11 de setembre

Segurament l'11 de setembre del 2007 l'explicaré als néts, si mai arriba al cas, o al meu nebot, l'Ot, que està a punt de néixer.

Per mi, tancar-se al despatx del centre català un 11 de setembre a Santiago de Xile era més lleig que picar a un pare. I per tant, per primera vegada des que sóc en aquesta ciutat, he baixat a l'estació la Moneda. Fins ara hi havia passat amb metro dos cops al dia, de casa a la feina i de la feina a casa, però mai havia pujat a la superfície.

L'edicifi en si m'ha decepcionat. Malgrat l'amplitud de les dues places que hi ha a banda i banda, es troba exessivament encaixonat per uns edificis massa quadriculars i grisos.

El carrer principal, la Alameda, estava parcialment tallat per la policia, els Carrabineros, que hi tenien organitzat un desplegament espectacular. Tots anaven vestits d'antidisturbis i ja fos a peu o damunt un caball, aquells equipaments de color verd militar, els cascos, botes i un munt de proteccions els hi donava un aspecte monstruòs i deforme.

El carrer estava ocupat per molts joves amb pancartes, banderes de Chile amb la imatge de Salvador Allende, etc. Malgrat que no passava res d'excepcional hi havia una mena de tensió, com si en qualsevol moment aquella extranya calma hagués d'acabar amb alguna càrrega i corredissa.

Les dues places i els carrers que dónen a la Moneda estaven fortament protegits. L'any anterior hi van haver disturbis importants i el govern va decidir que aquells partits, sindicats, associacions, etc. interessats a fer la ofrena a Salvador Allende, havien d'entrar una sol·licitud setmanes abans i rebre el corresponent permís per poder fer-la.

Per tant, només era possible entrar-hi com a militant o membre d'alguna delegació. Jo no complia cap dels requisits, però no tenia cap intenció de marxar sense almenys haver intentat entrar a la zona restringida. Els ex alumnes de la UTE em van facilitar l'accés.

El 73 ni tan sols havia nascut, però si algun d'aquells monstres de verd m'hagués preguntat alguna cosa jo hauria afirmat que si, que al 73 jo era una universitària de la Universidad Técnica del Estado, però que m'havia fet algun tractament estètic rejovenidor miraculòs!

Un cop dins el recorregut era pel carrer Morandé fins a la porta 80 del palau de la Moneda on, pel que em van comentar els meus ex companys de facultat, van treure el cadàver del president. Allà hi van cantar un parell de cançons ex companys de classe que, vés per on, també es conserven la mar de bé.

El recorregut finalitzava a l'altra banda de la Moneda, a la plaça constitució, on hi ha un monument a Allende i on s'han fet alguns parlaments de companys de classe que han recordat aquells amics que van desaparèixer, els que es van exiliar, els que van assassinar, els que van estar presos i els que no van poder finalitzar els estudis i arribar a convertir-se en el què haurien volgut ser.

Tots aquells nois que ara tenen fills de la meva edat van perdre molts somnis, moltes il·lusions i moltes oportunitats aquell 11 del 73, però continuen creient que algun dia les coses poden canviar en aquest país i tenen encara molt present totes aquelles polítiques que l'haurien pogut fer socialment més just.

Jo ahir també em vaig unir al seu crit "se siente, se siente, Allende esta presente".

A la nit, però, les idees i el record dels fets històrics ja passen a tenir un altre nom. Tornava cap a casa després de l'acte de l'11 al Centre Català i alguns carrers estaven tallats per culpa de les fogueres a mig dels carrers. Fins i tot hi ha hagut un policia mort. Això ja no té res a veure amb reivindicacions polítiques o amb exigir la recuperació de cap memòria històrica. Això és delinqüència.

Publicat a Pessics de Xile Bloc.cat el 12 de setembre de 2007