Finalment les festes pàtria a Santiago han estat alternatives. No vaig anar a cap fonda, tot i que, pel que vaig veure a la tv, no estan tant lluny d'aquelles parades de fires de Girona, decorades amb motius de gust dubtós i amb penjamenta de pernils i xoriços, que et foten una rissada per menjar quatre tapes d'origen també dubtós (eh, Santi?).
Amb en Fabián vam anar a la Moneda. La mundialment coneguda seu del govern xilè té al subterrani de la plaça que dóna al carrer Alameda un centre cultural on s'hi fan exposicions i s'hi pot veure cinema del país.
S'hi celebrava la Festa de la República en motiu del "dieciocho". Hi havia una decoració de "volantines" de colors molt original i divertida. Vam arribar just al moment que començava un grup a tocar Cueca urbana. És una variant del ball tradicional que es ballava en prostíbuls. Eren curiosos alguns dels instruments que tocaven els músics: un fet de xapes i l'altre de culleres! També hi havia el típic calaix de la música flamenca.
La manera de ballar-se també és com més sensual. De totes maneres això de la Cueca, un cop apresos els passos bàsics cadascú la balla una mica com vol o com pot!
Tot això m'ho ha explicat en Fabián, que és un gran ballador! I en va fer una bona demostració allà a la Moneda. Jo no m'he pas atrevit&quina feinada això de coordinar els peus, contar les 3 fases amb les que es divideix del ball, donar voltes amb la parella, moure un mocador amb la mà i no semblar un ànec!
El 19 era el dia de les forces armades. Per celebrar-ho vam decidir fer un dinar ben típic xilè: truita de patates& bé, s'ha de dir que, per problemas logístics, va quedar més a prop d'ous remanats que de truita. Però deixem les meves misèries culinàries per un altre post&
Al cel aquella tarda hi van volar uns volantines amb forma d'ocellot metàlic que feien un soroll que esparrecava el cel. Eren els avions de guerra que feien acrobàcies al cel mentre els militars feien la seva parada.
Evidentment no teniem especials ganes de veure passos marcials, ni uniformes plens de galons sota aquella soleiada. Vam preferir celebrar el dia de les forces armades recordant quins han estat generalment, i en aquest país també, els efectes d'aquesta institució.
Amb en Fabián i una amiga, l'Anita, vam anar al Cementiri General. El cementiri és una barreja d'estils arquitectònics que recorda la ciutat on s'ubica.
De fet, en algun moment pot arribar a resultar difícil diferenciar algun carrer del cementiri amb algun carrer de Providencia o amb algun bloc de pisos dels barris més pobres. I és que tan pots trobar-hi els grans panteons familiars de grans nissagues com blocs de 3 pisos de nínxols agrupats en pavellons, alguns en estat de ruïna.
En un espai del cementiri hi ha un gran mur gris amb llargues llistes de noms. Tots aquests noms són els de morts i desapareguts durant la dictadura de Pinochet. Entre els noms Víctor Jara, Joan Alsina i el de tants altres de qui no hem conegut la seva història. Al costat hi ha nínxols de víctimes del règim, alguns buits, esperant aquells desapareguts que mereixen ser trobats.
Nota: Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 21 de setembre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario