Apareixia fa uns dies a El País un article sobre l’origen i el significat de la orientació dels mohai i els ahus, els altars sobre els qual s’ubiquen aquestes figures que caracteritzen la illa de Pascua, la qual he tingut el privilegi de visitar en la meva estada a Xile.
Vaig marxar de la illa carregada de dubtes i amb la tristesa que provoca una única certesa: saber que segurament mai més tornaràs a aquelles latituds perdudes en la immensitat del Pacífic.
En aquella illa de 163 metres cuadrats totes les teories i estudis científics conviuen i es contradiuen amb la tradició oral que parla de reis llunyans, de somnis preomonitoris i altres llegendes que contribueixen a crear el mite sobre Rapa Nui.
Veure aquests personatges entrenyables de pedra volcànica caiguts o en procés de construcció a la cantera, abandonats per alguna estranya raó genera una quanitat infinita de preguntes. Els mohai, font de poder i de decrepitud de la societat que els benerava, amaguen el misteri de què va passar en aquella illa, qui els va construir, amb quin propòsit, com els van despalaçar i aixecar en els seus altars d’esquena al mar, qui els va tombar, per quin motiu, què va passar amb els 10.000 habitants que es creu que vivien allà, quin era l’origen d’aquests habitatns, etc.
Es parla de guerres civils entre dos comunitats que vivien a l’illa, de la gran capacitat de navegació, dels mohai com a representacions de personatges de la vida social, etc.
Més enllà dels grans enigmes de Rapa Nui, la seva misteriosa història resulta un avís per navegants perquè parla de l’apocalipsi i del final del món, en petita escala però que pot servir per fer-se’n una idea a tall d’exemple.
Lluny de voler assumir aquestes conclusions, els que hem pogut visitar Pascua ens quedem amb la sensació d’haver estat a un lloc únic i remot que guarda tants misteris i tantes belleses que es queden grabades en algun lloc de la memòria i les quals serveixen de refugi per evadir-se dels petits problemes del dia a dia.
Pascua, malgrat la gran distància, sempre anirà associada a una amiga catalana que va fer estada a Xile com jo. L’Ana Paola va ser qui em va convèncer i acompanyar en aquest fantàstic viatge.
Ironies de la vida, més tard i ja de tornada, vaig saber que Hanga Roa, la capital i única població de la illa, està agermanada amb Olot, definitivament Rapua Nui no deixa mai de sorprendre’t…bé, tampoc la Garrotxa!
* Iorana significa Hola/Adéu en Rapa Nui. Del Iorana n’hem fet molta broma amb els amics xilens perquè en un moment em vaig confondre pensant que era el nom de la senyora a qui li llogavem una habitació…Iorana sempre anirà associat a aquesta meva gran capacitat de fer el préssec (val més tenir-ho ben assumit).
Vaig marxar de la illa carregada de dubtes i amb la tristesa que provoca una única certesa: saber que segurament mai més tornaràs a aquelles latituds perdudes en la immensitat del Pacífic.
En aquella illa de 163 metres cuadrats totes les teories i estudis científics conviuen i es contradiuen amb la tradició oral que parla de reis llunyans, de somnis preomonitoris i altres llegendes que contribueixen a crear el mite sobre Rapa Nui.
Veure aquests personatges entrenyables de pedra volcànica caiguts o en procés de construcció a la cantera, abandonats per alguna estranya raó genera una quanitat infinita de preguntes. Els mohai, font de poder i de decrepitud de la societat que els benerava, amaguen el misteri de què va passar en aquella illa, qui els va construir, amb quin propòsit, com els van despalaçar i aixecar en els seus altars d’esquena al mar, qui els va tombar, per quin motiu, què va passar amb els 10.000 habitants que es creu que vivien allà, quin era l’origen d’aquests habitatns, etc.
Es parla de guerres civils entre dos comunitats que vivien a l’illa, de la gran capacitat de navegació, dels mohai com a representacions de personatges de la vida social, etc.
Més enllà dels grans enigmes de Rapa Nui, la seva misteriosa història resulta un avís per navegants perquè parla de l’apocalipsi i del final del món, en petita escala però que pot servir per fer-se’n una idea a tall d’exemple.
Lluny de voler assumir aquestes conclusions, els que hem pogut visitar Pascua ens quedem amb la sensació d’haver estat a un lloc únic i remot que guarda tants misteris i tantes belleses que es queden grabades en algun lloc de la memòria i les quals serveixen de refugi per evadir-se dels petits problemes del dia a dia.
Pascua, malgrat la gran distància, sempre anirà associada a una amiga catalana que va fer estada a Xile com jo. L’Ana Paola va ser qui em va convèncer i acompanyar en aquest fantàstic viatge.
Ironies de la vida, més tard i ja de tornada, vaig saber que Hanga Roa, la capital i única població de la illa, està agermanada amb Olot, definitivament Rapua Nui no deixa mai de sorprendre’t…bé, tampoc la Garrotxa!
* Iorana significa Hola/Adéu en Rapa Nui. Del Iorana n’hem fet molta broma amb els amics xilens perquè en un moment em vaig confondre pensant que era el nom de la senyora a qui li llogavem una habitació…Iorana sempre anirà associat a aquesta meva gran capacitat de fer el préssec (val més tenir-ho ben assumit).
