es respira campanya electoral

Malgrat la distància, un no pot viure tan allunyat com voldria (més que res per una qüestió de necessitat de desintoxicació) de la campanya electoral de les eleccions generals del 9 de març.

Correus electrònics amb enllaços a vídeos o webs de suport a diferents partits, missatges de mòbil, invitacions a actes electorals a Santiago o les notícies als mitjans, ja siguin xilens, espanyols o catalans, recorden constantment la convocatòria.

Com a resdient temporal a un país estranger he demanat el meu dret de votar des d’aquí, per mi una nova experiència de vot que em fa molta il.lusió exercir.

Els grans partits saben el nombròs grup de votants que tenen a Amèrica Llatina i per això la campanya electoral arriba fins a aquestes latituds. És ben fàcil trobar cartells de Mariano Rajoy per Buenos Aires o rebre convocatòries a actes del PSOE a Xile, per posar un parell d’exemples.

Més enllà de les grans campanyes transoceàniques que es permeten els grans partits, hi ha altres opcions, i pels votants de la demarcació de Girona val la pena tenir en compte aquest vídeo, electoralista si, però ben didàctic.



Doncs això, cadascú amb les seves conviccions, el 9 de març tots a votar!

Viña té festival

Curiosament, la primera persona que em va informar que Viña del Mar era conegut per acollir un festival de la cançó, va ser en Roger. L’estranyesa del cas és que en Roger en prou feines escolta música que no sigui anglosaxona. No obstant, havia sentit a parlar d’aquest festival en què la música que predomina és bàsicament, i salvant algunes excepcions, en totes les variants dialectals de l’espanyol a Sud i Centre Amèrica.

El festival, que ja està en la 49a edició, és una competició a nivell mundial, però el que és propiament concurs de cançò, ocupa un percentatge molt petit de tot l’espectacle que implica Viña.

Algún català que viu a Xile ja m’havia posat sobre avís informant-me que en aquest país hi havia 3 moments en què semblava que es parava tot: un partit del Colo-Colo i la U (el derbi futbolístic més esperat), les Festes Patria de setembre i el Festival de Viña.

No anava gens errat. Avui acaven 6 dies de festival en què, miressis el canal de televisió que miressis, llegissis la portada que llegissis, apareixia Viña: la polèmica reina del Festival (això mereixeria un post a part, però asseguro que no val la pena), els gags de l’humorista del moment, el futur del festival, l’actuació de l’artista de la nit anterior, la roda de premsa de l’artista que acaba d’arribar, l’entrada i sortida de famosos de l’hotel Sheraton, la cada vegada menys crítica veu del públic que s’havia guanyat el nom de “Monstruo” per ser tan explícit en cas que l’actuació no fos del seu agrat, el repartiment de les Gabiotes i Antorchas…i plego que m’ofego.

No vull entrar a valorar tota aquesta moguda, per allò de “que tiri la primera pedra qui…”. He de dir que m’he quedat dissabtes a la nit enganxada al Festival d’Eurovisió, malgrat reconèixer que és un espectacle d’un kitch ben pujadet.

També s’ha de dir que després de tants dies i tantes coses que he sentit parlar del festival, encara no he entès gaire bé com funciona aquest intrinculis. Tot i això, considero que les organitzacions de tots aquests esdeveniments s’haurien de replantejar el futur que tenen i com els podrien modernitzar una mica per poder-se assegurar la continuitat.

Mentre en Chayanne tanca el festival que havia encetat dimecres passat en Miguel Bosé, jo penjo la tercera part de les meves “B.S.O a Xile”. És un dels artistes que més triomfen quan venen a Viña i ahir, una altra vegada, va deixar a totes les assistents a la Quinta Vergara fent "Clap, Clap": Marco Antonio Solís, precisament cantant al Festival de Viña el 2005.

Superar les pors

Mai és tard per a superar les pors i la mare ho ha demostrat a tothom, però sobretot a ella mateixa. Creuar l’Atlàntic sempre havia estat per a ella una missió impossible i un malson recorrent que havia patit.

El fet d’haver emprès aquesta aventura que m’ha portat 9 mesos a Xile, ha fet que la mare rectifiqués la ferma convicció que mai coneixieria aquest continent.

Poder venir a conèixer el meu dia a dia a Santiago i el suport moral que ha tingut de la seva neboda especialment, però també de tants altres allà, han estat els elements que l’han convençuda per sobreposar-se als temors i enfilar-se a un vol transoceànic.

Tot plegat ha valgut la pena. Conèixer la Patagònia amb els seus glaciars i Iguazú amb l’espectacle de les catarates, són dos motius gegantins pels que val la pena l’esforç. Però també hi ha el Pacífic contemplat des de Valparaíso, o el brugit a mig gas vacacional de les capitals Santiago i Buenos Aires.

Conèixer la meva casa d’acollida a Santiago, el meu lloc de treball, l’escenari pel que em moc, els amics i convivientes i tot això en una mateixa aventura on no hi han faltat els riures, els bons moments, les bones teques i algún o altre petit ensurt com és lògic a tota expedició.

No hi ha paraules

Sostre d'estrelles

La Vall del Elqui és un indret amb una mística difícil d'explicar. Provoca una estranya atracció potser per l'encant que té aquesta terra de contrastos.

Encaixada entre muntanyes àrides estampades de cactus, la vall té moqueta de vinyes i sostre d'estrelles.

Elqui és terra de Pisco i de poetes, coneguda per ser la ubicació de les destil.laries del beuratge alchòlic nacional i per ser la vall natal de la poetessa xilena Gabriela Mistral.

El fervor religiós de tants fidels que omplen cada vespre l’església de Vicuña conviu amb l’espai que han trobat a la vall tantes noves formes de religiositat, de filosofia de vida i d’intentar entendre allò que encara no ens podem explicar.

Mentre joves elquins mantenen la tradició de senyar-se en passar per davant d’un cementiri prolifera una variada oferta de centres de Zen, massatges, meditació i venda d’essències, etc.

I per sobre de tot això, invariable a tantes fòrmules per intentar expliar-se el perquè de tot plegat, s’obre quan es pon el sol, un univers que mostra com a pocs llocs del món la seva immensitat i se’n riu de la nostra petitesa.

Un home bo

En Manel va arribar a casa gariebé sense adonar-nos-en, almenys jo, que aleshores voltava aquells anys en què penses poc en el què passa a l’entron perquè feines tens a saber què passa en un mateix.

Quan va morir la iaia Josefina (la Coco-Fini, com li dèiem en Marc i jo), en Manel es va quedar amb nosaltres i va passar a ser un més de la família. Ell era com un avi que ens regalava un destí que s’havia emportat prematurament els altres.

Nosaltres el vam acollir tan bé com en vam ser capaços i ell ens ha estimat més enllà de llaços de sang i ens va adoptar com a jove, fill i néts.

La mare, la seva gran confident, amiga, cuidadora i protectora, ha estat a prop seu en els seus últims moments de vida i això em consola en la distància i des del sentiment de tristesa i el d’impotència per no poder ser a casa en aquests moments.