El concert dels Lax'n'Busto posava punt i final a un mes agotador preparant la trobada de Comunitats Catalanes al Con Sud. Sense temps per descansar ni per dormir, agafava un bus en direcció a Argentina just el dia que s'hi celebraven les eleccions a la presidència.
Hi anava amb la meva companya de viatge i de fatigues l'últim mes, la Marta. La Marta ara és la persona que ens coordina a totes (totes noies) que estem en aquests moments enviades per la Generalitat a alguna comunitat del món, però l'any passat havia estat la persona becada al Centre Català de Mendoza.
Per ella creuar la cordillera era obrir el bagul dels records i retrobar-se amb els llocs i les persones que havien format part de la seva quotidianitat durant 9 mesos igual que ho són per mi tots aquests llocs i totes aquestes persones que estic coneixent a Santiago.
Per a mi viatjar a Mendoza era retardar la crisi post trobada i que significava començar una rutina nova, de nou sola, i tornar a enfocar la meva tasca al centre català. També era la oportunitat de conèixer una altra realiat, a l'altra banda dels Andes. Una manera diferent de fer i de viure amb un mateix taló de fons, les muntanyes nevades de la cordillera.
A Mendoza vaig tenir el gust de conèixer els amics, els racons i alguns records de la Marta al llarg de la seva estada i pensava en com em sentiria jo si tingués la oportunitat, un any després, de poder mostrar totes les coses que ja estimo i que estimaré d'aquesta ciutat a un amic que la veu per primera vegada.
Mendoza també em va permetre refer-me del neguit, de l'estrés i dels mals rotllos de tota la trobada. Dormir, passejar, prendre mate al parc, menjar i fins i tot provar això dels esports d'aventura! L'últim dia, animada per l'esperit aventurer de la Marta i per la meva falta de conciència, em vaig animar a provar això del parapent!
Va ser una bona experiència i no vaig patir tanta por com em pensava que patiria. Veure una ciutat als teus peus provoca una estranya sensació de llibertat si no fos perquè tens el monitor enganxat darrera movent-se per conduir aquella gran lona que et sustenta.
El descans d'aquells tres dies em va permetre fer la tornada ben desperta. Creuar la cordillera per carretera és una experiència fantàstica! Són unes quantes hores de viatge, però que valen molt la pena. El paisatge té alguna cosa entre impossible i fantasmagòric.
La carretera s'enfila per unes altes parets envoltades de muntanyes encara més altes i nevades. Caminos d'alt tonatge, alguns que transporten cotxes, fan verdaderes filigranes per pujar aquelles cotes sense pendre-hi mal. Una línia de ferrocarril abandonada segueix de prop la carretera mostrant llastimosament el seu recorregut dins de túnels de metall destrossats pel pas del temps. Un cementiri enmig del no res i alguns agrupaments de cases on sembla que no hi pugui viure més que el fred.
I a mig de tot això la duana amb tots els papers, la burocràcia, el control de transport de productes d'origen vegetal o animal, els funcionaris que et miren amb aquella prepotència, els gossos que ensumen les maletes, el segell al passaport, les declaracions diverses, la fred que entra per les sandàlies,& el mate a una banda i el tesito a l'altra.
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 7 de novembre de 2007
Hi anava amb la meva companya de viatge i de fatigues l'últim mes, la Marta. La Marta ara és la persona que ens coordina a totes (totes noies) que estem en aquests moments enviades per la Generalitat a alguna comunitat del món, però l'any passat havia estat la persona becada al Centre Català de Mendoza.
Per ella creuar la cordillera era obrir el bagul dels records i retrobar-se amb els llocs i les persones que havien format part de la seva quotidianitat durant 9 mesos igual que ho són per mi tots aquests llocs i totes aquestes persones que estic coneixent a Santiago.
Per a mi viatjar a Mendoza era retardar la crisi post trobada i que significava començar una rutina nova, de nou sola, i tornar a enfocar la meva tasca al centre català. També era la oportunitat de conèixer una altra realiat, a l'altra banda dels Andes. Una manera diferent de fer i de viure amb un mateix taló de fons, les muntanyes nevades de la cordillera.
A Mendoza vaig tenir el gust de conèixer els amics, els racons i alguns records de la Marta al llarg de la seva estada i pensava en com em sentiria jo si tingués la oportunitat, un any després, de poder mostrar totes les coses que ja estimo i que estimaré d'aquesta ciutat a un amic que la veu per primera vegada.
Mendoza també em va permetre refer-me del neguit, de l'estrés i dels mals rotllos de tota la trobada. Dormir, passejar, prendre mate al parc, menjar i fins i tot provar això dels esports d'aventura! L'últim dia, animada per l'esperit aventurer de la Marta i per la meva falta de conciència, em vaig animar a provar això del parapent!
Va ser una bona experiència i no vaig patir tanta por com em pensava que patiria. Veure una ciutat als teus peus provoca una estranya sensació de llibertat si no fos perquè tens el monitor enganxat darrera movent-se per conduir aquella gran lona que et sustenta.
El descans d'aquells tres dies em va permetre fer la tornada ben desperta. Creuar la cordillera per carretera és una experiència fantàstica! Són unes quantes hores de viatge, però que valen molt la pena. El paisatge té alguna cosa entre impossible i fantasmagòric.
La carretera s'enfila per unes altes parets envoltades de muntanyes encara més altes i nevades. Caminos d'alt tonatge, alguns que transporten cotxes, fan verdaderes filigranes per pujar aquelles cotes sense pendre-hi mal. Una línia de ferrocarril abandonada segueix de prop la carretera mostrant llastimosament el seu recorregut dins de túnels de metall destrossats pel pas del temps. Un cementiri enmig del no res i alguns agrupaments de cases on sembla que no hi pugui viure més que el fred.
I a mig de tot això la duana amb tots els papers, la burocràcia, el control de transport de productes d'origen vegetal o animal, els funcionaris que et miren amb aquella prepotència, els gossos que ensumen les maletes, el segell al passaport, les declaracions diverses, la fred que entra per les sandàlies,& el mate a una banda i el tesito a l'altra.
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 7 de novembre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario