Canvi d'aires

Per fugir una mica de Santiago i aprofitant que, a l’altra banda de la cordillera hi ha dues becades als centres catalans de Paraná i Buenos Aires, vam fer un canvi d’aires amb en Fabián, i un divendres al vespre ens plantavem a l’aeroport Ezeiza de la capital Argentina.

Buenos Aires és una ciutat enorme, desconcertant i contradictòria. Malgrat l’aparent simplicitat del joc de quadrícula de carrers i de grans avingudes, és extremadament caòtica i desordenada. Té un aire glamuròs i al mateix temps de brutícia, pobresa i decadència.

Les més grans diferències socials i econòmiques es barregen en tots els carrers i barris. Pots passar per Santiago de Chile pensant que la pobresa en aquest país és residual, però a Buenos Aires no es pot defugir aquesta realitat que colpeja en cada cantonada, en cada bolleteria de Subte o en el moment més inesperat.

Passejar per les grans avingudes com 9 de julio o Corrientes és rebre cada dècima de segon un impacte publicitari. Cartells de les més variades dimensions i de les temàtiques més diverses, botigues des de Santeries fins a quantitats interminables de llibreries de vell, teatres, cinemes, minimarkets, etc. Tot en grans dimensions i gegantines quantitats.

Tot és magnificat i exagerat. Una bona proba d’això ho resumeix el Bife Chorizo, un tros de carn de grans proporcions que es pot provar en qualsevol parrilla de la ciutat amb garanties de no quedar amb gana.

El Transantiago és un luxe davant dels transports públics de Buenos Aires. Si les monedes no t’arriben a un peso, ja no pots agafar el Colectivo (autobusos decorats de milers de colors diferents) i agafar el Subte és un esport de risc.

Buenos Aires té barris fantàstics de gran atractiu i amb molta personalitat. Es respira, al contrari que a Santiago, molt amor propi, molta seguretat en el que són malgrat tot el que han passat.

La nostra amfitriona, la Núria, ens va portar als llocs més típics com la plaza de 25 de mayo o Puerto Madero, i a llocs ben amagats i autèntics com una tangueria on el caràcter “porteño” es transpira per tots els racons del local.

Amb la Mireia, en Fabián i la Núria vam passar uns dies terapèutics i malgrat algun o altre ensurt, vam gaudir d’una ciutat que ens rebia amb una temperatura agradable i mostrant tota la seva màgia i encant.

Torres humanes a Santiago

Aquesta setmana passada podies passejar per carrers de Santiago i trobar-te de cop i volta una colla de gent que vestien amb pantalons blancs i samarreta verda i que s’enfilaven els uns sobre els altres fent com torres humanes en ple sol.

Qualsevol turista despistat podia pensar “vés quines tradicions més rares que tenen els xilens” i de fet, si jo fós una turista despistada hauria pensat: “estan bojos aquests xilens”. Ben mirat, una mica turista despistada ja ho sóc, pero amb la particularitat que això de veure gent fer pujar aquestes torres em sona d’haver-ho vist molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món...

Doncs això, 150 catalans vestits amb espardenyes i faixa es van passejar aquests dies pels llocs més emblematics de la capital xilena per donar a conèixer aquesta tan nostrada tradició.

No anaven sols. Els acompanyaven una colla de xilens que també anaven amb pantalons blancs i faixa. Alguns duien samarreta verda i els altres vermella. Aquests xilens formaven part de les 2 colles castelleres que ja existeixen en aquests moments a Santiago.

Totes dues són colles integrades per joves de pocs recursos que viuen en barris a les afores de la ciutat. Com va arribar aquí aquesta raresa ? Sembla que això s’origina a partir d’un xoc cultural d’uns xilens que estudiaven a BCN i que quan van conèixer aquest estrany costum, van veure en els castells una significació del treball en equip, de ser part d’un engrenatge, de poder fiar-se els uns dels altres. Simplement ho van agafar, ho van exportar amb l’ajut dels castellers de Vilafranca i ha funcionat com a model d’integració a Xile.

Sigui com sigui, ha estat una experiència molt gratificant poder veure enfilar els castells a toc de gralla davant la Moneda o amb els Andes de taló de fons. L’esdeveniment ha tingut un gran ressó mediàtic i ha servit per ajudar als xilens a situar Catalunya i alguns dels nostres valors més apreciats, en el mapa d’aquest món tan globalitzat.

Felicitats castellers de Vilafranca!

Es poden veure videos de les seves actuacions a: http://www.castellersaxile.blogspot.com/

Bufar espelmes a 30 graus

El meu aniversi sempre havia coincidit amb el retorn al colegi després de les vacances de Nadal i a l’inici de les rebaixes d’hivern, per la qual cosa era lògica la brometa fàcil que m’havien trobat de saldo…

Complir anys volia dir paisatge de depressions post-vacacionals al cole (encara més quan coincidia en dilluns) i dies d’hivern curts i freds. Per aquest motiu, i quan encara celebravem això de fer anys amb els amics a casa menjant Ganxitos, triangles de Pa Bimbo amb Nocilla o Paté la Piara i bebent Coca Cola o Fanta Naranja, les meves festes d’aniversari eren traspassades pel meu sant, el 29 de juliol.

Aquest any, però, el 10 de gener m’ha enganxat a un lloc del món on totes les estacions van al revés i el meu aniversari ha coincidit en ple estiu. Però no només això, m’ha enganxat a un lloc on els aniversaris es celebren molt i s’acostumen a fer a casa amb els amics.

Els Ganxitos són substituits per “maní” (cacahuets) i els triangles de Pa Bimbo per galetes salades amb alguna salsa o una “pasta de ave”, segons els gustos. Per regar-ho, unes bones “chelas” (cerveses) i per animar la Coca Cola o la Fanta se’ls hi afegeix un rajolí de Ron o Pisco.

En Fabián, malgrat la seva predilecció per vesprades tranquiles al sofà de casa amb els seus “perritos regalones”, va armar-se de valor convidant a tots els amics que m’ha presentat en aquests mesos d’ocupació que faig a casa seva.

Va ser una festa molt maca amb un toc multicultural. Pel què fa al tema gastronòmic, el pisco sauer artesanal remullava la truita de patates, gentilesa de l’Helena, una amiga de Girona que, en el seu viatge pel Con Sud va fer una parada tècnica a Pudahuel.

Pel que fa al tema folklòric, es van ballar, amb estil totalment lliure, cuecas chilenes i sardanes catalanes. I això, rises, converses trivials amb bons amics, bufada d’espelmes de rigor, i fins i tot van caure alguns regals, un sobretot, de gran valor emocional i artishtic: un àlbum on la meva aventura a Amèrica és un conte (sortosament més alegre del que ens té acostumats als lectors de “recovecos”) il·lustrada amb les millors fotos d’aquests reporters de National Geografic que estem fets.

Una altra vegada i sempre, gràcies Fabián!

Les TIC se'm resisteixen

No sé ben bé que pot haver passat, però el cas és que, com han pogut detectar els meus fidels lectors, el meu Pessics a Xile al servidor de bloc.cat va desaparèixer misteriosament del world wide web.

Els meus escrits sobre les meves vivències a Santiago van anar a parar a un forat negre del que per sort, el meu bon amic i salvador dels "intringulis" informàtics, Joan Cotxà, m’ha permés recuperar-ne l’escència, tot i que, i no sabeu com ha dolgut, m'han desaparegut per sempre més alguns comentaris dels que passaveu per aquí.

I bé, només demanar disculpes pels problemes tècnics, però els que em coneixeu ja sabeu que sóc especialista a patir els problemes més estrambótics amb això de les noves tecnologies.

Per cert, em comprometo a acabar de deixar llest el bloc, explicar el munt de coses que porto viscudes aquestes darreres setmanes, escriure-hi més de tant en tant i bé, procurar no tocar cap tecla del teclat que no conec...

B.S.O a Xile (2a part)

Cada matí em desperto amb aquesta cançó, ja sigui perquè la posen a Ràdio Cooperativa o perquè amb en Fabián ens dediquem a destrossar-la mentre fem l'esmorzar. Una altra sintonia que forma part de la Banda Sonora Original de la meva estada a Chile.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 6 de gener de 2008

Simulacre de tornada

L'escapada d'una setmana a casa m'ha confòs bastant els sentiments. A Chile he viscut gairebé 4 mesos sense sensació d'enyor o sense haver pensat mai que potser vaig em vaig equivocar en la meva decisió.

A casa he plantat cara al jet lag i he aprofitat cada moment per trobar a la gent que el temps m'ha permès veure, per abraçar els amics amb qui reciprocament necessitavem retrobar-nos i per conèixer un petit angelet que aquest cop si, ens ha regalat el cel.

He tornat amb ganes de continuar el projecte ja iniciat més convençuda que mai. Aquest cop, totes les hores d'avió i aeroports no tenien aquell gustet d'emoció pel desconegut. Sabia on anava i no hi havien tots aquells temors de què em trobaria a la meva arribada. Al contrari, sabia que hi hauria un bon amic esperant, potser dos i tot!

Però, per altra banda, també torno conscient que ja he passat la meitat d'aquesta aventura i que tot el que ve d'ara endavant encara em donarà la sensació que passa més ràpid. La sensació d'estranyesa que tenia a Girona aquests dies es veia recompensada per saber que tornaria a la meva monotonia dels darrers mesos.

Tot era com un simulacre, però què passarà quan vagi de veres, quan no tingui bitllet de tornada amb data a Santiago de Chile? Sé que ja sempre hi duré un trosset d'aquest racó de món al cor, però i tots els amics que hi deixaré? Cada quan em podré permetre el luxe de venir-los a veure amb la maleta carregada de petits obsequis dels que els troben a faltar aquí? Quan podran venir ells a conèixer els meus carrers, els meus espais i els amics o la família a qui ara només coneixen en fotografies?

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 29 de desembre de 2007

Shake it!

Aquests han estat dies mogudets. Hi ha hagut molta activitat sismica a la Regió Metropolitana de Xile i, per tant, abans de la meva escapada a Catalunya, he pogut viure la sensació que el terra es mogui.

Ha estat aquesta matinada quan tota la ciutat dormia. M'he llevat amb la sensació que tot havia estat un somni, però no. Era ben real. I jo que em creia amb el son tan profund que res em podia desvetllar!

El dissabte ja hi havia hagut el primer terratrèmol, però jo no l'havia notat perquè estava al metro. Si, el comboi es va parar entre estacions i va marxar la llum, però en aquell moment no ho vaig atribuir a cap fenòmen extraodinari o fora del comú, almenys per mi.

La meva estrena en això dels tremolors de terra no m'ha semblat res de l'altre món, la veritat, però suposo que és fàcil dir-ho havent-lo viscut des de la comoditat del llit i en ple estat de somnolència. Segurament tindré més oportunitats de viure sacsejades d'aquestes i no crec que m'ho prengui amb la calma de qui es creu en un somni.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 17 de desembre de 2007

Trauma climàtic

A Xile no hi ha l'anunci del Corte Inglés que decideix quan comença el Nadal. Un pren consiciència que s'apropen aquestes dates perquè les cases es recarreguen de llums i els arbres de boles de colors, les botigues i Malls (centres comercials) fan promocions nadalenques variades, els supermercats s'omplen de Pans de Pascua i a la tele o a la ràdio tot el dia sonen els "gingle bells" i una teladradora musiqueta dels magatzems Falabella que repeteix fins a la sacietat "Pascua feliz para todos".

Calçar sandàlies tot el dia i patir aquestes calors insuportables (sort que de nit refresca), fa que encara et puguis sorprendre quan ensopegues amb un arbre de Nadal gegantí enmig de la Plaça de Armas, gentilesa de la Coca Cola, o amb un Viejito Pascuero que regaliama de suor sota aquell vestit asfixiant suportant els nens que li volen estirar la barba.

S'apropen festes molt familiars, de menjades amb grans valors calòrics i jo que em moro per un bon gazpatxo de tetrabric (nyami!), una bona clareta a alguna terrassa o una bona remullada a la platja. Només pensar en la idea de menjar coses tan típiques com els turrons, l'escudella o els canalons ja m'entren sufocades.

D'aquí poc, però, ja estaré aterrant a Catalunya. M'avisen que em rebran uns dies ben freds i vaig posant escèpticament a la maleta la bufanda, l'abric i els jerseis. Per sort la sacsejada climàtica que m'espera serà "amortiguada" per les abraçades a totes les persones que he trobat a faltar aquests mesos i poder abraçar al meu nebodet!

Fins aviat!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 16 de desembre de 2007

"El olvido está lleno de memória"

Fa un any que moria Pinochet. Hi ha qui encara s'entesta a honorar la seva figura i celebrar amb total impunitat el "cap d'any" en misses solemnes. La mort es va avançar a la justícia i, malgrat que alguns encara el venerin i altres el justifiquin, Pinochet era un criminal, un assassí. Una dictadura de la qual el país encara en pateix terribles conseqüències en forma de desigualtats, injustícies i silencis.

No em serveixen algunes excuses barates que he pogut sentir aquí, com que tampoc es va matar a tanta gent com en altres règims o que el cop d'estat era reclamat socialment davant una situació econòmica i política de caos. Tot això del caos o el desordre és molt relatiu, mai podrem saber què hauria estat del país si Allende hagués pogut portar a terme el seu projecte polític.

La realitat és la que és i les conseqüències d'aquest criminal que no va poder ser jutjat són els retrats de tants morts i desapareguts que pots trobar en espais de la ciutat, com el Pont Bulnes, on va ser assassinat Joan Alsina; la recerca de justícia de l'Agrupacion de Familiares de Detenidos Desparaecidos, en representació de tantes persones que els ploren i que no els obliden, o el relat que es fa de les històries de la dictadura en espais culturals com El teatro de la Memoria.

Alguns no volen treure noms de carrers que encara ofenen, com l'avenida 11 de septiembre que recorda l'assalt a la Moneda. Sortosament, encara hi ha moltes persones disposades a explicar-ne les conseqüències d'aquell 11, disposades a no oblidar i a treballar dia a dia per a la recuperació de la memòria i perquè per sobre de tot, sempre es recordi.

Aquests dies a alguns cinemes de Santiago, malauradament menys freqüentats que les multisales, es poden veure un parell de petits grans documentals. Un es diu Calle Santa Fe i l'altre La ciudad de los Fotógrafos.

Són petits perquè parlen d'històries particulars, com la viscuda per Carmen Castillo, parella del dirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), Miguel Enríquez quan, visquent en la clandesitnitat, van ser assaltats pels militars a la seva casa, on vivien amb les seves filles. Ell va ser assassinat i ella, embarassada, ferida de gravetat. Anys més tard, passat l'exili, Carmen fa el viatge de tornada per, entre d'altres coses, reconciliar-se amb el seu país.

Són grans perquè parlen de la Història en majúscules de Chile. De tantes imatges cruels, terribles i sense sentit que van poder retratar els fotògrafs en temps de la dictadura. De tantes històries de 17 anys de mort, tortures, perecussions físiques o intelectuals, a nivell social, polític o moral. 17 anys de por i de silenci.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de desembre de 2007

De la òstia

Els dimecres sempre tocava cervesa a l'Irlandès, el nostre bar de capçalera des de que, per motius aliens a "l'organització", ho havia deixat de ser el nostre estimat Excalibur. En els últims mesos, els dimecres s'havien convertit en els dies de reunió d'iCelrà. Fós a l'Irlandès o a La Fàbrica, una ampolla de la Mortiz no hi podia fallar mai.

