Padú

Em consola saber que, malgrat tot, has estat un "perrito feliz"...

Santiago de Chile

Dies enrera sortia al El País un parell de reportatges sobre Santiago de Chile:

Un era un vídeo del canal viajar: http://www.elpais.com/videos/viajes/Santiago/Chile/elpvid/20081031elpviavje_1/Ves/

L'altre un reportatge escrit titulat "Santiago una ciudad relajada e indie" que fa un recorregut durant un dia per la ciutat... veig que encara em vaig deixar algunes coses... res, que hi haurem de tornar!

http://elviajero.elpais.com/articulo/viajes/ciudad/relajada/indie/elpviavia/20081101elpviavje_2/Tes

Santiago què?

Era dia de retrobaments a Barcelona. Habiem quedat al “Gato Gordo” de la Rambla del Raval la colla de la Joventut del Centre que estem per aquestes latituds per retrobar-nos amb la Marta que era aquí de vacances i amb la Maria, que havia tornat de Xile i que encara no ens haviem vist.

Estava fent temps pels carrers del Raval. M’estava dedicant al plaer de fer el badoc per Barcelona quan em va sorprendre el títol d’una exposició: “Santiago Toolbar”…Santiago què?...
Un dels subtítols, La Nueva Gráfica Chilena, aclaria de quin Santiago es tractava.

Ja ho teniem situat al mapa. Més complicat va ser, un cop dins, situar el significat de tot plegat. Eren 4 espais diferenciats i tots sorprenien per ser obres artístiques ben “concectuals”, estrafularies, rarotes. Els espais corresponien a 4 col·lectius artístics xilens que han presentat obres en un espai, Galeria Concreta, creat per la Corporació Cultural Matucana 100.

Fins aquí tot el que vaig entendre d’una extensa explicació de les motivacions d’una exposició tant desconcertant, però no tenia garie temps i em vaig dedicar a donar-hi un cop d’ull.

A mi això de l’art abstracte sempre m’ha anat una mica gros, però, com són les coses de la morrinya, fins i tot vaig dedicar uns quants minuts a veure un vídeo sobre les voltes que dóna l’esperssor que rega el bosc del Cerro San Critsobal i que es pot veure des de Plaça Italia, al centre de Santiago!

He de dir que, tot i l’estona dedicada, no va ser el muntatge que més em va interessar. Però si tingués ocasió tornaria a l’exposició per veure el projecte que presentava La Nueva Gráfica Chilena.

Aquest col·lectiu presentava vídeos surrealistes com el que dóna la seva particular visió de com devien ser els dies dels supervivents del més famòs accident aèri als Andes o el d’un viatge accidentat i gens glamuròs de superherois de Santiago a Valparaíso.

Al seu espai també es poden llegir còmics editats per ells com La isla del No (en referència al referèndum que va acabar amb la dictadura de Pinochet) que explica la seva versió, amb un punt irònic i molt crític, del procés de transició a la democràcia al país.

Fent una mica el xafarder per aquest món de blogs i youtubs he vist que aquesta gent van fent cosetes, aquesta setmana per exemple, el dia 27, el dia de la Historiteta al Centro Cultural de España a Santiago. Vés, per si algú li agafa més a prop i s’hi vol passar: http://lnggch.blogspot.com/

Dia mundial de "l'artishta integralsh"

Fotos: Fabián Cordero, artishta integral.

Des d'aquí reivindico avui, 31 d'octubre, com a dia Mundial de l'artishta integral!

Moltes felicitats, artishtes integralsh del món!

A "20 anys del NO"

Xile ha celebrat aquest cap de setmana eleccions municipals. Malgrat les diferències en el sistema electoral i de partits d’allà i el d’aquí, les notícies al dia següent ens sonen ben familiars: allà diuen que uns guanyen en alcaldes i els altres en regidors, aquí diuen que uns guanyen en vots i els altres en escons…Sigui com sigui, al final veus als polítics i la sensació és que tothom guanya i ningú perd.

L’Alianza, la coalició de partits de dretes (UDI i Renovación Nacional) han guanyat en alcaldes per la qual cosa diaris com El País arfirmen que “Bachelet suspende el examen de las municipales”.

Per altra banda, la Concertació (o “oficialistes”, partits que formen l’actual govern: Partit Socialista, Democracia Cristiana, Partido Por la Democracia i Radical) ha guanyat en l’elecció de regidors per la qual cosa diaris d’allà com La Nación diuen “Último cómputo ratifica victória de Concertación en municipales”.

Resultats ben ajustats en aquestes eleccions que es celebren el mes en què es commemoren 20 anys del referèndum que va fer caure el règim de Pinochet, el 5 d’octubre de 1988. Una democràcia, “transició” l’anomenen alguns encara, ben jove, però que pateix un envelliment prematur.

La sensació de desencant amb la classe política i la distància entre aquesta i la societat hi són ben presents en el dia a dia i es reflecteix en una molt baixa inscripció electoral, sobretot dels joves (a Xile per tenir dret a sufragi cal estar inscrit a un registre, la inscripció obliga a les persones a votar).

En els “20 años del NO” les noves generacions amb dret a vot ja no saben què és viure en dictadura i el sistema electoral, basat en una constitució creada el 1980, encara en temps de manca de llibertats, no afavoreix gaire en la confiança amb polítics i institucions.

Malgrat les grans distàncies històriques, socials i polítiques, podriem dir que tot això del desencant i l’abstencionisme també ens sona bastant familiar…

A part de la recomanació de l'enllaç a "20 años del NO" es pot trobar molta informació sobre les municipals a l'especial de La Nación.

Quin any!

El dia 9 feies un anyet, Ot. Quin anyet, que l'has omplert d'alegria a tota la família! I quina festa més bonica. Com ho sabies que era per tu, eh! I què contenta tenies a la tieta, que un any més tard si que hi era per poder fer-te un fort petó. Per molts anys ens poguem estirar les orelles amb tantes coses per celebrar! Felicitats Ot!

Asado dieciochero a Catalunya

Bonic cap de setmana de retrobaments...

en un "dieciocho" com avui...

algú et va ensenyar que hi podia haver una vida millor i una família que t'estimés de debó... ara no només la tens sinó que també hi ha qui recorda que fa un any va tenir la sort de conèixe't!

molts saludos i feliç primer aniversari Pasqual!

dies de volantines

Els setembres a Xile també són dies de volantines als cels i comparteixen aparadors improvitzats a les carreteres i als creuements de carrers amb les banderoles xilenes que decoren aquests dies de fiestas patrias...des d'aquí faig una crida perquè algú em compri un volantín amb la bandera xilena i així també m'assabentu si encara hi ha algú que passi per aquests pessics! Ja el passaré a buscar una estona d'aquestes ;-)

Bones festes pàtria!

Un altre cop 11 de setemebre

I ha tornat a passar un 11 de setembre, de nou a Catalunya. L’11 de l’any passat segueix molt present a la meva memòria i ja per sempre, quan un grup d’ex-alumnes de la UTEM em van deixar entrar amb ells a la zona, aquell dia restringida, de la Moneda per fer l’ofrena floral a Salvador Allende.

Televisió de Catalunya també ha tingut present aquell 11 de setembre de 1973 i a aprofitat per fer una entrevista a Michelle Bachelet, presidenta de la República de Xile que es pot veure a Tv3 a la carta.

La presidenta, coneixent el mitjà que l’entrevistava, ha fet referència a la solidaritat de tants catalans cap al poble xilè.

Entre els actes de commemoració d’aquest 35é aniversari del cop d’estat i del centenari del naixement de Salvador Allende, hi ha hagut al Centro Cultural La Moneda una exposició de les obres d’art que es van recopilar durant el govern d’Unió Popular sota la Operación Verdad que pretenia demanar la solidaritat dels artistes de tot el món per fer un fons a favor de la causa.

El primer de respondre a aquesta crida de solidaritat mundial i artistica va ser Joan Miró, però no només això sinó que un dels impulsors era l’aleshores director de la Escuela de Bellas Artes de Chile, José Balmes, exiliat català. Aquest és, però només un exemple més de catalans compromesos i solidaris de qui feia referència la presidenta a l’entrevista.

Aquest 11 també s’han fet nous passos per conservar la memòria col•lectiva de Xile, des de la desclassificació documents de l’Arxiu Nacional de Seguretat dels EEUU on es posa un cop més en evidència el paper del govern nord americà en aquells fets, fins a la recuperació i restaurat del despatx que va ser del president Allende a la Moneda fins aquella data.

Ja mateix poso a la llista de tantes coses que he de fer quan torni a Xile, repetir la visita a l’interior de la Moneda!

"La ciudad de los fotógrafos"

Si fa uns dies m'alegrava que es pogués veure als cinemes de Barcelona el film "Calle Santa Fe", avui recordo un altre documental que seria ben interessant que es pogués veure a alguna sala de cinema d'aquí... la ciudad de los fotògrafos parla d'aquells reporters que, malgrat les dificultats per explicar el que realment passava als mitjans de comunicació, es jugaven la vida deixant constància gràfica de les conseqüències d'aquells anys de dictadura.

">

"Calle Santa Fe"

Dies enrera el Punt publicava un article de la Imma Merino que parlava d’un documental que aquesta setmana ha estat estrenat a Barcelona i que confio que en algun moment aparegui en alguna sala gironina.

Tal i com dèia la crítica de cinema, fent referència a un altre article publicat per un seu company de redacció, Josep Maria Sebastián, la commemoració enguany del centenari del naixement de Salvador Allende pot ser un bon moment per fer l’exercici de recordar què va significar el cop d’estat de l’11 de setembre per Xile.

Calle Santa Fe explica una història més de tants drames individuals i col·lectius que va significar aquell fatídic dia en què es van trencar tantes il·lusions de llibertat i igualtat a Xile.

El projecte d’Unitat Popular era la transformació econòmica i social del país des de valors democràtics així com ser un model per als paísos veïns que vivien problemàtiques similiars.

Així és com m’imagino que ho devien veure Miguel Enríquez i Carmen Castillo en aquells moments de govern de bloc d’esquerres. Enríquez era el líder del MIR (Movimiento de Izquierdas Revolucionario), organització que habia renunciat a l’acció violenta per responsabilitzar-se de la seguretat personal del president.

El trancament d’aquest somni els va portar a la clandestinitat fins que foren descoberts a la casa on s’amagaven al carrer Santa Fe. Miguel va ser assassinat i Carmen, embarssada, greument ferida.

El documental explica com va poder sobreviure, no va ser així amb el fill que esperaven, i com des de l’exili no podia sentir res més que ràbia pel seu país.

Anys més tard Carmen torna al lloc dels fets i allà coneix detalls sobre aquells fets que van marcar la seva vida. És aleshores que es reconcilia amb el seu país i amb tanta gent que va lluitar des de l’anonimat (com la Paulina d’aquesta altra història) per no deixar perdre aquell projecte de solidaritat entre les persones.

Celrà Pudahuel connexion

Avui fa un any que amb els nervis dels últims moments preparava una maleta plena de roba i d'il·lusions davant una nova aventura. Els meus amics de Celrà de tota la vida venien a despedir-me i a ajudar-me amb l'angoixa de fer-ho encabir tot a la maleta... què m'esperava a l'altra banda del món, en aquell país desconegut amagat darrera la cordillera?

Doncs m'hi esperaven una colla d'amics! Un any després, Xile i tots els qui hi vaig conèixer segueix ben presents i malgrat la distància els sento molt propers. Procuro mantenir contacte amb ells i també amb els que ara tornen, com jo, a ser aquí.

9 mesos es veien molt llargs quan encara havia d'arribar i en canvi ara sento que m'han passat amb una rapidesa que no me'n ser avenir... espero que sigui ben curt el temps que trigui a tornar a posar els peus a l'aeroport de Pudahuel perquè voldrà dir que he tornat a Santiago!

Galeria d'alguns dels tants amics que no surten...

Lipigaz, el "quiltro" més famós de Xile

A Xile hi ha molts de "quiltros"(el que en català diriem peteners) a les cases i sobretot als carrers, però sense cap mena de dubte, el més famòs és el que anuncia les bombones de gas Lipigas. Més enllà de caure simpàtic ell reivindica l'orgull de no tenir pedigrí però anar sobrat de gràcia i glamour!

"Valparaíso..."

Sentados en lo más alto de unas escalas en el Cerro Cárcel, miramos las casas que se extienden, como una alfombra vieja, ante nuestros ojos... y hablamos del puerto, de sus muros que cuentan historias, de los recovecos que vemos y los que intuímos. Hablamos de la ciudad como si ya nos hubiésemos ido, como si la nostalgia fuera parte del paisaje... bajamos, obedeciendo la dirección de una escala que nos sabemos adónde nos llevará, saludamos a los perros y los gatos... los cordeles con ropa flamean como diciéndonos adiós. Al final de la jornada sentimos que algo nos ha pasado... la saudade, quizá, mezclada con la impotencia de sentir que Valparaíso es el buen y bello amante que dejamos ir... o morir.

D’en Fabián

Un amic xilè em dèia l’altre dia que entén les meves sensacions quan dic en algun post que no sé si té gaire sentit mantenir un bloc sobre una aventura quan aquesta ja ha passat. Ell ha viscut una temporada llarga a un país llunyà i també coneix aquella nostàlgia de les coses que s’hi han deixat, que s’enyoren i que ja sempre més queden incorporades en un mateix.

Però després penso amb gent, músiques, llibres, menjars o llocs que m’han robat el cor i amb els que he estat ben injusta perquè ben mereixien un post. Mirant-ho bé, he estat molt injusta amb l’Anita, la Nodina, en Fabián, els Pablos, la Marta o la Maria … tants amics d’aquí i d’allà; o amb les cançons de la Violeta Parra i totes les músiques de la meva B.S.O particular a Xile; també ho he estat amb "Santa Maria de las flores negras", "Tengo miedo torero" o tants altres llibres que m’han acompanyat durant els llargs trajectes per creuar la ciutat. I per no parlar, si ho hem de fer de menjar, del “charquicán”, les “humitas” o els “porotos con riendas”. Tots podrien ser alguns bons exemples d’aquesta meva poca consideració...

… també Valparaíso.

Podria donar un bon grapat de dades sobre aquesta ciutat portuària que aboca, amb un espectacular joc d’equilibris, les seves desordenades cases de colors al mar de la badia. O explicar les contradiccions amb la seva veina i festivalera Viña del Mar, o les que viu dins de si mateixa.

També podria fer un relat emocionat de les sensacions de passejar per la pendent dels seus carrers imaginativament decorats en una constant competició de grafitaires que treuen de la monotonia del monocolor parets, graons, pals de la llum o qualsevol mena d’element urbà que algú es pugui imaginar.

Descriure les gents, les olors, l’arquitecutra, la història que s’hi respira, el tràfec amb què viu, la calma del matí cobert amb una manta de boira, els bars sofisticats i els més autèntics, la moguda artística, el glamurt i la decrepitud compartint espais, els troleis i el ascensors per desplaçar-se per la ciutat, els vaixells de gran tonatge i les petites barques de pescador en l’immens port …

Digui el que digui, i per molt que m’hi extengui, sempre em quedaré curta si es per parlar de Valparaíso... per això prefereixo que sigui en Fabián qui, recordant una de les nostres jornades de redescoberta de la ciutat, transmeti amb les seves paraules aquella càrrega amb què impregna Valpo.

La primera i la tercera foto que ilustren el post també tenen la firma d'aquest tros d'artishta integralsh que és en Fabián!

Iorana* Rapa Nui…

Apareixia fa uns dies a El País un article sobre l’origen i el significat de la orientació dels mohai i els ahus, els altars sobre els qual s’ubiquen aquestes figures que caracteritzen la illa de Pascua, la qual he tingut el privilegi de visitar en la meva estada a Xile.

Vaig marxar de la illa carregada de dubtes i amb la tristesa que provoca una única certesa: saber que segurament mai més tornaràs a aquelles latituds perdudes en la immensitat del Pacífic.

En aquella illa de 163 metres cuadrats totes les teories i estudis científics conviuen i es contradiuen amb la tradició oral que parla de reis llunyans, de somnis preomonitoris i altres llegendes que contribueixen a crear el mite sobre Rapa Nui.

Veure aquests personatges entrenyables de pedra volcànica caiguts o en procés de construcció a la cantera, abandonats per alguna estranya raó genera una quanitat infinita de preguntes. Els mohai, font de poder i de decrepitud de la societat que els benerava, amaguen el misteri de què va passar en aquella illa, qui els va construir, amb quin propòsit, com els van despalaçar i aixecar en els seus altars d’esquena al mar, qui els va tombar, per quin motiu, què va passar amb els 10.000 habitants que es creu que vivien allà, quin era l’origen d’aquests habitatns, etc.

Es parla de guerres civils entre dos comunitats que vivien a l’illa, de la gran capacitat de navegació, dels mohai com a representacions de personatges de la vida social, etc.

Més enllà dels grans enigmes de Rapa Nui, la seva misteriosa història resulta un avís per navegants perquè parla de l’apocalipsi i del final del món, en petita escala però que pot servir per fer-se’n una idea a tall d’exemple.

Lluny de voler assumir aquestes conclusions, els que hem pogut visitar Pascua ens quedem amb la sensació d’haver estat a un lloc únic i remot que guarda tants misteris i tantes belleses que es queden grabades en algun lloc de la memòria i les quals serveixen de refugi per evadir-se dels petits problemes del dia a dia.

Pascua, malgrat la gran distància, sempre anirà associada a una amiga catalana que va fer estada a Xile com jo. L’Ana Paola va ser qui em va convèncer i acompanyar en aquest fantàstic viatge.

Ironies de la vida, més tard i ja de tornada, vaig saber que Hanga Roa, la capital i única població de la illa, està agermanada amb Olot, definitivament Rapua Nui no deixa mai de sorprendre’t…bé, tampoc la Garrotxa!

* Iorana significa Hola/Adéu en Rapa Nui. Del Iorana n’hem fet molta broma amb els amics xilens perquè en un moment em vaig confondre pensant que era el nom de la senyora a qui li llogavem una habitació…Iorana sempre anirà associat a aquesta meva gran capacitat de fer el préssec (val més tenir-ho ben assumit).

"La Funa de Víctor Jara"

El TN dissabte passat va fer una entrevista a la vídua del cantautor Víctor Jara, assassinat el 1973 pel règim militar de Pinochet.

La seva mort va ser un símbol d'un país al que es callava amb la força de les armes i de la força bruta. Mario Mariquez Bravo, un dels responsables del seu assassinat va ser condemnat poques setmanes abans que jo tornés, a mitjans mes de maig.

La notícia però, tenia un regust ben amarg, amb la seva condemna es tancava el sumari del seu assassinat, tancant així la porta que es pogués fer justícia amb tots aquells que tenien alguna cosa a veure amb la seva tortura i assassinat, entre ells "El Príncipe".

Entre les qüestions que s'haurien d'aclarir és la identitat d'aquest personatge que, segons testimonis, fou un dels principals responsables del terror dels 5.000 presoners que el règim militar va retenir, torturar i assassinar a l'Estadio Chile, ara amb el nom del cantautor, actor i director xilè.

Sembla ser que supervivents del terror que es va viure en aquest espai no tenen cap dubte per apuntar que la identitat d'aquest que se les tenia de família reial és Edwin Dimter.

Davant una justícia que es fa la cega, moviments socials i de defensa dels Drets Humans a Xile apunten a través de les Funas els responsables d'un horror que van quedar amnistiats i refugiats darrera sota el vel d'una pressa excessiva per esborrar culpabilitats.

Val la pena no perdre's el reportatge que sobre "La Funa de Víctor Jara" va fer un 30 minuts que es va poder veure el gener passat i que es pot veure en 3 trossos al youtube:

Primera part:

Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=fbuMnqTMTfE

Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY

i continuen les marxes, "los paros" i "las tomas"

L'edifici central de la Universidad de Chile estava ocupada pels estudiants i els Carabineros la rodejaven l'últim dia que hi vaig passar.

Quan vaig marxar de Xile a finals de maig els estudiants estaven de protestes i aturades les classes davant una Ley General de Educación (LGE) que no els satisfeia gens ni mica ni gota ni gens.

Seguint així en la distància els diaris d'allà com la Nacion i fins i tot alguns d'aquí com El País em faig creus de l'embargadura del moviment i al mateix temps em sorprèn poc.

No conec la llei que està pendent de ser aprovada i conec poc el sistema educatiu de Xile. Però pel poc que he pogut conèixer crec que tenen motius suficients i de sobres per exigir canvis profunds i no només de maquillatge.

Cal una educació més accessible a tota la societat i menys jerarquitzada. Cal un sistema d'educació pública que garanteixi un nivell educatiu que no discrimini per origen social i nivell adquisitiu. Cal trencar amb corrupteles amb subvencions i pagaments de cuotes dels estudiants.

Cal que els estudiants no lluitin sols contra un sistema que no els convenç, cal que hi impliquin tota la comunitat educativa perquè en depèn el futur de la societat xilena.

Coses que m’emporto de Xile

Una de les coses que dificilment oblidaré d’aquesta experiència a Xile quan els records ja no siguin tant recents ni em resulti tant doloròs saber que això ja s’ha acabat, serà la oportunitat que vaig tenir de poder col.laborar amb un projecte com el que està realitzant AFDD.

Encara que a Xile pots sentir qui intenta justificar el que va passar amb la dictadura de Pinochet, hi ha moltes famílies que encara estan lluitant per saber la veritat de què va ser dels seus desapareguts i per procurar que es faci justícia.

L’Agrupació de Familiares de Detenidos Desaparecidos és una entitat formada per familiars que no desisteixen en la tasca d’impedir la impunitat dels autors de tantes atrocitats comeses en aquell règim militar.

Tota la tasca realitzada des de l’inici de l’horror el 1973 la tenen explicada en tantes fotos i documents que ara estan arxivant i catalogant degudament amb un projecte de conservació i manteniment de la memòria històrica.

Quan vaig tenir la oportunitat de conèixer aquesta tasca en què treballen, vaig pensar que potser necessitaven ajuda davant de la gran quantitat de feina en ordenació i descripció. No sabia si oferir-los un cop de mà podia suposar per elles un inconvenient més que una ajuda, però els ho vaig proposar igualment.

La rebuda al projecte va ser amb els braços oberts i vaig sentir que passava a ser una amiga, una "compañera", "camarada". Més enllà de l’agraiment que sentien per la, al cap devall poca ajuda que els vaig poder oferir, em van tractar amb aquesta amabilitat i atenció que és tan propia dels xilens.

La tasca que hi he realitzat ha estat ben bàsica: entrada a una base de dades les descripcions de documents. Cada document és un tros de la història recent de Xile i que cal garantir-ne la seva conservació per tal que es pugui conèixer, explicar i recordar.

Més enllà d’això, cada document explica històries particulars de persones amb noms i cognoms amb mares, filles, esposes i germanes disposades a continuar lluitant perquè se’ls hi faci justícia i perquè persisteixi en la memòria col.lectiva la història dels seus.

L’oportunitat de conèixer-les a elles (i un ell) i a la seva lluita ha estat una altra de les grans coses que m’emporto de Xile.

Gràcies Viviana, Nodina, Isolina, Iliana, Cata...i Gonzalo!

Podeu trobar més informació sobre l'associació a: http://www.afdd.cl/

Jet lag emotiu

Pateixo Jet Lag des de que he tornat a Celrà. És un Jet Lag físic de no començar a despertar fins a les 12 del migdia i de no tenir son a la nit.

Però també és un Jet Lag d'emocions, de pensar constantment a quina hora deuen estar a Xile, què estaria fent jo en aquests moments i què deu estar fent la gent que hi he deixat.

Jet Lag d'enyorances, de la tristesa que provoca la distància, de no poder tenir ben a prop a tots aquells que han estat els teus durant els últims 9 mesos.

Jet Lag de tornar a encetar una etapa i de deixar-ne una de tant important enrera... A base d'un tractament intensiu de retrobaments espero anar sanant.

El millor remei de tots, el meu nebodet, l'Ot!

últim post des de Xile

Falten 4 hores perquè surti l'avió cap a Barcelona i penso amb tantes coses que hauria volgut fer i tants posts que m'han quedat per escriure.

Marxo amb pena per deixar a bons amics aquí i amb alegria de veure als d'allà...

Sempre m'he plantejat què serà d'aquest "diari de viatge" quan ja no estigui a Xile...procuraré mantenir-lo, al cap i a la fi diuen que la vida és viatge.

Falten 9 dies

La Pili em recordava avui que falten 9 dies per tornar a casa... quina ilusió i quina pena al mateix temps...quina barreja de sensacions i sentiments...

Tantes ganes de veure a la gent d'alla i tanta pena per deixar la d'aquí...i plego perque ja torno a plorar...

I tants gossos al carrer...

Dos esdeveniments han provocat que finalment, directa o indirectament, es parli als mitjans de comunicació d'un fet que sorprèn i deixa el cor en un puny si passeges per qualsevol ciutat del país. Des d’Arica fins a Punta Arenas no hi ha ciutat que no tingui carrers i places invadits de gossos que vaguen pels carrers, la majoria en estats deplorables.

Foto en algunes escales de Valparaíso,

menllevada d'en Fabián

Per una banda, ha estat el volcà Chaitén que ha fet que, davant l’emergència en què van marxar els seus habitants, molts gossos i gats (així com vaques, gallines, cavalls, etc.) quedessin a l’espera, sota una pluja de cendres, de la tornada dels seus amos. Aquesta si

tuació i algunes accions de rescat i ajuda als animals famèlics, ha donat peu a organitzacions en defensa als animals a donar a conèixer la seva tasca. Per altra banda, una coneguda actriu de Hollywood, la Daryl Hannah, ha vingut al país per donar a conèixer el seu descontent davant l’alarmant nombre d’animals abandonats que pots trobar pels carrers.

Aquest em sembla un tema de salut pública i d’humanitat que han d’assumir les autoritats per tal de frenar el creixement d’aquesta població d’animals de companyia sense llar. I és important fer alguna cosa més enllà d’episodis lamentables com matances de gossos en moments determinats com són parades militars en dies assanyalats (com ara el 21 de maig en qué es celebra el Combate naval de Iquique).

Foto en alguna paret de Valparaíso menllevada d'en Fabián

També és un tema de consicència pública que potser esdeveniments com Chaitén i la visita d’aquesta actriu poc a poc aniran incidint… En aquest post vull fer un petit recordatori de tants gossos que he vist per Xile i que esperen qui-sap-on i en quines condicions, aquesta necessaria conscienciació.

.

S'apropa l'hivern a l'hemisferi sud

A Santiago fa uns pocs dies que ja es respira l'arribada de la fred. Malgrat que alguns tendeixen a l'exegeració, ha aparegut als carrers de la ciutat la roba de la temporada: abrics, botes, bufandes, gorros, etc.

El trauma climàtic ara es pateix al revés. Tot i que no coneixeré la part més crua d'aquesta estació en aquestes latituds, es pot intuir que aquí l'hivern deu ser ben dur.

Amb l'arribada del fred i d'algunes pluges al pla i neu a la muntanya, la cordillera apareix blanca quan és possible veure-la entre una capa espessa i grisenca de "smoke" (contaminació) que ens tapa el cel i les vies respiratòries.

“No metan sus rosarios en nuestros Ovarios”

La dreta d'aquest país, que massa sovint em recorda una dreta ben semblant a la que tenim a casa, ha aconseguit que 5 individus que formen el Tribunal Constitucional, encarregat de vetllar una constutució de 1980 (!), hagin sigut els responsables de prendre una decisió que ha portat a mobilitzar una bona part de la societat.

D'això en fa una setmana, just en el moment del meu "desesperu" pel robatori a mà armada d'Orange... No obstant, i més rabiosa que mai, em vaig sumar a un protesta que, segons informen als mitjans, va aglutinar a 15.000 persones a l'Alameda indignades davant una resolució que titllava d'inconstitucional una iniciativa del govern de donar de forma grautita als dispensaris de tot el país la píndola del dia després.

Tenen un gran poder a Chile aquests sectors tan conservadors i anacrònics, fins al punt que han aconseguit que sigui inconstitucional que el govern obligui a tots els dispensaris a repartir aquest anticonceptiu d'emergència.

La pastilla es podrà comprar igualment a les farmàcies, per la qual cosa, qui tingui diners, se la podrà comprar, però la inicitaiva governamental estava encaminada a aconseguir la igualtat d'accés a aquesta opció, sobretot davant la greu situació d'alts nivells d'embarassos en adolescents, especialment en els barris més humils. Així doncs, aquesta dreta que es creu amb la missió de vetllar per la moral d'un país, ha aconseguit mantenir i agreujar unes desigualtats ben patents, perquè tot segueixi igual "pels segles dels segles..."

Sortosament, la societat xilena no és inamobible com voldira aquesta colla d'integristes de la moral i el "decoru" i, davant la imposició de la decisió d'un tribunal reaccionari, va sortir el carrer de forma pacífica cantant consignes i expressant-se amb un alt nivell d'enginy i gràcia.

Mentestant, en nom d'uns valors i una moral resclosida, s'ha vist perjudicat l'accés a la llibertat de decidir i a la igualtat a accedir a les mateixes oportunitats dels xilens i les xilenes.

*Títol: de llegit en algun titular a La Nación.

Orange m'ha robat 2.000 euros

Intuia que el Roaming dels telèfons mobils per poder ser localitzat a l'estranger era una estafa. No em podia imaginar que fos un atracament a mà armada amb tota la impunitat amb la que acostumen a operar les companyies de telèfon.

Ahir em van trucar de casa nerviosos: la última factura de telèfon era de 2.000 euros! Evidentment aquests ja se l'havien cobrat (el banc no va ni immutar-se davant una factura que em dexiava en números vermells...vés, uns altres lladres) i no tenien cap intenció de tornar-me uns diners que jo no he gastat i que és fruit d'aquests convenis que fan entre companyies per veure qui xucla més a sang al consumidor.

La típica operadora no només no em podia revisar la factura sinó que ni tan sols estava segura que em podia donar de baixa d'un servei, el de rebre sms a través de multimedia (és a dir, propaganda!) que no m'havien informat que pogués arribar a tenir uns costos que tomben d'esquena.

El més greu del cas i pel que penso anar a reclamar com a consumidora és que quan a la companyia li vaig demanar que em rebaixés el contracte al mínim perquè marxava 9 mesos a l'estranger, a mi ningú em va explicar que tenien intenció de pendre'm fins l'últim cèntim amb un servei que em podien desactivar perfectament igual com m'estaven canviant la tarifa.

La última cosa que podia esperar ara que l'aventura s'acaba, i a la qual ja sempre li quedarà aquest gust amarg, és aquest sentiment de rabia i impotència davant l'engany i el robatori premeditat de les companyies de comunicacions.

Glòries oblidades (o Conèixer el nord, 2)

Encastada entre la immensitat del Pacífic i uns protectors, al mateix temps que asfixians “cerros”, envoltada del permanent desert, s'extén, sense oblidar el constant perill de tsunamis, la ciutat d'Iquique.

Quan baixes de l'autobús a l'estació d'aquesta històrica ciutat, una penetrant pudor de peix t'ataca sense pietat les fosses nassals. La fortor de mar i les sirenes matineres dels vaixells són la tarjeta de benvinguda d’aquest important port als seus visitants.

El centre històric mostra una ciutat atrapada a un passat esplèndid per uns quants i que sembla viure dels records de la època de l’or blanc. Iquique va prosperar gràcies a la producció del salitre, nitrat que servia d’adob de terres a tot el món. Iquique era el port d’on sortia la riquesa mal repartida que produien dues salitreras que actualment són testimonis rovellats d’un passat de treball, suor i injustícies.

Humberstone i Santa Laura, malgrat la seva actual situació d’evident degradació i falta de sensibilitat al patrimoni social i cultural d’un país, havien estat els llocs de producció d’aquest or que va veure relegat el seu valor per culpa de la introducció dels adobs químics.

Imaginar-se la vida en colònies- fàbriques enmig del desert és imaginar-se una vida que debia ser ben propera a l’esclavatge: treball infantil, reduida esperança de vida, jornades laborals interminables, viure i treballar enmig de pols i calor sofocants, malalties per manca d’elements bàsics de seguretat, sous miserables en forma de fitxes només intercanviables dins la colònia, etc.

Davant aquestes situacions no és d’estrenyar que Iquique també sigui una ciutat emblemàtica per un fet històric del qual el desembre passat feia 100 anys. L’escola de Santa Maria de Iquique va ser el recinte on un grup organitzat de treballadors van ser brutalment cremats per recalamar uns drets laborals mínims. L’escola encara existeix en total abandó, però les seves parets pintades amb esprai encara, i sempre, denúncien aquell fet.

En turons propers a la ciutat portuaria es poden veure Geoglífos, missatges que civilitzacions anteriors a la conquesta espanyola d’aquestes terres han deixat per la posteritat. El significat de les formes raspades a les parets dels cerros o dibuixades amb pedres encara és un misteri, pero igual que les parets de Santa Maria, representen la necessitat de comunicar-nos.

Iquique i la seva regió és terra de riqueses minerals, belleses paisatgístiques, elements patrimonials de gran importància pel país, terra de pas, de negoci i d’enfrontament entre els homes al llarg de la història.

Conèixer el nord (1)

Després de tants llacs, rius, boscos frondosos i volcans nevats he pogut conèixer el nord de Xile. Un altre cop, una s'adona de la multitud de Xiles que hi ha i dels que em quedaràn per conèixer.

Pujar al nord era una assignatura pendent després de més de 7 mesos al país i definitivament no podia marxar sense coneixe'l. A l'alçada del tròpic de Capricorn la geografia xilena es caracteritza per una basta extensió de quilòmetres i quilòmetres de desert, diuen que un dels més àrids del món.

Separades a grans distàncies i travessades interminables muntanyes i planes del RES més absolut, només trencat per línies elèctriques de diferents graus de tensió, alguna via de tren en desús o algun extrany assantament difícil d'esbrinar-ne la seva funcionalitat; apareixen zones habitades que, malgrat tenir l'aparença de ciutats, una es planteja si realment són llocs habitables.

La primera destinació de la meva escapada, Sant Pedro de Atacama. San Pedro es un de tants oasis enmig del desert punt de trobada de un degoteig constant de turistes de xiruques i motxila arribats des de qualsevol punt del món. Abunden els gringos (de EEUU) pero també hi ha un gran nombre de canadencs i europeus, sobretot francesos. De catalans, estranyament, no n'he trobat cap.

Sant Pedro viu bàsicament del turisme. S'hi poden trobar els més variats tours per la zona i fins a les properes Bolívia i Argentina, botigues d'artesania, restaurants, bars i hostals. Des de Sant Pedro he tingut la oportunitat de veure un desert que a cada quilòmetre recorregut varia completament de paissatge, ja sigui per les muntanyes o volcans de fons, per les textures que presenta la terra, o pels jocs de llums que fan els núvols.

Salars, reserves de flamencs, volcans majestuosos, llacunes altiplàniques, postes de sol de película amb quatre gotes que van fan aparèxier magics arcs de Sant Martí, valls que desafien la puna (mal d'alçada), poblets perduts que es resisteixen al progrés (només acceptat en forma de plaques solars) i el fantàstic espectacle dels matiners gheisers.

Un munt de sensacions que provoca cada canvi de paisatge cada fenomen de la natura que sembla que competeixi constament amb ella mateixa per no deixar de sorprendre per no permete's deixar-te indiferent.

Tornar al sud

Per Setmana Santa vaig viatjar cap al sud amb una delegació internacional composta per una polaca, una càntabra, una catalana d’origen holandès i una catalana d’origen xilè. Una bona barreja de nacionalitats i procèdencies que van fer de quatre dies de viatge una bona desconexió amb moments per l’aventura, els riures i les converses més o menys frívoles.

Vam anar fins a Valdivia, una ciutat situada a la Región de los Ríos i que queda precisament a la confluència de rius amb noms ben curiosos: Calle-Calle, Cau-Cau i Cruces. La ciutat en si té poc interès, o si més no jo no el vaig saber trobar, més enllà d’un mercat amb abundant peix i marisc tota vora de riu amb una fauna ben curiosa: lleons marins de grans proporcions que aprofiten les restes que queden del mercat per tenir plena la guata (panxa en xilenu).

L’entorn de Valdivia, però, és fantàstic. El setembre, al cap de poc d’haver arribat, ja vaig tenir ocasió de conèixer una part el sud i la veritat és que els paisatges són fantàstics. Sense haver-hi estat mai, tens la impressió que així deu ser Suissa o Alemanya, però amb elements que només ports trobar aquí: grans llacs i volcans com els dibuixavem de petits (nevats tot l’any i alguns fins i tot fumejant).

La sensació de ser a Alemanya no és només per l’entorn sinó també per una forta presència germànica. En algun moment de la història un nombós grup de persones d’aquesta nacionalitat van poblar aquestes terres remotes i hi van deixar una petjada que encara es fa ben present en les construccions de les cases i amb l’herència de bones cerveses com la meva preferida, la Kustmann, que té la seva seu central a Valdivia.

En aquesta zona del país pots trobar fortaleses sota les pedres. La geografia del lloc, la resistencia dels mapuches que poblaven la zona quan hi van arribar els invasors espanyols (entre ells el que, malgrat tot, ha passat com a heroi nacional i que dóna nom a la ciutat, Pedro de Valdivia) i els atacs pirates que rebien del Pacífic, el feia un territori molt vulnerable a atacs i per això el motiu de tants tancs, torres de guaita i recintes emmurallats.

Els quatre dies a mi també em van permetre fer una escapada solitària fins a Puerto Varas, un poblet a la ribera d’un dels llacs més grans d’Amèrica del Sud, el Llanquihue, amb el volcà Osorno de teló de fons.

Des d’allà vaig poder visitar un parc que té un parell de llacs amb aigües de colors ben sorprenents. Un, la Llacuna verde, és un cràter del volcà Osorno que s'ha omplert d'una aigua del color verd intens d’unes algues que se l’han fet seu i li han donat aquesta particularitat. L’altre és el lago Todos los Santos i els saltos del Petrohué que dónen inici al riu amb el mateix nom. La curiositat d’aquest llac és el color verd-blau esmeralda de les seves aigües com a conseqüència de la qüantitat d’aglún mineral no-sabria-dir-ben-bé-quin.

Uns espais idílics, de postal. Un sud, el xilè que tinc ganes de contrastar, ben aviat, amb l’àrid nord. Un altre cop, tants xiles dins un mateix país.

Tot per l’audiència

Gairebé com si d’unes eleccions es tractés, la competència de les principals cadenes xilenes per aconseguir que el seu serial sigui el que té uns índex més grans d’audiència, és d’un desplegament propagandístic enorme.

Cada sis mesos comença aquesta carrera cap a aconseguir ser líders i que els personatges i situacions de la seva nova telenovela siguin el comentari principal als llocs de treball, als bars i a les “micros” de tot el país.

Les cadenes empaperen carrers, autobusos i parades de metro de fotografies de la serie fent competència per ocupar espais buits d’impactes comercials amb les universitats, que també tenen un gran afany de captar alumnes nous, tema que mereix post a part.

