Aquest cap de setmana he vist per primera vegada el mar des de que sóc a Xile. Tenia un cuquet a dins que em deia que ja era hora, que havia de fer la presentació oficial a aquest oceà que ressegueix el país de dalt a baix.
He tingut el privilegi de conèixe'l des de Bucalemu. Molts estrangers segurament el coneixen des de Valparaiso o Viña del Mar, però jo l'he conegut des d'un poble de pescadors que no deu superar els 1.000 habitants.
Bucalemu és el poble on ha nascut en Fabián i en Gabriel i la Roxana, en resum, els germans Cordero que han fet que aquest país, a l'altra banda del món, sembli molt més proper del que ho és en quilòmetres.
El Pacífic sembla voler demostrar una vegada i una altra que qui el va batejar es va equivocar de mig a mig amb el seu nom. I s'entossudeix onada rera onada a mostrar el seu poder de moure aquesta gran massa d'aigua.
El Pacífic són també molts recursos naturals i els habitants de Bucalemu ho saben. 15 valentes barques de pescadors entren cada dia a la mar a pescar lluç i gambes i tot el que s'engaxi a les xarxes. Qui sap, potser algun dia el tresor d'algun vaixell enfonsat.
Les barques tornen, remolcades per un tractor també valent que les va a buscar dins de l'aigua, carregades de peix que es pot comprar des de la mateixa barca. Res d'intermediaris, res de netejar-te el peix o de preguntar-te "és per fer-lo al forn o a la sal?". I quin gust que té el peix quan surt de l'aigua! N'hi ha que ni tant sols esperen posar les gambes a la paella, se les mengen sense baixar de la barca!
A mi em sembla que per fer això t'ha d'agradar molt el mar, però als bucalemins els hi deu agradar moltíssim, no sé si per gust o per força. El cas és que aprofiten tot allò que els hi porten les onades. El "cochayuyo" és una alga que s'exporta molt a Japó per fer-ne alguns plats o fins i tot per elaborar plàstic. A Bucalemu és un aliment que s'asseca per fer-ne menjars o que es menja tal i com surt del mar per menjar mentre passegen per la platja!
A Bucalemu he tastat el chupe de locos, la sopa de locos i els locos amb salsaverde. El loco és un marisc, una cloïsa gegant amb molta carn" i és que, de fet el tacte del loco és més semblant a la carn que al marsic. Tot ell, tot i que loco, molt saborós!
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 19 d'octubre de 2007
He tingut el privilegi de conèixe'l des de Bucalemu. Molts estrangers segurament el coneixen des de Valparaiso o Viña del Mar, però jo l'he conegut des d'un poble de pescadors que no deu superar els 1.000 habitants.
Bucalemu és el poble on ha nascut en Fabián i en Gabriel i la Roxana, en resum, els germans Cordero que han fet que aquest país, a l'altra banda del món, sembli molt més proper del que ho és en quilòmetres.
El Pacífic sembla voler demostrar una vegada i una altra que qui el va batejar es va equivocar de mig a mig amb el seu nom. I s'entossudeix onada rera onada a mostrar el seu poder de moure aquesta gran massa d'aigua.
El Pacífic són també molts recursos naturals i els habitants de Bucalemu ho saben. 15 valentes barques de pescadors entren cada dia a la mar a pescar lluç i gambes i tot el que s'engaxi a les xarxes. Qui sap, potser algun dia el tresor d'algun vaixell enfonsat.
Les barques tornen, remolcades per un tractor també valent que les va a buscar dins de l'aigua, carregades de peix que es pot comprar des de la mateixa barca. Res d'intermediaris, res de netejar-te el peix o de preguntar-te "és per fer-lo al forn o a la sal?". I quin gust que té el peix quan surt de l'aigua! N'hi ha que ni tant sols esperen posar les gambes a la paella, se les mengen sense baixar de la barca!
A mi em sembla que per fer això t'ha d'agradar molt el mar, però als bucalemins els hi deu agradar moltíssim, no sé si per gust o per força. El cas és que aprofiten tot allò que els hi porten les onades. El "cochayuyo" és una alga que s'exporta molt a Japó per fer-ne alguns plats o fins i tot per elaborar plàstic. A Bucalemu és un aliment que s'asseca per fer-ne menjars o que es menja tal i com surt del mar per menjar mentre passegen per la platja!
A Bucalemu he tastat el chupe de locos, la sopa de locos i els locos amb salsaverde. El loco és un marisc, una cloïsa gegant amb molta carn" i és que, de fet el tacte del loco és més semblant a la carn que al marsic. Tot ell, tot i que loco, molt saborós!
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 19 d'octubre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario