la llargada dels textos que hi publicaré. Però no es tracta purament d'una norma estilística d'aquest espai a Internet, sinó que també fa referència a que són pessics de pensaments que he fet a partir de converses tingudes o de converses que no tindré mai, de notícies rebudes o de qualsevol altra forma de comunicació que pugui haver experimentat amb les persones que m'envolten.

Són, per tant, petits pessics de la meva pròpia vida.