Els dimecres, a Santiago, són dies de tertúlia en català. No hi ha Moritz, però hi ha un grup de persones que es reuneixen al Centre Català amb la voluntat de parlar de qualsevol cosa amb l'excusa de parlar-la en català.

Les cerveses les reservo per les ocasions al De la òstia, el meu bar de capçalera a Chile. La Moritz és substituïda per la Kunstmann, una cervesa que es fabrica al sud, a Valdivia, i que fa les delícies dels amants del suc d'ordi.

El De la òstia és el bar de l'Edgar, un altre català afincat a Santiago per allò que parlavem de la seducció recíproca. És un local molt acollidor amb una carta estupenda que fa la boca aigua als autòctons que no coneixen la cuina catalano-espanyolo-basca que ofereix i que provoca un atac de salivera amb regust a "morriña" als més nostàlgics de la truita de patates, el pernil ibèric, les croquetes de pollastre i el pinxo de chistorra.

En aquest bar de Providencia un hi troba un trosset de Catalunya des de la carta fins a les parets decorades amb motius catalanuflus, passant per una acurada selecció de música de fons, la senyera que decora un deliciós coulant, l'ocasió de ser atès en català, ja sigui amb accent valencià o central, o la nombrosa cliantela que aprofita l'ocasió per retrobar algun paisà, fer negocis o cantar GOOOL del Barça amb llengua pròpia.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 5 de desembre de 2007

Catalans a Santiago

Fa 3 mesos que sóc a Xile i em començo a adonar de com de ràpid passarà aquesta aventura i com em costarà deixar enrere tot el que estic visquent aquí un cop s'acabi la beca.

El divendres passat anavem a la festa de comiat de la Mercè. És una altra catalana que ha vingut a Xile, però en el seu cas, a estudiar. Ella també s'ha quedat presa d'aquest racó de món i en el seu moment va allargar uns mesos més la seva estada. Ara que ha de tornar a Catalunya si o si, va voler reunir als amics que ha fet aquí, ja sigui a la universitat o a la Joventut del Centre Català.

Tenia un grup d'amics ben nombrós, la Mercè, tots al voltant d'una brasa, com és costum aquí, menjant carn i choripanes. Ens ho vam passar molt bé ballant merengue, salsa, pachanga i fins i tot regeton (!), però malgrat la festa i els riures que vam fer, sempre queda aquell regust amarg que té haver-se de dir a reveure.

La Mercè no és la única amiga que torna a Catalunya. Hi ha la Clàudia i l'Anna que marxen aviat, elles han passat anys aquí. Habien vingut per amor com molts catalans i catalanes que es troben aquí. Quin misteriòs poder de seducció deu tenir Xile i la seva gent per a tants catalans?

També marxarà en Carlos, qui un cop titulat en Construcció Civil, se'n va a Barcelona per continuar estudiant i guadir plenament del nostre "tu mateix"... deu ser recíproca, la seducció! Tots ells es trobaran aviat allà. Jo confio retrobar-los quan torni el juny. Però aleshores s'haurà acabat una etapa i jo també hauré dit a reveure a tants amics que he fet aquí.

La il·lusió de tornar a veure a tothom qui m'espera a Catalunya i retrobar la que durant tant de temps va ser la quotidianitat de moure's pels carrers de sempre, no treurà aquella enyorança que provoca cremar etapes, allunyar-se de moments i persones que passaran a ocupar tants arxius en la memòria i "recovecos" al cor.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 3 de desembre de 2008

Benvolgut senyor Electorat

En un article que ha publicat darrerament al Mercurio (un dels diaris de més tiratge del pais), m'ha fet adonar que aquests mesos havia pres una gran distància a les constants crítiques que rebem els catalans, pel sol fet de ser-ho, en alguns mitjans de comunicació epanyols. No sap la tranquilitat i el relax que soposava això, però aquesta calma vosté l'ha trencada sobtadament.

Des de que sóc al seu país, malgrat que, per coses de la vida, també tinc ocasió de parlar molt en català, m'he creat una rutina i he trobat bons amics que parlen espanyol i amb els qual em faig entendre amb el meu castellà "macarrònic", que diu vostè, cada cop més xilenitzat.

Li puc assegurar que no he tingut cap mena de problema amb ningú pel fet de sentir-me catalana, al contrari, m'he sentit molt estimada precisament com a tal. I és que abans que jo, han passat per aquest país molts catalans, principalment bons, però també cosmopolites i tolerants, que han deixat la seva emprenta a Chile.

Evidentment també hi ha catalans que no ho son tant, de bons, cosmopolites o tolerants, pero això tambe passa amb els xilens, els espanyols, els argentins, etc.

Amb els seus 6 anys visquent a Barcelona, senyor Electorat, jo em pregunto si és que vostè no ha tingut gaires oportunitats de conèixer els catalans cosmopolites i tolerants que esperava trobar, o és que simplement no ha entès res.

Jo he tingut més sort que vostè, senyor Electorat, i al seu país he conegut persones que no s'omplen la boca dels conceptes cosmopolitisme i tolerància com si fossin la seva bandera insígnie, pel simple fet que ho són d'una forma natural i sense estridències. Gairebé sense adonar-se'n.

Persones fantàstiques, que han respectat la meva catalanitat i el desig col·lectiu que la nostra llengua no sigui vista com una barrera sinó com un pont. Persones que entenen que no parlem català per molestar, per tancar-nos en un reducte, per ser els botxins de res ni de ningú, sinó per explicar-nos al món tal com sóm, amb les nostres paraules i expresions, les que ens han ensenyat els nostes pares i que transmetrem als nostres fills.

Però senyor Electorat, jo no cal que digui res. Sàpiga què pensen xilens que, com vosté, també han conegut aquesta Catalunya segregacionista, hòstil i autoritària de la qual parla. Senyor Electorat, a mi em sembla que no és una qüestió de realitat, és una qüestió d'enfoc:

"Viví dos años en Cataluña, en una zona donde prácticamente sólo se habla catalán. Nunca fui discriminado por no hablar esta lengua, al contrario, cuando se daban cuenta que yo no lo hablaba, lo hacían en castellano (aunque a algunos no les resultara tan fácil). Incluso, una vez un profesor en la universidad me preguntó si prefería que hiciera la clase en castellano, sólo porque pensaba que yo no entendía el catalán. Sin embargo, yo quise aprenderlo, por respeto a esta comunidad y porque sentía que hablando su lengua podría conocerlos más y mejor. Siento que muchos de los que opinan están llenos de prejuicios y rencores. Lo que hacen los catalanes es defender, ni más ni menos, la lengua que heredaron de sus antepasados, la lengua en la que ellos saben "contarse". Y si la defienden, es porque han tratado de arrebatársela. Tengo muy buenos amigos en Catalunya. I som amics en castellá i catalá... sense cap problema."

"Las lenguas mueren, tristemente, porque llega una más poderosa que quiere adueñarse, no de su cultura, sino de sus riquezas materiales. Y si para ello debe hacerse desaparecer dicha cultura, pues nada, que desaparezca: eso es práctico. Del mismo modo, se nos impuso un dios, los dioses criollos no eran prácticos para los conquistadores. Y así estamos, pobres como ratas, y sin saber quiénes somos. No me interesa hablar la lengua de los poderosos porque sí, sólo porque es práctico. Lamento, profundamente, que cada día mueran diversas lenguas, porque con ellas mueren cosmovisiones, que por sencillas o ingenuas que sean, nunca serán inservibles. ¿De qué modo puedo explicar mi mundo y quién soy si no es en la lengua que heredé de mis antepasados? No sé decir quién soy en Inglés; tampoco en mapudungún, y vaya qué me hace falta esto último. Las lenguas no mueren, las mata otra más poderosa.
Por estos días, vivo con una catalana. Con ella, compartimos los idiomas. Para eso me ha servido hablar esta lengua en un país donde casi nadie sabe de su existencia, para entender a mi amiga en su verbo original, para entenderla mejor. Ella me entiende en "chileno"; ella me conoce, mejor, en "xileno".
Aplaudo a los pueblos y comunidades que defienden su idioma.
Puedo comprar en inglés... mas no sé decir quién soy (pero esto último a quién le importa)."

PD. Gràcies Fabián!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 23 de novembre de 2007

B.S.O a Xile

La música té la capacitat de traslladar-te a qualsevol lloc i de portar-te records de racons coneguts i d'experiències viscudes.

Cada cop que escolti aquesta cançó pensaré en els primers mesos d'aquesta aventura que m'ha portat a Xile. Forma part de la Banda Sonora Original d'aquest viatge.

Simplement tenia ganes de compartir-la amb aquells que de tant en tant passeu per aquest bloc. Desitjar-vos moltes "noches de lentejuelas" a tots!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 14 de novembre de 2007

Cimera de pandareta

S'acaba la Cimera Iberoamericana de caps d'Estat i de govern que ha tingut lloc a Santiago de Xile, que per uns dies ha estat portada de diaris i informatius. Totes les autoritats, patums, assessors, caps de protocol, periodistes, analistes, assistents, guardespatlles i varis se'n van de la ciutat i del país.

Ha donat la volta al món l'enfrentament entre Hugo Chávez i Joan Carles I, però poca gent la recordarà per gaire res més, aquesta cimera. Sovint, quan veus el desplegament de recursos et preguntes el perquè de tot aquest circ.

A aquestes alçades ja deuen ser tots fora amb altres preocupacions. A Santiago ens quedem amb la tranquilitat de no patir per embusos, i de no sentir constantment l'helicòpter militar que des d'allà d'alt controlava tots els nostres moviments per tal de garantir la seguretat d'uns quants. Uns quants que coneixeran el Santiago de postal, de la bombolla de benestar.

Coincidint amb la primera joranda de la cimera, jo vaig anar a l'Escola Barcelona on celebraven la Festa de la lectura. L'escola és apadrinada pel Centre Català i aprofita el seu nom per donar a conèixer als alumnes la història i la realitat catalanes.

El barri on s'ubica és pobre i, tal i com em deia un docent, els nens que hi assisteixen no es poden permetre tenir grans ambicions. Només l'educació i la lectura els poden oferir una eina perquè no s'hagin de conformar amb la vida que els hi ha tocat viure.

Paral·lelament a la cimera, s'han organitzat molts fòrums socials alternatius, alguns de tons esquerranosos i de suport als règims d'alguns dels estats participants una mica fora de to, pel meu gust. Però n'hi havia de ben interessants com la conferència que vaig anar sobre ciències socials i pensament crític a Xile.

Francisco Zapata, un sociòleg xilè que viu a Mèxic, va fer un retrat clar i contundent de la realitat xilena. Parlava que, efectivament, Xile es troba en una situació de gran creixement econònimc sostingut, un creixement constant amb nivells de deute extern molt baixos, etc.

Però tota aquesta estabilitat econòmica que enforteix el país a la regió, amaga 4 grans silencis: desigualtat (augmenta l'ingrés però es perpetua la seva distribució desigual), contradicció en les polítiques públiques (grans inversions estatals que no es veuen reflectides, principalment a nivell educatiu i de salut), criminalitat (grans bosses d'exclusió social desmesurades en la situació de creixement econòmic) i un gran dèficit democràtic (nivells abstencionistes molt alts).

El que més remarcava Zapata és que aquesta situació és molt diferent a la de qualsevol país de sud Amèrcia, perquè si bé els altres països de la regió poden tenir aquestes mateixes problemàtiques, el que és totalment específic de Xile és que no es tracta d'un país amb una situació de crisi o inestabilitat econòmica.

Aquest és el Xile que a mi m'ha sorprès i el que m'ha indignat. El Xile que ha acollit la cimera i el Xile de l'Escola Barcelona o del barri Victoria. Aquestes grans diferències, aquestes tantes ciutats a dins d'una mateixa ciutat, que per una banda vol ser la Nova York del Con Sud i per l'altra no pot deixar de ser tercer món.

Malauradament, i malgrat tot això i moltes altres realitats de molts països d'aquest costat de món, sembla que la única conclusió de la cimera és un barroer&"¿por qué no te callas?"

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de novembre de 2007

A banda i banda de la Cordillera

El concert dels Lax'n'Busto posava punt i final a un mes agotador preparant la trobada de Comunitats Catalanes al Con Sud. Sense temps per descansar ni per dormir, agafava un bus en direcció a Argentina just el dia que s'hi celebraven les eleccions a la presidència.

Hi anava amb la meva companya de viatge i de fatigues l'últim mes, la Marta. La Marta ara és la persona que ens coordina a totes (totes noies) que estem en aquests moments enviades per la Generalitat a alguna comunitat del món, però l'any passat havia estat la persona becada al Centre Català de Mendoza.

Per ella creuar la cordillera era obrir el bagul dels records i retrobar-se amb els llocs i les persones que havien format part de la seva quotidianitat durant 9 mesos igual que ho són per mi tots aquests llocs i totes aquestes persones que estic coneixent a Santiago.

Per a mi viatjar a Mendoza era retardar la crisi post trobada i que significava començar una rutina nova, de nou sola, i tornar a enfocar la meva tasca al centre català. També era la oportunitat de conèixer una altra realiat, a l'altra banda dels Andes. Una manera diferent de fer i de viure amb un mateix taló de fons, les muntanyes nevades de la cordillera.

A Mendoza vaig tenir el gust de conèixer els amics, els racons i alguns records de la Marta al llarg de la seva estada i pensava en com em sentiria jo si tingués la oportunitat, un any després, de poder mostrar totes les coses que ja estimo i que estimaré d'aquesta ciutat a un amic que la veu per primera vegada.

Mendoza també em va permetre refer-me del neguit, de l'estrés i dels mals rotllos de tota la trobada. Dormir, passejar, prendre mate al parc, menjar i fins i tot provar això dels esports d'aventura! L'últim dia, animada per l'esperit aventurer de la Marta i per la meva falta de conciència, em vaig animar a provar això del parapent!

Va ser una bona experiència i no vaig patir tanta por com em pensava que patiria. Veure una ciutat als teus peus provoca una estranya sensació de llibertat si no fos perquè tens el monitor enganxat darrera movent-se per conduir aquella gran lona que et sustenta.

El descans d'aquells tres dies em va permetre fer la tornada ben desperta. Creuar la cordillera per carretera és una experiència fantàstica! Són unes quantes hores de viatge, però que valen molt la pena. El paisatge té alguna cosa entre impossible i fantasmagòric.

La carretera s'enfila per unes altes parets envoltades de muntanyes encara més altes i nevades. Caminos d'alt tonatge, alguns que transporten cotxes, fan verdaderes filigranes per pujar aquelles cotes sense pendre-hi mal. Una línia de ferrocarril abandonada segueix de prop la carretera mostrant llastimosament el seu recorregut dins de túnels de metall destrossats pel pas del temps. Un cementiri enmig del no res i alguns agrupaments de cases on sembla que no hi pugui viure més que el fred.

I a mig de tot això la duana amb tots els papers, la burocràcia, el control de transport de productes d'origen vegetal o animal, els funcionaris que et miren amb aquella prepotència, els gossos que ensumen les maletes, el segell al passaport, les declaracions diverses, la fred que entra per les sandàlies,& el mate a una banda i el tesito a l'altra.

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 7 de novembre de 2007

El Pacífic des de Bucalemu

Aquest cap de setmana he vist per primera vegada el mar des de que sóc a Xile. Tenia un cuquet a dins que em deia que ja era hora, que havia de fer la presentació oficial a aquest oceà que ressegueix el país de dalt a baix.

He tingut el privilegi de conèixe'l des de Bucalemu. Molts estrangers segurament el coneixen des de Valparaiso o Viña del Mar, però jo l'he conegut des d'un poble de pescadors que no deu superar els 1.000 habitants.

Bucalemu és el poble on ha nascut en Fabián i en Gabriel i la Roxana, en resum, els germans Cordero que han fet que aquest país, a l'altra banda del món, sembli molt més proper del que ho és en quilòmetres.

El Pacífic sembla voler demostrar una vegada i una altra que qui el va batejar es va equivocar de mig a mig amb el seu nom. I s'entossudeix onada rera onada a mostrar el seu poder de moure aquesta gran massa d'aigua.

El Pacífic són també molts recursos naturals i els habitants de Bucalemu ho saben. 15 valentes barques de pescadors entren cada dia a la mar a pescar lluç i gambes i tot el que s'engaxi a les xarxes. Qui sap, potser algun dia el tresor d'algun vaixell enfonsat.

Les barques tornen, remolcades per un tractor també valent que les va a buscar dins de l'aigua, carregades de peix que es pot comprar des de la mateixa barca. Res d'intermediaris, res de netejar-te el peix o de preguntar-te "és per fer-lo al forn o a la sal?". I quin gust que té el peix quan surt de l'aigua! N'hi ha que ni tant sols esperen posar les gambes a la paella, se les mengen sense baixar de la barca!

A mi em sembla que per fer això t'ha d'agradar molt el mar, però als bucalemins els hi deu agradar moltíssim, no sé si per gust o per força. El cas és que aprofiten tot allò que els hi porten les onades. El "cochayuyo" és una alga que s'exporta molt a Japó per fer-ne alguns plats o fins i tot per elaborar plàstic. A Bucalemu és un aliment que s'asseca per fer-ne menjars o que es menja tal i com surt del mar per menjar mentre passegen per la platja!

A Bucalemu he tastat el chupe de locos, la sopa de locos i els locos amb salsaverde. El loco és un marisc, una cloïsa gegant amb molta carn" i és que, de fet el tacte del loco és més semblant a la carn que al marsic. Tot ell, tot i que loco, molt saborós!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 19 d'octubre de 2007

Hola Ot!

Encara que no et pugui abraçar i fer carantonyes. Encara que no et pugui agafar les manetes, mirar com dorms, olorar la teva fineta pell i omplir-te de petons, et vull fer saber que tens una tieta una mica lluny d'aquí, a un país que algun dia tinc ganes que puguis conèixer perquè a mi m'ha encantat i segur que a tu també t'agradarà!

Sàpgiques que tots els que t'envolten ara t'estimen molt, però que també hi ha algú que ja t'estima en bogeria a l'altra banda del món i encara no t'ha vist ni sentit plorar.

Ot, petitet, reietó de la casa, bitxu meu, "cosita del señor"! Cuida molt als teus pares que t'esperaven com el millor dels regals i als avis que ja veuràs com et mimaràn!

Un munt d'abraçades i benvingut al món!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 10 d'octubre del 2007

La micro 406

La 406 és una ruta del Transantiago que permet prendre conciència d'unes diferències socials molt evidents a Xile. La ruta ressegueix la columna vertebral de la ciutat, l'Avenida Alameda, unint un barri humil de la ciutat com és Pudahuel amb un barri benestant com Las Condes.

Pudahuel és un barri residencial proper a l'aeroport i a la zona industrial, amb casetes adosades amb voreres a mig construir, paviments plens de clots, jardins polsossos a falta de gespa i carrers poc il·luminats. Sorprenen els alts reixats amb què es protegeixen dels lladres la majoria de les cases.

També hi ha petits comerços, botigues de menjar preparat, gimnàs, perruqueries i estètiques però que no tenen ni de lluny el glamour i els nivells higènics dels malls (centres comercials) o de les botigues de carrers com Alonso de Córdova, on es concentren les marques més fashion del moment a nivell internacional i galeries d'art d'alt estanding.

La gent que viu en aquesta comuna i les dels voltants, és de classe treballadora i segurament amb sous mínims que compliquen bastant arribar a final de mes a un país car de viure-hi, però exemple i referent de creixement econòmic pels països del Con Sud.

Las Condes és un barri de blocs de pisos amb entrades molt senyorials i amb un conserge que truca al "departamento" on vols anar. Molts dels blocs tenen bonics jardins de gespa, piscines o sortidors que ni les fonts de Montjuïc. Paradoxalement, no hi ha tants reixats tot i que les mesures de seguretat també hi són ben presents.

Les famílies que viuen en aquesta comuna tenen nivells salarials bastant superiors a les que es situen a l'est de la ciutat. De totes maneres un pis d'uns quants metres quadrats, allà pot valer igual que un zulo al carrer del Carme com el que m'he comprat jo.

Moltes llars tenen dona de fer feines o "nana", que segurament agafen la micro 406 o la línia 1 del metro per arribar al seu lloc de treball. També hi ha qui té aquestes empleades "de puertas a dentro", és a dir, que viuen amb la mateixa familia.

La mà d'obra és tant barata que tenir ajuda a la llar és un luxe que moltes famílies d'aquests barris es poden permetre.

Els baixos salaris fan que hi hagi molts llocs de treball que a Catalunya han anat despareixent com els de qui omplen el dipòsit de gasolina i, pel mateix preu, netegen el vidre del cotxe, o d'altres que fins i tot poden semblar absurds, com assistents que omplen les bosses a supermercats i botigues, o de persones que es dediquen a ajudar a trobar aparcament als carrers de la zona alta.

També hi ha molta venda ambulant del que sigui (xiclets, mitges, maquillatge, "barquillos" o neules, flors, estris pel cotxe, banderoles, pizzes, empanades, etc.), tarotistes i gent que demana almoïna de formes molt variades (cantant, recitant, explicant acudits, etc.). També es pot veure un gran nombre de persones sense llar així com grans quanitats de gossos abandonats.

No cal venir a Xile per veure que el món es divideix entre rics i pobres i que això explica el perquè uns tenen unes oportunitats que d'altres no tindran mai. A Catalunya aquesta diferència també hi és i moltes vegades és més fàcil de veure del que ens volem creure, no obstant, aquí la desigualtat es mostra tan crua i evident com ho és a tot arreu.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 8 d'octubre de 2007

Chancho en piedra

La originalitat de la cuina xilena ja es pot intuir en els noms dels plats. Una salsa amb pebrot, ceba, tomàquet i ají (una mena de bitxu que pica una barbaritat) picada sobre un morter de pedra, rep el curiòs nom de "chancho en piedra".

D'aquest nom es pot deduir la relació que té la pedra amb la salsa, però, i el chancho? Chancho en xilè és porc i, bé, jo diria que la salsa és totalment d'origen vegetal. En Javier, un navarrés, xilè d'adopoció, té la teoria que el nom del plat prové del fet que et poses com un porc menjant-la! I és que realment és un vici. Te la serveixen en aquells moments de debilitat en què et creus capaç de menjart-i'ho tot!

Però hi ha molta cuina xilena per la qual un es podria posar com un chanchito i, de fet, ja venia avisada pel tema de cuidar la dieta.

El que és molt perillòs en aquest sentit és la gran varietat de pans: "marraqueta" (una mena llonguet una mica més gros), "pan amasado" i el divertidíssim "sopaipilla", que ve a ser un orgasme estomacal de pasta de farina fregida!

Sortosament, també es pot trobar una gran varietat d'amanides, tot i que ja no és tant comú de troba-hi la tan nostrada cetrillera de vinagre i oli d'oliva per amanir. Aquí hi posen normalment suc de llimona i oli "maravilla" (de girasol), tot i que sembla que hi ha certa tendència en incorporar el d'oliva.

L'amanida xilena és tomàquet, ceba i julivert. La ceba està tallada tan fina que en prou feines té gust a ceba. Tot i això, és un plat molt bo i a més a més té l'avantatge que no el recordes tota la tarda!

Els productes estrella a la cuina xilena són el "choclo" (blat de moro) i el "zapayo" (cabrassa) tot i que el el rei és la "palta" (alvocat), o almenys es podria entendre des del moment que hi ha un plat que es diu "palta reina" i que no és més que avocat farcit amb tonyina o pollastre.

Amb els plats de "fondo" el tema va agafant consistencia com amb els "porotos" (mongetes seques) ja siguin sols o amb "riendas" (tallarine...si, com sona, amb pasta!!!).

També hi ha les "empanadas chilenas". Les més tradicionals són les de pino, que porten carn guisada, ou dur, una pansa i una oliva. Avís per a viatgers que vinguin a Xile i s'estimin la dentadura: les olives venen amb pinyol. S'ha de dir també que les olives d'aquí no són com les d'allà. A mi, personalment, gran amant de les olives albequines i aragoneses, les que he provat aquí no m'han entusiasmat pas.

A Xile es menja molta carn. Els asados són un esdeveniment lúdico-festiu-socio-familiar. Per altra banda, tal i com es pot deduir de la costa que tenen, també es menja molt de peix i marsic. Jo encara no l'he provat, el marisc però em reservo per l'octubre quan vagi a Bucalemu. M'han del restaurant d'un tal Cordero, fill d'una reconeguda família de bons cuiners (no per cap guia Michelin, però si per mi), que en fa uns plats estupendus!

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 30 de setembre de 2007

¿Cachai'?

"No, no caché!" Sovint em passa que no "catxut" ben res, la veritat. El "cachai" és una de les paraules que més pots sentir entre els xilens i ve a ser com: "entens?" o "ho pilles", però que procedeix del verb anglès to catch (atrapar). La pots sentir d'altres maneres com "me cachas?", però el cachai és la més comuna i sobretot entre els joves.

Entendre el xilè no és ben fàcil i més si et trobes amb una colla de xileno-parlants i, molt especialment, si són gaire tendres. Tenen un munt de paraules que estic intentant recopilar tot i que la llista pot arribar a sortir molt llarga. En el tema culinari és on apareixen més paraules estranyes, però això també mereix un post a part.

L'altra gran curiositat del xilenu és el poh& El poh el posen a tot arreu: "si poh", "no poh", etc. és un "pues" però que té un toc més simpàtic i que aquí és repetit fins a la sacietat.

Una expressió també molt utilitzada i molt simpàtica és "chucha" que vindria a ser el que jo sempre dic: "carai" o "caraisus", si em sento especialment inspirada!

Una de les primeres paraules que sents de boca d'un xilè, de la qual val a dir que no en pots fer massa cas, és "¡altiro!". "Al tiro" vol dir "de seguida" tot i que bé, ja se sap que en el fons vol dir "de seguida que pugui" o "de seguida que em doni la gana".

Com a qualsevol país, el primer que s'aprén és a dir les paraulotes que aquí es diuen "garabatos". "Huevon" vindria a ser el nostre "cabroooon". Les formes d'ulitizar-lo són il·limitades! Es pot utilitar com a verb amb totes les seves conjugacions, com a adjectiu o com a advervi. És igual, el cas és que apareix un alt percentatge de frases i expressions.

Ho pots dir en to carinyòs o amb mala llet. La seva interpretació variarà segons el context, l'entonació, l'expressió facial i els gestos que l'acompanyin. Per aquest motiu, no em considero capaç de dir-la encara fins que no controli una mica més l'assumpte, no fos cas que se m'entengués malament.

També, com a qualsevol altre país, aquí agrada molt això del beure (i sobretot aquests dies de fiestas patrias de les quals, molts, encara en pateixen les conseqüències). Les begudes més conegudes com el "pisco saber" entraran al post culinari.

No obstant, hi ha un bon grapat de paraules que giren entorn a aquest esport nacional. Anar de festa és "anar de carrete" i "curarse" és beure alcohol, per tant, anar "curao" és haver begut de més. Els efectes de la curació és la "caña", la ressaca. Per si, per altra banda, ets una mica més aborrit, "fomen" en xilè, enlloc d'anar de festa un dissabte a la nit a "pinchar" (lligar), et quedes a casona al llitet amb un "guatero" (bossa d'aigua calenta). I l'endemà t'aixeques ben aviat perquè ja ha arribat el "fomingo" (una variant de fomen i domingo que defineix molt bé com en poden d'arribar a ser d'aborrits aquests dies de la setamana!).

Malgrat el munt de paraules noves que he après i d'aquestes característiques en el llenguatge, encara m'és complicat seguir segons quines converses. No hi catxut ben res! Després de 9 mesos segurament acabaré amb un accent espanyol-catalano-xilè bastant autèntic.

De fet, quan sento a catalans que ja fa temps que viuen aquí, els hi noto molt una mena de cantarella que, malgrat que ells no se n'adonen, té un marcat origen xilenu! Quin greu que em sap perdre el meu castellà tan acadèmic i tan propi de la meseta castellana!!!

Podeu coneixer més xilenismes fent un click aquí.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 23 de setembre de 2007

Fiestas Patria a Santiago

Finalment les festes pàtria a Santiago han estat alternatives. No vaig anar a cap fonda, tot i que, pel que vaig veure a la tv, no estan tant lluny d'aquelles parades de fires de Girona, decorades amb motius de gust dubtós i amb penjamenta de pernils i xoriços, que et foten una rissada per menjar quatre tapes d'origen també dubtós (eh, Santi?).

Amb en Fabián vam anar a la Moneda. La mundialment coneguda seu del govern xilè té al subterrani de la plaça que dóna al carrer Alameda un centre cultural on s'hi fan exposicions i s'hi pot veure cinema del país.

S'hi celebrava la Festa de la República en motiu del "dieciocho". Hi havia una decoració de "volantines" de colors molt original i divertida. Vam arribar just al moment que començava un grup a tocar Cueca urbana. És una variant del ball tradicional que es ballava en prostíbuls. Eren curiosos alguns dels instruments que tocaven els músics: un fet de xapes i l'altre de culleres! També hi havia el típic calaix de la música flamenca.

La manera de ballar-se també és com més sensual. De totes maneres això de la Cueca, un cop apresos els passos bàsics cadascú la balla una mica com vol o com pot!

Tot això m'ho ha explicat en Fabián, que és un gran ballador! I en va fer una bona demostració allà a la Moneda. Jo no m'he pas atrevit&quina feinada això de coordinar els peus, contar les 3 fases amb les que es divideix del ball, donar voltes amb la parella, moure un mocador amb la mà i no semblar un ànec!

El 19 era el dia de les forces armades. Per celebrar-ho vam decidir fer un dinar ben típic xilè: truita de patates& bé, s'ha de dir que, per problemas logístics, va quedar més a prop d'ous remanats que de truita. Però deixem les meves misèries culinàries per un altre post&

Al cel aquella tarda hi van volar uns volantines amb forma d'ocellot metàlic que feien un soroll que esparrecava el cel. Eren els avions de guerra que feien acrobàcies al cel mentre els militars feien la seva parada.

Evidentment no teniem especials ganes de veure passos marcials, ni uniformes plens de galons sota aquella soleiada. Vam preferir celebrar el dia de les forces armades recordant quins han estat generalment, i en aquest país també, els efectes d'aquesta institució.

Amb en Fabián i una amiga, l'Anita, vam anar al Cementiri General. El cementiri és una barreja d'estils arquitectònics que recorda la ciutat on s'ubica.

De fet, en algun moment pot arribar a resultar difícil diferenciar algun carrer del cementiri amb algun carrer de Providencia o amb algun bloc de pisos dels barris més pobres. I és que tan pots trobar-hi els grans panteons familiars de grans nissagues com blocs de 3 pisos de nínxols agrupats en pavellons, alguns en estat de ruïna.

En un espai del cementiri hi ha un gran mur gris amb llargues llistes de noms. Tots aquests noms són els de morts i desapareguts durant la dictadura de Pinochet. Entre els noms Víctor Jara, Joan Alsina i el de tants altres de qui no hem conegut la seva història. Al costat hi ha nínxols de víctimes del règim, alguns buits, esperant aquells desapareguts que mereixen ser trobats.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 21 de setembre de 2007

Fiestas Patria a Caburga

A Xile aquests dies estan de festes. Si mai he tingut algun dubte de com és la bandera xilena, ja puc asegurar que després de 15 dies a Santiago, m'ha quedat claríssim el seu disseny per sempre més.

Avui, dimarts 18, celebren el dia de la independència tot i que, tècnicament, l'haurien de celebrar al febrer. El 18 de setembre de 1910 es va formar una mena de junta governada amb poca entesa per xilens i espanyols. D'aquí s'incicià la guerra per la independència que va finalitzar el 12 de febrer de 1918.

Sigui com sigui, els xilens poden celebrar una festa que no podem celebrar els catalans. I, com que poden, ho aprofiten! Això ha significat 5 dies festius: el cap de setmana, el 18 i el 19 (dia de les forces aramades) i el 17 que quedava al mig i l'han fet "feriado" per llei aquest any.

Tot Santiago està empastifat de banderes: banderes a les cases (i això és llei: increíble això del patriotisme per decret!!), banderoles als cotxes, banderes de regal als súpers per compres superiors a 1.400 pesos, venedors ambulants de banderes de tots tamanys a cada semàfor, banderoles a les ramades, als estels que fan volar els nens, als anuncis de publicitat,&a tot arreu!!!

Però malgrat tota aquesta decoració la ciutat està semi desèrtica! La majoraia de santiaguenys ha aprofitat per marxar de la ciutat i anar a la costa o al sud.

Jo he tingut la oportunitat de conèixer una zona de Xile fantàstica aquests dies! En Federico m'ha convidat a la seva cabanya a Caburgua.

Caburgua és un poblet que queda a la costa d'un llac a la 9a regió (això queda bastant cap al sud i a la falda dels Andes, molt a prop de la frontera amb Argentina). És un lloc fantàstic amb grans llacs i volcans nevats que encara fumegen. És un lloc de pau i una tranquilitat absoluta.

Tot i que ja és bastant turístic, sobretot els dos pobles principals (Pucón i Villarrica), encara hi ha grans espais gairebé verges. Les cases són totes de fusta però es nota una gran diferència entre les que les tenen de segona residència i les de qui hi viu tot l'any.

La vida allà no sembla gens fàcil, tant recòndit! Els camps són bàsicament de pastura i tant pot haver-hi xais com vaques. Fins i tot els pots trobar compartint espai amb algun porc, gallines i oques.

El tusisme és una gran font d'ingressos. Els pobles són típics de muntanya. Hi ha alguna pista d'esquí i moltes termes (la zona és volcànica i hi ha moltes piscines naturals d'aigua calenta) però quan més s'omple és a l'estiu perquè les platges dels llacs són més maques que les del mar i s'hi pot practicar qualsevol tipus d'esport d'aventura i auquàtic.

Molta de la gent de la zona es dedica també a mantenir les cases de segona residència i procurar tot el que necessiten les persones que les ocupen en dies festius com aquests: subministrament de queviures, "nanas" per cuidar els petits, etc.

Les cases de segona residència proliferen i a tot arreu veus que hi ha terrenys i cabanyes en venda. Malgrat quedar tant terreny, aquest negoci m'ha preocupat una mica. Es construeix a la llera dels llacs. Això dificulta l'accés de les persones que no hi tenen propietat a les caletes i platges. Suposo que hi ha una llei de "costes" però no sé fins a quin punt es respecta o es fa respectar&només espero que Xile aprengui de llocs com Catalunya on, ara que ja tenim la Costa Brava feta un cromo ens hem posat a destrossar el Pirineu. Ells encara hi són a temps...

Avui, però, ja sóc a Santiago i encara queden Festes patria per endavant. Avui vull conèixer les ramades o fondes, ballar cueca i menjar "empanadas" i beure "chicha de uva"!

(Totes les fotos les podeu veure en aquest mateix bloc, al menú de la dreta hi ha un apartat que es diu àlbum on hi vaig penjant les fotos!)

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 18 de setembre de 2007

11 de setembre

Segurament l'11 de setembre del 2007 l'explicaré als néts, si mai arriba al cas, o al meu nebot, l'Ot, que està a punt de néixer.

Per mi, tancar-se al despatx del centre català un 11 de setembre a Santiago de Xile era més lleig que picar a un pare. I per tant, per primera vegada des que sóc en aquesta ciutat, he baixat a l'estació la Moneda. Fins ara hi havia passat amb metro dos cops al dia, de casa a la feina i de la feina a casa, però mai havia pujat a la superfície.

L'edicifi en si m'ha decepcionat. Malgrat l'amplitud de les dues places que hi ha a banda i banda, es troba exessivament encaixonat per uns edificis massa quadriculars i grisos.

El carrer principal, la Alameda, estava parcialment tallat per la policia, els Carrabineros, que hi tenien organitzat un desplegament espectacular. Tots anaven vestits d'antidisturbis i ja fos a peu o damunt un caball, aquells equipaments de color verd militar, els cascos, botes i un munt de proteccions els hi donava un aspecte monstruòs i deforme.

El carrer estava ocupat per molts joves amb pancartes, banderes de Chile amb la imatge de Salvador Allende, etc. Malgrat que no passava res d'excepcional hi havia una mena de tensió, com si en qualsevol moment aquella extranya calma hagués d'acabar amb alguna càrrega i corredissa.

Les dues places i els carrers que dónen a la Moneda estaven fortament protegits. L'any anterior hi van haver disturbis importants i el govern va decidir que aquells partits, sindicats, associacions, etc. interessats a fer la ofrena a Salvador Allende, havien d'entrar una sol·licitud setmanes abans i rebre el corresponent permís per poder fer-la.

Per tant, només era possible entrar-hi com a militant o membre d'alguna delegació. Jo no complia cap dels requisits, però no tenia cap intenció de marxar sense almenys haver intentat entrar a la zona restringida. Els ex alumnes de la UTE em van facilitar l'accés.

El 73 ni tan sols havia nascut, però si algun d'aquells monstres de verd m'hagués preguntat alguna cosa jo hauria afirmat que si, que al 73 jo era una universitària de la Universidad Técnica del Estado, però que m'havia fet algun tractament estètic rejovenidor miraculòs!

Un cop dins el recorregut era pel carrer Morandé fins a la porta 80 del palau de la Moneda on, pel que em van comentar els meus ex companys de facultat, van treure el cadàver del president. Allà hi van cantar un parell de cançons ex companys de classe que, vés per on, també es conserven la mar de bé.

El recorregut finalitzava a l'altra banda de la Moneda, a la plaça constitució, on hi ha un monument a Allende i on s'han fet alguns parlaments de companys de classe que han recordat aquells amics que van desaparèixer, els que es van exiliar, els que van assassinar, els que van estar presos i els que no van poder finalitzar els estudis i arribar a convertir-se en el què haurien volgut ser.

Tots aquells nois que ara tenen fills de la meva edat van perdre molts somnis, moltes il·lusions i moltes oportunitats aquell 11 del 73, però continuen creient que algun dia les coses poden canviar en aquest país i tenen encara molt present totes aquelles polítiques que l'haurien pogut fer socialment més just.

Jo ahir també em vaig unir al seu crit "se siente, se siente, Allende esta presente".

A la nit, però, les idees i el record dels fets històrics ja passen a tenir un altre nom. Tornava cap a casa després de l'acte de l'11 al Centre Català i alguns carrers estaven tallats per culpa de les fogueres a mig dels carrers. Fins i tot hi ha hagut un policia mort. Això ja no té res a veure amb reivindicacions polítiques o amb exigir la recuperació de cap memòria històrica. Això és delinqüència.

Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 12 de setembre de 2007

Onze a la Plaça Brasil

Després de quatre dies en què havia fet sol i fins i tot una mica de calor al migdia, el dissabte es va aixecar gris i fred de nou.

El divendres havia conegut als joves del centre català, entre ells la Clàudia, una noia de Castelló d'Empúries que fa uns quatre anys que viu a Xile i que és tot un nervi. Ja hem quedat que una estona d'aquestes em farà una ruta per conèixer la ciutat.

Dissabte va ser el primer dia que em vaig aixecar a una hora raonable coneixent la meva gran afició a dormir, per la qual cosa vaig deduir que ja m'he acostumat a l'horari d'aquí.

El divendres haviem anat a dormir tard xerrant dels contes i poemes que escriu en Fabián (us recomano que entreu al seu blog!).

Com que el dia no hi acompanyava, vaig decidir que deixaria la visita turística a la ciutat per un altre dia més clar i alegre. Amb en Fabián vam anar a fer la compra de tota la setmana i ens vam dedicar a cuinar mentre parlavem de les històries de les nostres vides.

Al vespre estava invitada a casa l'Anna Llenas, una noia de Girona que també fa uns quatre anys que viu a Xile i amb qui tenim amics comuns a Catalunya: en David Vila, en Narcís Sastre, en Xavier Montoya i l'Anna Brunsó.

Viu amb la seva parella, l'Alejandro, un noi xilè que parla català amb accent gironí, a la comuna de Providencia (municipi dins de Santiago, però bé, ja parlaré de les divisions administratives a un altre post).

Tenen un pis molt acollidor amb unes vistes molt xules d'un barri que havia estat de cases unifamiliars i on hi proliferen grans edificacions de departamentos (com li diuen aquí).
Ens vam "juntar" 10 amics de l'Anna i l'Alejandro entre ells la Clàudia i jo. Vam estar bevent mango sauer (una adaptació d'una beguda tradicional aquí que es diu Pisco Sauer i que es sol pendre d'aperitu) i xerrant de tot allò que s'ha de conèixer del país (quanta feina que se'm gira!) entre moltes altres coses.

El diumenge amb la "caña" (ressaca a la xilena) tampoc tenia el cos per a garies visites turístiques. El vaig dedicar a ajudar a fer una mica de neteja general a la casa, jugar amb els gossos i mirar una película molt recomanable, però que no és xilena, que es diu "los niños del paraíso".

Al vespre anavem al teatre amb en Fabián i unes amigues seves, la Paola (a qui havia conegut feia una setmana quan em va venir a buscar a l'aeroport) i la Maria José. Per coses aquelles que passen a la vida, va resultar que vam arribar una hora més tard de l'inici de la funció&i per tant vam decidir anar a fer un onze (el berenar a Xile) a la plaça Brazil.

El barri on es situa aquesta plaça té molts bars i molt ambient universitari. El bar era petit però molt xulo amb cambrers guapots, tot i que jo diria que "tomavan otra micro". Les micros són autobusos aquí, però la frase no es refereix precisament del Transanitago. Allà vaig provar els Panqueques (crêps a la xilena) amb Nutella (per no perdre els bons costums).

Per no perdre altres bons costums, quan vam arribar a casa vam mirar Nip/Tuck tot i que es feia molt estrany sentir a parlar el doctor Troy i el Magnamara com si fossin personatges d'una telenovela veneçolana!

Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 10 de setembre de 2007

Pàgina en blanc

Aviat farà una setmana que estic a Santiago de Xile. Hi ha un munt de coses per aprendre a una ciutat nova, a un país estrany i envoltada de gent, de moment, desconeguda. Les sensacions són estranyes i a vegades contradictòries, però cada cop tinc més la certesa que aquí hi estaré bé.

El primer dia, el dilluns, ja vaig venir al centre català a conèixer el lloc i una mica la ruta que havia de fer per arribar-hi des de la casa d'en Fabián. Hi tinc una bona estona, uns 30-40 minuts. La major part del trajecte l'he de fer en metro cosa que em permet fer una estona de lectura que vull dedicar a conèixer literatura xilena.

Al Centre m'han acollit molt bé i especialment en Federico Rutllant, un xilé amb orígen català i família a Foixà, al restaurant Can Quel.

Per aquí hi ha molts catalans amb una llarga història (un d'ells fins i tot m'ha passat per escrit la primera part de les seves memòries perquè li digui la meva opinió com a lectora!). Tot aquest conjunt d'històries expliquen vivències personals i familiras, però en el fons col·lectives del nostre país.

De moment em trobo com si tingués una pàgina en blanc al davant, amb un munt d'històries, d'experiències i coneixements per captar i anotar a la memòria i en aquest bloc.

Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 7 de setembre de 2007

Tots dos Peus a Xile

Semblava que no arribaria mai el moment que hi tingués tots dos peus a Xile, però ja hi som, en plena aventura a aquest país entaforat entre els Andes i el Pacífic.

El cap encara no hi és del tot, va arribant amb una mica de retard. Em desperto pensant que farà calor (i no) o que almenys farà una mica de solet primaveral (tampoc). A les 6 de la tarda començo a estar cansada i a les 6 del matí em desperto ben desbatllada. Però a aquella hora encara no hi ha els carrers a lloc!

De totes maneres a poc a poc em vaig aclimatant i en res ja seré d'allò més criolla!!!

Visc a un barri bastant humil de la ciutat, Padahuel. És una zona residencial amb casetes molt baixes, d'una sola planta, amb una mica de pati a darrera. Els carrers estan poc esfaltats i les voreres són un patchwork dels que fa la Galieta de diferents tipus de rajola, en els trossos on n'hi ha.

El barri és molt tranquil i sembla segur tot i que no indica el mateix els nombrosos reixats que tenen els patis de les cases i les finestres.

En Fabián m'ha acollit molt bé a casa seva. Ell és professor a un institut professional relacionat amb comunicació i periodisme. També és actor i fa teiatru amb una companyia amateur.

En Fabián no viu sol, viu amb en Tristán i en Xai. Ara, a més, té a 2 enxufades, a mi mateixa i a la Candela, una gosseta de carrer. Aquest noi té un cor immens i no només es dedica a acollir catalans despistats, sinó que també recull gossos abandonats i, després de passar-los una bona ITV, els dóna a amics i coneguts que se'n fan càrrec. Pobre noi, té molta feina perquè a Santiago hi ha un munt de gossos abandonats!

De la ciutat encara conec poc i del Centre Català també. Però tot això ho reservo per un proper post!

Nota 1: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 4 de setembre de 2007

Nota 2: Foto de l'artishta integralsh Fabián Cordero i Pastene