El TN dissabte passat va fer una entrevista a la vídua del cantautor Víctor Jara, assassinat el 1973 pel règim militar de Pinochet.
La seva mort va ser un símbol d'un país al que es callava amb la força de les armes i de la força bruta. Mario Mariquez Bravo, un dels responsables del seu assassinat va ser condemnat poques setmanes abans que jo tornés, a mitjans mes de maig.
La seva mort va ser un símbol d'un país al que es callava amb la força de les armes i de la força bruta. Mario Mariquez Bravo, un dels responsables del seu assassinat va ser condemnat poques setmanes abans que jo tornés, a mitjans mes de maig.
La notícia però, tenia un regust ben amarg, amb la seva condemna es tancava el sumari del seu assassinat, tancant així la porta que es pogués fer justícia amb tots aquells que tenien alguna cosa a veure amb la seva tortura i assassinat, entre ells "El Príncipe".
Entre les qüestions que s'haurien d'aclarir és la identitat d'aquest personatge que, segons testimonis, fou un dels principals responsables del terror dels 5.000 presoners que el règim militar va retenir, torturar i assassinar a l'Estadio Chile, ara amb el nom del cantautor, actor i director xilè.
Sembla ser que supervivents del terror que es va viure en aquest espai no tenen cap dubte per apuntar que la identitat d'aquest que se les tenia de família reial és Edwin Dimter.
Davant una justícia que es fa la cega, moviments socials i de defensa dels Drets Humans a Xile apunten a través de les Funas els responsables d'un horror que van quedar amnistiats i refugiats darrera sota el vel d'una pressa excessiva per esborrar culpabilitats.
Val la pena no perdre's el reportatge que sobre "La Funa de Víctor Jara" va fer un 30 minuts que es va poder veure el gener passat i que es pot veure en 3 trossos al youtube:
Primera part:
Segona part: http://www.youtube.com/watch?v=fbuMnqTMTfE
Tercera part: http://www.youtube.com/watch?v=cD5zX4SA8AY
1 comentario:
La primera vegada que vaig sentir parlar de Victor Jara va ser el 1977, a la Salle de Girona. Un frare progre que ens donava classes de llengua (castellana, naturalment) ens va posar "Te recuerdo, Amanda" i ens va explicar qui era el seu autor i com havia mort. Aquell hermanu, un oasi en una escola caracteritzada per la mediocritat i les tenebres, va deixar de ser-ho l'any següent i va continuar en l'ensenyament com a mestre laic.
Més de 20 anys després, el vaig veure en un telenotícies i em vaig assabentar que era director general d'atenció a la infància en un govern de CiU. Fa poc, gràcies a Sant Google, vaig poder llegir-li gairebé la biografia sencera, incloent la seva militància a Unió i el seu pas per la política municipal en algun lloc del Vallès. El paio es diu Ramon Buscallà i sempre el recordo quan sento una cançó de Victor Jara.
Apa, ja t'he deixat anar una batalleta. :-)
Publicar un comentario