"Valparaíso..."

Sentados en lo más alto de unas escalas en el Cerro Cárcel, miramos las casas que se extienden, como una alfombra vieja, ante nuestros ojos... y hablamos del puerto, de sus muros que cuentan historias, de los recovecos que vemos y los que intuímos. Hablamos de la ciudad como si ya nos hubiésemos ido, como si la nostalgia fuera parte del paisaje... bajamos, obedeciendo la dirección de una escala que nos sabemos adónde nos llevará, saludamos a los perros y los gatos... los cordeles con ropa flamean como diciéndonos adiós. Al final de la jornada sentimos que algo nos ha pasado... la saudade, quizá, mezclada con la impotencia de sentir que Valparaíso es el buen y bello amante que dejamos ir... o morir.

D’en Fabián

Un amic xilè em dèia l’altre dia que entén les meves sensacions quan dic en algun post que no sé si té gaire sentit mantenir un bloc sobre una aventura quan aquesta ja ha passat. Ell ha viscut una temporada llarga a un país llunyà i també coneix aquella nostàlgia de les coses que s’hi han deixat, que s’enyoren i que ja sempre més queden incorporades en un mateix.

Però després penso amb gent, músiques, llibres, menjars o llocs que m’han robat el cor i amb els que he estat ben injusta perquè ben mereixien un post. Mirant-ho bé, he estat molt injusta amb l’Anita, la Nodina, en Fabián, els Pablos, la Marta o la Maria … tants amics d’aquí i d’allà; o amb les cançons de la Violeta Parra i totes les músiques de la meva B.S.O particular a Xile; també ho he estat amb "Santa Maria de las flores negras", "Tengo miedo torero" o tants altres llibres que m’han acompanyat durant els llargs trajectes per creuar la ciutat. I per no parlar, si ho hem de fer de menjar, del “charquicán”, les “humitas” o els “porotos con riendas”. Tots podrien ser alguns bons exemples d’aquesta meva poca consideració...

… també Valparaíso.

Podria donar un bon grapat de dades sobre aquesta ciutat portuària que aboca, amb un espectacular joc d’equilibris, les seves desordenades cases de colors al mar de la badia. O explicar les contradiccions amb la seva veina i festivalera Viña del Mar, o les que viu dins de si mateixa.

També podria fer un relat emocionat de les sensacions de passejar per la pendent dels seus carrers imaginativament decorats en una constant competició de grafitaires que treuen de la monotonia del monocolor parets, graons, pals de la llum o qualsevol mena d’element urbà que algú es pugui imaginar.

Descriure les gents, les olors, l’arquitecutra, la història que s’hi respira, el tràfec amb què viu, la calma del matí cobert amb una manta de boira, els bars sofisticats i els més autèntics, la moguda artística, el glamurt i la decrepitud compartint espais, els troleis i el ascensors per desplaçar-se per la ciutat, els vaixells de gran tonatge i les petites barques de pescador en l’immens port …

Digui el que digui, i per molt que m’hi extengui, sempre em quedaré curta si es per parlar de Valparaíso... per això prefereixo que sigui en Fabián qui, recordant una de les nostres jornades de redescoberta de la ciutat, transmeti amb les seves paraules aquella càrrega amb què impregna Valpo.

La primera i la tercera foto que ilustren el post també tenen la firma d'aquest tros d'artishta integralsh que és en Fabián!