8/11/2010

Un any, dos estius

Aquests dies de vacances aprofito per rellegir algun dels posts escrits abans d’anar a Xile el passat gener. El balanç és que 24 dies em van donar per fer moltes de les coses que enyorava fer o que tenia previstes mentre feia la maleta.

També hi va haver temps suficient per fer-ne de no previstes, ja fossin en postiu, com ara descobrir Lota, fer alguna "inauguració" d’infraestrucutes d’interès pel país, anar de picnic amb bons amics al Cajón del Mapio, gaudir d’una visita molt especial al convent i la comunitat de monges de San Felipe. D’altres, tampoc previstes, les feia amb tota la pena al cor, com haver d’acompanyar el pobre Tristán al veterinari o ajudar a la seves cures diàries.

I per les moltes coses que no vaig tenir temps de fer, doncs, sempre confio poder tenir, més aviat que tard, l’ocasió. Sigui com sigui, el que no vaig fer en la tornada va ser un escrit de tantes sensacions, tans bons moments (i alguns d’amargs), tants retrobaments i tantes il·lusions viscudes.

De seguida de la tornada, un fort terratrèmol sacsejava el país i el patiment per l’estat dels amics d’allà es barrejava amb el regust d’alguna decepció que havia pujat a l’avió amb mi, com ho era una victòria de la dreta a la presidència del país i unes condicions de salut delicades d’un amic "perruno".

Quedaven poques ganes d’escriure sobre els bons moments viscuts a Xile amb en Fabián i família, en Luís, l’Anita, la Carina, la Nodina, la Bibiana, en Gonzalo, la Cote, la Pao, la Pao de l’Alpes, en Felipe, els Pablos, la Lorena, en Pancho, la Marta, en Marc, en Carles, etc. Patia més per com podien estar ells i les seves famílies que per pensar que m’havia agradat molt retrobar-los i que esperava tornar-los a veure ben aviat.

Ha sigut ara, amb el relentiment del temps que suposa l’estiu, un segon estiu per mi aquest any, que m’ha entrat el cuquet de tornar als meus pessics de Xile, d’aquí o d’on sigui que em porti la vida...