Un any, dos estius

Aquests dies de vacances aprofito per rellegir algun dels posts escrits abans d’anar a Xile el passat gener. El balanç és que 24 dies em van donar per fer moltes de les coses que enyorava fer o que tenia previstes mentre feia la maleta.

També hi va haver temps suficient per fer-ne de no previstes, ja fossin en postiu, com ara descobrir Lota, fer alguna "inauguració" d’infraestrucutes d’interès pel país, anar de picnic amb bons amics al Cajón del Mapio, gaudir d’una visita molt especial al convent i la comunitat de monges de San Felipe. D’altres, tampoc previstes, les feia amb tota la pena al cor, com haver d’acompanyar el pobre Tristán al veterinari o ajudar a la seves cures diàries.

I per les moltes coses que no vaig tenir temps de fer, doncs, sempre confio poder tenir, més aviat que tard, l’ocasió. Sigui com sigui, el que no vaig fer en la tornada va ser un escrit de tantes sensacions, tans bons moments (i alguns d’amargs), tants retrobaments i tantes il·lusions viscudes.

De seguida de la tornada, un fort terratrèmol sacsejava el país i el patiment per l’estat dels amics d’allà es barrejava amb el regust d’alguna decepció que havia pujat a l’avió amb mi, com ho era una victòria de la dreta a la presidència del país i unes condicions de salut delicades d’un amic "perruno".

Quedaven poques ganes d’escriure sobre els bons moments viscuts a Xile amb en Fabián i família, en Luís, l’Anita, la Carina, la Nodina, la Bibiana, en Gonzalo, la Cote, la Pao, la Pao de l’Alpes, en Felipe, els Pablos, la Lorena, en Pancho, la Marta, en Marc, en Carles, etc. Patia més per com podien estar ells i les seves famílies que per pensar que m’havia agradat molt retrobar-los i que esperava tornar-los a veure ben aviat.

Ha sigut ara, amb el relentiment del temps que suposa l’estiu, un segon estiu per mi aquest any, que m’ha entrat el cuquet de tornar als meus pessics de Xile, d’aquí o d’on sigui que em porti la vida...

Pessics de Londres

"Força, Xile!"

A la sensació de llunyania de les emocions viscudes que s’acostuma a tenir quan es retorna de vacances un cop ja s’ha tornat a la rutina, se li suma l’angoixa i la pena de saber que molts dels llocs que vaig conèixer ja no existeixen i que la gent que allà hi vivien ara, els que poden, tracten de sobreviure enmig de tanta desesperació.

Gent a qui conec, que formen part ja de la meva família xilena, i gent que no, els que surten a la tele i els que encara no han pogut veure arribar cap tipus d’ajut.

Poques ganes queden d’escriure sobre el que ha estat aquest viatge vist el gran i creixent nombre de víctimes mortals i de les imatges que arriben de barris de Santiago i localitats a la costa i al sud que he conegut i que en qüestió de minuts van quedar destruits.

Vist que des d’aquí poc s’hi pot fer a part d’encomanar-se a tots els sants, déus i forces, només espero que les coses vagin tornant a la normalitat i que el país aixequi cap ben aviat. Molts ànims a tots, i "un cop més: força Xile!"

3, 2, 1...

...portar en Tristan, ja recuperat, i els seus companys perrunos a la plaça i sorprendre'm del que han crescut els nens del barri, comprar un gelat de "xirimoya alegre" al damunt d'una "micro", parar al sol a la tumbona del pati de darrera, veure en Felipe a tots els programes de la tele i trobar-me en Pancho Reyes en algun esdeveniment, retrobar-me amb el "picaflor" que a l'estiu es cruspeix la flor dels codonys i fer llargues caminates amb brisa del Pacífic...