Acompanyen a la campanya de difusió unes músiques ben enganxoses que algun publicita des del seu despatx ha pactat amb les emisores de ràdio perquè esdevinguin les cançons d’un estiu que ja s’ha acabat.

Així quan comença el març i amb ell la tornada al cole, la cris post-vacacional, els “tacos” a les principals artèries de la ciutat,… un ja té ben assumida quina és la cançò que correspon cada oferta de culebrón i, bé, a partir d’aquí fa la seva tria.

Les cançons d’aquestes tres series seràn també part de la meva B.S.O a Santiago de Xile….

es respira campanya electoral

Malgrat la distància, un no pot viure tan allunyat com voldria (més que res per una qüestió de necessitat de desintoxicació) de la campanya electoral de les eleccions generals del 9 de març.

Correus electrònics amb enllaços a vídeos o webs de suport a diferents partits, missatges de mòbil, invitacions a actes electorals a Santiago o les notícies als mitjans, ja siguin xilens, espanyols o catalans, recorden constantment la convocatòria.

Com a resdient temporal a un país estranger he demanat el meu dret de votar des d’aquí, per mi una nova experiència de vot que em fa molta il.lusió exercir.

Els grans partits saben el nombròs grup de votants que tenen a Amèrica Llatina i per això la campanya electoral arriba fins a aquestes latituds. És ben fàcil trobar cartells de Mariano Rajoy per Buenos Aires o rebre convocatòries a actes del PSOE a Xile, per posar un parell d’exemples.

Més enllà de les grans campanyes transoceàniques que es permeten els grans partits, hi ha altres opcions, i pels votants de la demarcació de Girona val la pena tenir en compte aquest vídeo, electoralista si, però ben didàctic.



Doncs això, cadascú amb les seves conviccions, el 9 de març tots a votar!

Viña té festival

Curiosament, la primera persona que em va informar que Viña del Mar era conegut per acollir un festival de la cançó, va ser en Roger. L’estranyesa del cas és que en Roger en prou feines escolta música que no sigui anglosaxona. No obstant, havia sentit a parlar d’aquest festival en què la música que predomina és bàsicament, i salvant algunes excepcions, en totes les variants dialectals de l’espanyol a Sud i Centre Amèrica.

El festival, que ja està en la 49a edició, és una competició a nivell mundial, però el que és propiament concurs de cançò, ocupa un percentatge molt petit de tot l’espectacle que implica Viña.

Algún català que viu a Xile ja m’havia posat sobre avís informant-me que en aquest país hi havia 3 moments en què semblava que es parava tot: un partit del Colo-Colo i la U (el derbi futbolístic més esperat), les Festes Patria de setembre i el Festival de Viña.

No anava gens errat. Avui acaven 6 dies de festival en què, miressis el canal de televisió que miressis, llegissis la portada que llegissis, apareixia Viña: la polèmica reina del Festival (això mereixeria un post a part, però asseguro que no val la pena), els gags de l’humorista del moment, el futur del festival, l’actuació de l’artista de la nit anterior, la roda de premsa de l’artista que acaba d’arribar, l’entrada i sortida de famosos de l’hotel Sheraton, la cada vegada menys crítica veu del públic que s’havia guanyat el nom de “Monstruo” per ser tan explícit en cas que l’actuació no fos del seu agrat, el repartiment de les Gabiotes i Antorchas…i plego que m’ofego.

No vull entrar a valorar tota aquesta moguda, per allò de “que tiri la primera pedra qui…”. He de dir que m’he quedat dissabtes a la nit enganxada al Festival d’Eurovisió, malgrat reconèixer que és un espectacle d’un kitch ben pujadet.

També s’ha de dir que després de tants dies i tantes coses que he sentit parlar del festival, encara no he entès gaire bé com funciona aquest intrinculis. Tot i això, considero que les organitzacions de tots aquests esdeveniments s’haurien de replantejar el futur que tenen i com els podrien modernitzar una mica per poder-se assegurar la continuitat.

Mentre en Chayanne tanca el festival que havia encetat dimecres passat en Miguel Bosé, jo penjo la tercera part de les meves “B.S.O a Xile”. És un dels artistes que més triomfen quan venen a Viña i ahir, una altra vegada, va deixar a totes les assistents a la Quinta Vergara fent "Clap, Clap": Marco Antonio Solís, precisament cantant al Festival de Viña el 2005.

Superar les pors

Mai és tard per a superar les pors i la mare ho ha demostrat a tothom, però sobretot a ella mateixa. Creuar l’Atlàntic sempre havia estat per a ella una missió impossible i un malson recorrent que havia patit.

El fet d’haver emprès aquesta aventura que m’ha portat 9 mesos a Xile, ha fet que la mare rectifiqués la ferma convicció que mai coneixieria aquest continent.

Poder venir a conèixer el meu dia a dia a Santiago i el suport moral que ha tingut de la seva neboda especialment, però també de tants altres allà, han estat els elements que l’han convençuda per sobreposar-se als temors i enfilar-se a un vol transoceànic.

Tot plegat ha valgut la pena. Conèixer la Patagònia amb els seus glaciars i Iguazú amb l’espectacle de les catarates, són dos motius gegantins pels que val la pena l’esforç. Però també hi ha el Pacífic contemplat des de Valparaíso, o el brugit a mig gas vacacional de les capitals Santiago i Buenos Aires.

Conèixer la meva casa d’acollida a Santiago, el meu lloc de treball, l’escenari pel que em moc, els amics i convivientes i tot això en una mateixa aventura on no hi han faltat els riures, els bons moments, les bones teques i algún o altre petit ensurt com és lògic a tota expedició.

No hi ha paraules