S'apropa l'hivern a l'hemisferi sud

A Santiago fa uns pocs dies que ja es respira l'arribada de la fred. Malgrat que alguns tendeixen a l'exegeració, ha aparegut als carrers de la ciutat la roba de la temporada: abrics, botes, bufandes, gorros, etc.

El trauma climàtic ara es pateix al revés. Tot i que no coneixeré la part més crua d'aquesta estació en aquestes latituds, es pot intuir que aquí l'hivern deu ser ben dur.

Amb l'arribada del fred i d'algunes pluges al pla i neu a la muntanya, la cordillera apareix blanca quan és possible veure-la entre una capa espessa i grisenca de "smoke" (contaminació) que ens tapa el cel i les vies respiratòries.

“No metan sus rosarios en nuestros Ovarios”

La dreta d'aquest país, que massa sovint em recorda una dreta ben semblant a la que tenim a casa, ha aconseguit que 5 individus que formen el Tribunal Constitucional, encarregat de vetllar una constutució de 1980 (!), hagin sigut els responsables de prendre una decisió que ha portat a mobilitzar una bona part de la societat.

D'això en fa una setmana, just en el moment del meu "desesperu" pel robatori a mà armada d'Orange... No obstant, i més rabiosa que mai, em vaig sumar a un protesta que, segons informen als mitjans, va aglutinar a 15.000 persones a l'Alameda indignades davant una resolució que titllava d'inconstitucional una iniciativa del govern de donar de forma grautita als dispensaris de tot el país la píndola del dia després.

Tenen un gran poder a Chile aquests sectors tan conservadors i anacrònics, fins al punt que han aconseguit que sigui inconstitucional que el govern obligui a tots els dispensaris a repartir aquest anticonceptiu d'emergència.

La pastilla es podrà comprar igualment a les farmàcies, per la qual cosa, qui tingui diners, se la podrà comprar, però la inicitaiva governamental estava encaminada a aconseguir la igualtat d'accés a aquesta opció, sobretot davant la greu situació d'alts nivells d'embarassos en adolescents, especialment en els barris més humils. Així doncs, aquesta dreta que es creu amb la missió de vetllar per la moral d'un país, ha aconseguit mantenir i agreujar unes desigualtats ben patents, perquè tot segueixi igual "pels segles dels segles..."

Sortosament, la societat xilena no és inamobible com voldira aquesta colla d'integristes de la moral i el "decoru" i, davant la imposició de la decisió d'un tribunal reaccionari, va sortir el carrer de forma pacífica cantant consignes i expressant-se amb un alt nivell d'enginy i gràcia.

Mentestant, en nom d'uns valors i una moral resclosida, s'ha vist perjudicat l'accés a la llibertat de decidir i a la igualtat a accedir a les mateixes oportunitats dels xilens i les xilenes.

*Títol: de llegit en algun titular a La Nación.

Orange m'ha robat 2.000 euros

Intuia que el Roaming dels telèfons mobils per poder ser localitzat a l'estranger era una estafa. No em podia imaginar que fos un atracament a mà armada amb tota la impunitat amb la que acostumen a operar les companyies de telèfon.

Ahir em van trucar de casa nerviosos: la última factura de telèfon era de 2.000 euros! Evidentment aquests ja se l'havien cobrat (el banc no va ni immutar-se davant una factura que em dexiava en números vermells...vés, uns altres lladres) i no tenien cap intenció de tornar-me uns diners que jo no he gastat i que és fruit d'aquests convenis que fan entre companyies per veure qui xucla més a sang al consumidor.

La típica operadora no només no em podia revisar la factura sinó que ni tan sols estava segura que em podia donar de baixa d'un servei, el de rebre sms a través de multimedia (és a dir, propaganda!) que no m'havien informat que pogués arribar a tenir uns costos que tomben d'esquena.

El més greu del cas i pel que penso anar a reclamar com a consumidora és que quan a la companyia li vaig demanar que em rebaixés el contracte al mínim perquè marxava 9 mesos a l'estranger, a mi ningú em va explicar que tenien intenció de pendre'm fins l'últim cèntim amb un servei que em podien desactivar perfectament igual com m'estaven canviant la tarifa.

La última cosa que podia esperar ara que l'aventura s'acaba, i a la qual ja sempre li quedarà aquest gust amarg, és aquest sentiment de rabia i impotència davant l'engany i el robatori premeditat de les companyies de comunicacions.

Glòries oblidades (o Conèixer el nord, 2)

Encastada entre la immensitat del Pacífic i uns protectors, al mateix temps que asfixians “cerros”, envoltada del permanent desert, s'extén, sense oblidar el constant perill de tsunamis, la ciutat d'Iquique.

