Asado dieciochero a Catalunya

Bonic cap de setmana de retrobaments...

en un "dieciocho" com avui...

algú et va ensenyar que hi podia haver una vida millor i una família que t'estimés de debó... ara no només la tens sinó que també hi ha qui recorda que fa un any va tenir la sort de conèixe't!

molts saludos i feliç primer aniversari Pasqual!

dies de volantines

Els setembres a Xile també són dies de volantines als cels i comparteixen aparadors improvitzats a les carreteres i als creuements de carrers amb les banderoles xilenes que decoren aquests dies de fiestas patrias...des d'aquí faig una crida perquè algú em compri un volantín amb la bandera xilena i així també m'assabentu si encara hi ha algú que passi per aquests pessics! Ja el passaré a buscar una estona d'aquestes ;-)

Bones festes pàtria!

Un altre cop 11 de setemebre

I ha tornat a passar un 11 de setembre, de nou a Catalunya. L’11 de l’any passat segueix molt present a la meva memòria i ja per sempre, quan un grup d’ex-alumnes de la UTEM em van deixar entrar amb ells a la zona, aquell dia restringida, de la Moneda per fer l’ofrena floral a Salvador Allende.

Televisió de Catalunya també ha tingut present aquell 11 de setembre de 1973 i a aprofitat per fer una entrevista a Michelle Bachelet, presidenta de la República de Xile que es pot veure a Tv3 a la carta.

La presidenta, coneixent el mitjà que l’entrevistava, ha fet referència a la solidaritat de tants catalans cap al poble xilè.

Entre els actes de commemoració d’aquest 35é aniversari del cop d’estat i del centenari del naixement de Salvador Allende, hi ha hagut al Centro Cultural La Moneda una exposició de les obres d’art que es van recopilar durant el govern d’Unió Popular sota la Operación Verdad que pretenia demanar la solidaritat dels artistes de tot el món per fer un fons a favor de la causa.

El primer de respondre a aquesta crida de solidaritat mundial i artistica va ser Joan Miró, però no només això sinó que un dels impulsors era l’aleshores director de la Escuela de Bellas Artes de Chile, José Balmes, exiliat català. Aquest és, però només un exemple més de catalans compromesos i solidaris de qui feia referència la presidenta a l’entrevista.

Aquest 11 també s’han fet nous passos per conservar la memòria col•lectiva de Xile, des de la desclassificació documents de l’Arxiu Nacional de Seguretat dels EEUU on es posa un cop més en evidència el paper del govern nord americà en aquells fets, fins a la recuperació i restaurat del despatx que va ser del president Allende a la Moneda fins aquella data.

Ja mateix poso a la llista de tantes coses que he de fer quan torni a Xile, repetir la visita a l’interior de la Moneda!

"La ciudad de los fotógrafos"

Si fa uns dies m'alegrava que es pogués veure als cinemes de Barcelona el film "Calle Santa Fe", avui recordo un altre documental que seria ben interessant que es pogués veure a alguna sala de cinema d'aquí... la ciudad de los fotògrafos parla d'aquells reporters que, malgrat les dificultats per explicar el que realment passava als mitjans de comunicació, es jugaven la vida deixant constància gràfica de les conseqüències d'aquells anys de dictadura.

">

"Calle Santa Fe"

Dies enrera el Punt publicava un article de la Imma Merino que parlava d’un documental que aquesta setmana ha estat estrenat a Barcelona i que confio que en algun moment aparegui en alguna sala gironina.

Tal i com dèia la crítica de cinema, fent referència a un altre article publicat per un seu company de redacció, Josep Maria Sebastián, la commemoració enguany del centenari del naixement de Salvador Allende pot ser un bon moment per fer l’exercici de recordar què va significar el cop d’estat de l’11 de setembre per Xile.

Calle Santa Fe explica una història més de tants drames individuals i col·lectius que va significar aquell fatídic dia en què es van trencar tantes il·lusions de llibertat i igualtat a Xile.

El projecte d’Unitat Popular era la transformació econòmica i social del país des de valors democràtics així com ser un model per als paísos veïns que vivien problemàtiques similiars.

Així és com m’imagino que ho devien veure Miguel Enríquez i Carmen Castillo en aquells moments de govern de bloc d’esquerres. Enríquez era el líder del MIR (Movimiento de Izquierdas Revolucionario), organització que habia renunciat a l’acció violenta per responsabilitzar-se de la seguretat personal del president.

El trancament d’aquest somni els va portar a la clandestinitat fins que foren descoberts a la casa on s’amagaven al carrer Santa Fe. Miguel va ser assassinat i Carmen, embarssada, greument ferida.

El documental explica com va poder sobreviure, no va ser així amb el fill que esperaven, i com des de l’exili no podia sentir res més que ràbia pel seu país.

Anys més tard Carmen torna al lloc dels fets i allà coneix detalls sobre aquells fets que van marcar la seva vida. És aleshores que es reconcilia amb el seu país i amb tanta gent que va lluitar des de l’anonimat (com la Paulina d’aquesta altra història) per no deixar perdre aquell projecte de solidaritat entre les persones.