"La Funa de Víctor Jara"

El TN dissabte passat va fer una entrevista a la vídua del cantautor Víctor Jara, assassinat el 1973 pel règim militar de Pinochet.

La seva mort va ser un símbol d'un país al que es callava amb la força de les armes i de la força bruta. Mario Mariquez Bravo, un dels responsables del seu assassinat va ser condemnat poques setmanes abans que jo tornés, a mitjans mes de maig.

La notícia però, tenia un regust ben amarg, amb la seva condemna es tancava el sumari del seu assassinat, tancant així la porta que es pogués fer justícia amb tots aquells que tenien alguna cosa a veure amb la seva tortura i assassinat, entre ells "El Príncipe".

Entre les qüestions que s'haurien d'aclarir és la identitat d'aquest personatge que, segons testimonis, fou un dels principals responsables del terror dels 5.000 presoners que el règim militar va retenir, torturar i assassinar a l'Estadio Chile, ara amb el nom del cantautor, actor i director xilè.

Sembla ser que supervivents del terror que es va viure en aquest espai no tenen cap dubte per apuntar que la identitat d'aquest que se les tenia de família reial és Edwin Dimter.

Davant una justícia que es fa la cega, moviments socials i de defensa dels Drets Humans a Xile apunten a través de les Funas els responsables d'un horror que van quedar amnistiats i refugiats darrera sota el vel d'una pressa excessiva per esborrar culpabilitats.

Val la pena no perdre's el reportatge que sobre "La Funa de Víctor Jara" va fer un 30 minuts que es va poder veure el gener passat i que es pot veure en 3 trossos al youtube:

Primera part:

Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=fbuMnqTMTfE

Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY

i continuen les marxes, "los paros" i "las tomas"

L'edifici central de la Universidad de Chile estava ocupada pels estudiants i els Carabineros la rodejaven l'últim dia que hi vaig passar.

Quan vaig marxar de Xile a finals de maig els estudiants estaven de protestes i aturades les classes davant una Ley General de Educación (LGE) que no els satisfeia gens ni mica ni gota ni gens.

Seguint així en la distància els diaris d'allà com la Nacion i fins i tot alguns d'aquí com El País em faig creus de l'embargadura del moviment i al mateix temps em sorprèn poc.

No conec la llei que està pendent de ser aprovada i conec poc el sistema educatiu de Xile. Però pel poc que he pogut conèixer crec que tenen motius suficients i de sobres per exigir canvis profunds i no només de maquillatge.

Cal una educació més accessible a tota la societat i menys jerarquitzada. Cal un sistema d'educació pública que garanteixi un nivell educatiu que no discrimini per origen social i nivell adquisitiu. Cal trencar amb corrupteles amb subvencions i pagaments de cuotes dels estudiants.

Cal que els estudiants no lluitin sols contra un sistema que no els convenç, cal que hi impliquin tota la comunitat educativa perquè en depèn el futur de la societat xilena.

Coses que m’emporto de Xile

Una de les coses que dificilment oblidaré d’aquesta experiència a Xile quan els records ja no siguin tant recents ni em resulti tant doloròs saber que això ja s’ha acabat, serà la oportunitat que vaig tenir de poder col.laborar amb un projecte com el que està realitzant AFDD.

Encara que a Xile pots sentir qui intenta justificar el que va passar amb la dictadura de Pinochet, hi ha moltes famílies que encara estan lluitant per saber la veritat de què va ser dels seus desapareguts i per procurar que es faci justícia.

L’Agrupació de Familiares de Detenidos Desaparecidos és una entitat formada per familiars que no desisteixen en la tasca d’impedir la impunitat dels autors de tantes atrocitats comeses en aquell règim militar.

Tota la tasca realitzada des de l’inici de l’horror el 1973 la tenen explicada en tantes fotos i documents que ara estan arxivant i catalogant degudament amb un projecte de conservació i manteniment de la memòria històrica.

Quan vaig tenir la oportunitat de conèixer aquesta tasca en què treballen, vaig pensar que potser necessitaven ajuda davant de la gran quantitat de feina en ordenació i descripció. No sabia si oferir-los un cop de mà podia suposar per elles un inconvenient més que una ajuda, però els ho vaig proposar igualment.

La rebuda al projecte va ser amb els braços oberts i vaig sentir que passava a ser una amiga, una "compañera", "camarada". Més enllà de l’agraiment que sentien per la, al cap devall poca ajuda que els vaig poder oferir, em van tractar amb aquesta amabilitat i atenció que és tan propia dels xilens.

La tasca que hi he realitzat ha estat ben bàsica: entrada a una base de dades les descripcions de documents. Cada document és un tros de la història recent de Xile i que cal garantir-ne la seva conservació per tal que es pugui conèixer, explicar i recordar.

Més enllà d’això, cada document explica històries particulars de persones amb noms i cognoms amb mares, filles, esposes i germanes disposades a continuar lluitant perquè se’ls hi faci justícia i perquè persisteixi en la memòria col.lectiva la història dels seus.

L’oportunitat de conèixer-les a elles (i un ell) i a la seva lluita ha estat una altra de les grans coses que m’emporto de Xile.

Gràcies Viviana, Nodina, Isolina, Iliana, Cata...i Gonzalo!

Podeu trobar més informació sobre l'associació a: http://www.afdd.cl/

Jet lag emotiu

Pateixo Jet Lag des de que he tornat a Celrà. És un Jet Lag físic de no començar a despertar fins a les 12 del migdia i de no tenir son a la nit.

Però també és un Jet Lag d'emocions, de pensar constantment a quina hora deuen estar a Xile, què estaria fent jo en aquests moments i què deu estar fent la gent que hi he deixat.

Jet Lag d'enyorances, de la tristesa que provoca la distància, de no poder tenir ben a prop a tots aquells que han estat els teus durant els últims 9 mesos.

Jet Lag de tornar a encetar una etapa i de deixar-ne una de tant important enrera... A base d'un tractament intensiu de retrobaments espero anar sanant.

El millor remei de tots, el meu nebodet, l'Ot!