En Manel va arribar a casa gariebé sense adonar-nos-en, almenys jo, que aleshores voltava aquells anys en què penses poc en el què passa a l’entron perquè feines tens a saber què passa en un mateix.
Quan va morir la iaia Josefina (la Coco-Fini, com li dèiem en Marc i jo), en Manel es va quedar amb nosaltres i va passar a ser un més de la família. Ell era com un avi que ens regalava un destí que s’havia emportat prematurament els altres.
Nosaltres el vam acollir tan bé com en vam ser capaços i ell ens ha estimat més enllà de llaços de sang i ens va adoptar com a jove, fill i néts.
La mare, la seva gran confident, amiga, cuidadora i protectora, ha estat a prop seu en els seus últims moments de vida i això em consola en la distància i des del sentiment de tristesa i el d’impotència per no poder ser a casa en aquests moments.
Quan va morir la iaia Josefina (la Coco-Fini, com li dèiem en Marc i jo), en Manel es va quedar amb nosaltres i va passar a ser un més de la família. Ell era com un avi que ens regalava un destí que s’havia emportat prematurament els altres.
Nosaltres el vam acollir tan bé com en vam ser capaços i ell ens ha estimat més enllà de llaços de sang i ens va adoptar com a jove, fill i néts.
La mare, la seva gran confident, amiga, cuidadora i protectora, ha estat a prop seu en els seus últims moments de vida i això em consola en la distància i des del sentiment de tristesa i el d’impotència per no poder ser a casa en aquests moments.
1 comentario:
Qué más podría desear uno, sino que al morir, alguien a quien quisimos y que nos quiso, dijera que fuimos un "hombre bueno"...
Un abrazo.-
Publicar un comentario