Quan baixes de l'autobús a l'estació d'aquesta històrica ciutat, una penetrant pudor de peix t'ataca sense pietat les fosses nassals. La fortor de mar i les sirenes matineres dels vaixells són la tarjeta de benvinguda d’aquest important port als seus visitants.

El centre històric mostra una ciutat atrapada a un passat esplèndid per uns quants i que sembla viure dels records de la època de l’or blanc. Iquique va prosperar gràcies a la producció del salitre, nitrat que servia d’adob de terres a tot el món. Iquique era el port d’on sortia la riquesa mal repartida que produien dues salitreras que actualment són testimonis rovellats d’un passat de treball, suor i injustícies.

Humberstone i Santa Laura, malgrat la seva actual situació d’evident degradació i falta de sensibilitat al patrimoni social i cultural d’un país, havien estat els llocs de producció d’aquest or que va veure relegat el seu valor per culpa de la introducció dels adobs químics.

Imaginar-se la vida en colònies- fàbriques enmig del desert és imaginar-se una vida que debia ser ben propera a l’esclavatge: treball infantil, reduida esperança de vida, jornades laborals interminables, viure i treballar enmig de pols i calor sofocants, malalties per manca d’elements bàsics de seguretat, sous miserables en forma de fitxes només intercanviables dins la colònia, etc.

Davant aquestes situacions no és d’estrenyar que Iquique també sigui una ciutat emblemàtica per un fet històric del qual el desembre passat feia 100 anys. L’escola de Santa Maria de Iquique va ser el recinte on un grup organitzat de treballadors van ser brutalment cremats per recalamar uns drets laborals mínims. L’escola encara existeix en total abandó, però les seves parets pintades amb esprai encara, i sempre, denúncien aquell fet.

En turons propers a la ciutat portuaria es poden veure Geoglífos, missatges que civilitzacions anteriors a la conquesta espanyola d’aquestes terres han deixat per la posteritat. El significat de les formes raspades a les parets dels cerros o dibuixades amb pedres encara és un misteri, pero igual que les parets de Santa Maria, representen la necessitat de comunicar-nos.

Iquique i la seva regió és terra de riqueses minerals, belleses paisatgístiques, elements patrimonials de gran importància pel país, terra de pas, de negoci i d’enfrontament entre els homes al llarg de la història.

Conèixer el nord (1)

Després de tants llacs, rius, boscos frondosos i volcans nevats he pogut conèixer el nord de Xile. Un altre cop, una s'adona de la multitud de Xiles que hi ha i dels que em quedaràn per conèixer.

Pujar al nord era una assignatura pendent després de més de 7 mesos al país i definitivament no podia marxar sense coneixe'l. A l'alçada del tròpic de Capricorn la geografia xilena es caracteritza per una basta extensió de quilòmetres i quilòmetres de desert, diuen que un dels més àrids del món.

Separades a grans distàncies i travessades interminables muntanyes i planes del RES més absolut, només trencat per línies elèctriques de diferents graus de tensió, alguna via de tren en desús o algun extrany assantament difícil d'esbrinar-ne la seva funcionalitat; apareixen zones habitades que, malgrat tenir l'aparença de ciutats, una es planteja si realment són llocs habitables.

La primera destinació de la meva escapada, Sant Pedro de Atacama. San Pedro es un de tants oasis enmig del desert punt de trobada de un degoteig constant de turistes de xiruques i motxila arribats des de qualsevol punt del món. Abunden els gringos (de EEUU) pero també hi ha un gran nombre de canadencs i europeus, sobretot francesos. De catalans, estranyament, no n'he trobat cap.

Sant Pedro viu bàsicament del turisme. S'hi poden trobar els més variats tours per la zona i fins a les properes Bolívia i Argentina, botigues d'artesania, restaurants, bars i hostals. Des de Sant Pedro he tingut la oportunitat de veure un desert que a cada quilòmetre recorregut varia completament de paissatge, ja sigui per les muntanyes o volcans de fons, per les textures que presenta la terra, o pels jocs de llums que fan els núvols.

Salars, reserves de flamencs, volcans majestuosos, llacunes altiplàniques, postes de sol de película amb quatre gotes que van fan aparèxier magics arcs de Sant Martí, valls que desafien la puna (mal d'alçada), poblets perduts que es resisteixen al progrés (només acceptat en forma de plaques solars) i el fantàstic espectacle dels matiners gheisers.

Un munt de sensacions que provoca cada canvi de paisatge cada fenomen de la natura que sembla que competeixi constament amb ella mateixa per no deixar de sorprendre per no permete's deixar-te indiferent.