3/28/2008

Tornar al sud



Per Setmana Santa vaig viatjar cap al sud amb una delegació internacional composta per una polaca, una càntabra, una catalana d’origen holandès i una catalana d’origen xilè. Una bona barreja de nacionalitats i procèdencies que van fer de quatre dies de viatge una bona desconexió amb moments per l’aventura, els riures i les converses més o menys frívoles.

Vam anar fins a Valdivia, una ciutat situada a la Región de los Ríos i que queda precisament a la confluència de rius amb noms ben curiosos: Calle-Calle, Cau-Cau i Cruces. La ciutat en si té poc interès, o si més no jo no el vaig saber trobar, més enllà d’un mercat amb abundant peix i marisc tota vora de riu amb una fauna ben curiosa: lleons marins de grans proporcions que aprofiten les restes que queden del mercat per tenir plena la guata (panxa en xilenu).

L’entorn de Valdivia, però, és fantàstic. El setembre, al cap de poc d’haver arribat, ja vaig tenir ocasió de conèixer una part el sud i la veritat és que els paisatges són fantàstics. Sense haver-hi estat mai, tens la impressió que així deu ser Suissa o Alemanya, però amb elements que només ports trobar aquí: grans llacs i volcans com els dibuixavem de petits (nevats tot l’any i alguns fins i tot fumejant).

La sensació de ser a Alemanya no és només per l’entorn sinó també per una forta presència germànica. En algun moment de la història un nombós grup de persones d’aquesta nacionalitat van poblar aquestes terres remotes i hi van deixar una petjada que encara es fa ben present en les construccions de les cases i amb l’herència de bones cerveses com la meva preferida, la Kustmann, que té la seva seu central a Valdivia.

En aquesta zona del país pots trobar fortaleses sota les pedres. La geografia del lloc, la resistencia dels mapuches que poblaven la zona quan hi van arribar els invasors espanyols (entre ells el que, malgrat tot, ha passat com a heroi nacional i que dóna nom a la ciutat, Pedro de Valdivia) i els atacs pirates que rebien del Pacífic, el feia un territori molt vulnerable a atacs i per això el motiu de tants tancs, torres de guaita i recintes emmurallats.

Els quatre dies a mi també em van permetre fer una escapada solitària fins a Puerto Varas, un poblet a la ribera d’un dels llacs més grans d’Amèrica del Sud, el Llanquihue, amb el volcà Osorno de teló de fons.

Des d’allà vaig poder visitar un parc que té un parell de llacs amb aigües de colors ben sorprenents. Un, la Llacuna verde, és un cràter del volcà Osorno que s'ha omplert d'una aigua del color verd intens d’unes algues que se l’han fet seu i li han donat aquesta particularitat. L’altre és el lago Todos los Santos i els saltos del Petrohué que dónen inici al riu amb el mateix nom. La curiositat d’aquest llac és el color verd-blau esmeralda de les seves aigües com a conseqüència de la qüantitat d’aglún mineral no-sabria-dir-ben-bé-quin.

Uns espais idílics, de postal. Un sud, el xilè que tinc ganes de contrastar, ben aviat, amb l’àrid nord. Un altre cop, tants xiles dins un mateix país.

3/11/2008

Tot per l’audiència

Gairebé com si d’unes eleccions es tractés, la competència de les principals cadenes xilenes per aconseguir que el seu serial sigui el que té uns índex més grans d’audiència, és d’un desplegament propagandístic enorme.

Cada sis mesos comença aquesta carrera cap a aconseguir ser líders i que els personatges i situacions de la seva nova telenovela siguin el comentari principal als llocs de treball, als bars i a les “micros” de tot el país.

Les cadenes empaperen carrers, autobusos i parades de metro de fotografies de la serie fent competència per ocupar espais buits d’impactes comercials amb les universitats, que també tenen un gran afany de captar alumnes nous, tema que mereix post a part.

Acompanyen a la campanya de difusió unes músiques ben enganxoses que algun publicita des del seu despatx ha pactat amb les emisores de ràdio perquè esdevinguin les cançons d’un estiu que ja s’ha acabat.

Així quan comença el març i amb ell la tornada al cole, la cris post-vacacional, els “tacos” a les principals artèries de la ciutat,… un ja té ben assumida quina és la cançò que correspon cada oferta de culebrón i, bé, a partir d’aquí fa la seva tria.

Les cançons d’aquestes tres series seràn també part de la meva B.S.O a Santiago de Xile….