En un article que ha publicat darrerament al Mercurio (un dels diaris de més tiratge del pais), m'ha fet adonar que aquests mesos havia pres una gran distància a les constants crítiques que rebem els catalans, pel sol fet de ser-ho, en alguns mitjans de comunicació epanyols. No sap la tranquilitat i el relax que soposava això, però aquesta calma vosté l'ha trencada sobtadament.
Des de que sóc al seu país, malgrat que, per coses de la vida, també tinc ocasió de parlar molt en català, m'he creat una rutina i he trobat bons amics que parlen espanyol i amb els qual em faig entendre amb el meu castellà "macarrònic", que diu vostè, cada cop més xilenitzat.
Li puc assegurar que no he tingut cap mena de problema amb ningú pel fet de sentir-me catalana, al contrari, m'he sentit molt estimada precisament com a tal. I és que abans que jo, han passat per aquest país molts catalans, principalment bons, però també cosmopolites i tolerants, que han deixat la seva emprenta a Chile.
Evidentment també hi ha catalans que no ho son tant, de bons, cosmopolites o tolerants, pero això tambe passa amb els xilens, els espanyols, els argentins, etc.
Amb els seus 6 anys visquent a Barcelona, senyor Electorat, jo em pregunto si és que vostè no ha tingut gaires oportunitats de conèixer els catalans cosmopolites i tolerants que esperava trobar, o és que simplement no ha entès res.
Jo he tingut més sort que vostè, senyor Electorat, i al seu país he conegut persones que no s'omplen la boca dels conceptes cosmopolitisme i tolerància com si fossin la seva bandera insígnie, pel simple fet que ho són d'una forma natural i sense estridències. Gairebé sense adonar-se'n.
Persones fantàstiques, que han respectat la meva catalanitat i el desig col·lectiu que la nostra llengua no sigui vista com una barrera sinó com un pont. Persones que entenen que no parlem català per molestar, per tancar-nos en un reducte, per ser els botxins de res ni de ningú, sinó per explicar-nos al món tal com sóm, amb les nostres paraules i expresions, les que ens han ensenyat els nostes pares i que transmetrem als nostres fills.
Però senyor Electorat, jo no cal que digui res. Sàpiga què pensen xilens que, com vosté, també han conegut aquesta Catalunya segregacionista, hòstil i autoritària de la qual parla. Senyor Electorat, a mi em sembla que no és una qüestió de realitat, és una qüestió d'enfoc:
"Viví dos años en Cataluña, en una zona donde prácticamente sólo se habla catalán. Nunca fui discriminado por no hablar esta lengua, al contrario, cuando se daban cuenta que yo no lo hablaba, lo hacían en castellano (aunque a algunos no les resultara tan fácil). Incluso, una vez un profesor en la universidad me preguntó si prefería que hiciera la clase en castellano, sólo porque pensaba que yo no entendía el catalán. Sin embargo, yo quise aprenderlo, por respeto a esta comunidad y porque sentía que hablando su lengua podría conocerlos más y mejor. Siento que muchos de los que opinan están llenos de prejuicios y rencores. Lo que hacen los catalanes es defender, ni más ni menos, la lengua que heredaron de sus antepasados, la lengua en la que ellos saben "contarse". Y si la defienden, es porque han tratado de arrebatársela. Tengo muy buenos amigos en Catalunya. I som amics en castellá i catalá... sense cap problema."
"Las lenguas mueren, tristemente, porque llega una más poderosa que quiere adueñarse, no de su cultura, sino de sus riquezas materiales. Y si para ello debe hacerse desaparecer dicha cultura, pues nada, que desaparezca: eso es práctico. Del mismo modo, se nos impuso un dios, los dioses criollos no eran prácticos para los conquistadores. Y así estamos, pobres como ratas, y sin saber quiénes somos. No me interesa hablar la lengua de los poderosos porque sí, sólo porque es práctico. Lamento, profundamente, que cada día mueran diversas lenguas, porque con ellas mueren cosmovisiones, que por sencillas o ingenuas que sean, nunca serán inservibles. ¿De qué modo puedo explicar mi mundo y quién soy si no es en la lengua que heredé de mis antepasados? No sé decir quién soy en Inglés; tampoco en mapudungún, y vaya qué me hace falta esto último. Las lenguas no mueren, las mata otra más poderosa.
Por estos días, vivo con una catalana. Con ella, compartimos los idiomas. Para eso me ha servido hablar esta lengua en un país donde casi nadie sabe de su existencia, para entender a mi amiga en su verbo original, para entenderla mejor. Ella me entiende en "chileno"; ella me conoce, mejor, en "xileno".
Aplaudo a los pueblos y comunidades que defienden su idioma.
Puedo comprar en inglés... mas no sé decir quién soy (pero esto último a quién le importa)."
PD. Gràcies Fabián!
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 23 de novembre de 2007
Des de que sóc al seu país, malgrat que, per coses de la vida, també tinc ocasió de parlar molt en català, m'he creat una rutina i he trobat bons amics que parlen espanyol i amb els qual em faig entendre amb el meu castellà "macarrònic", que diu vostè, cada cop més xilenitzat.
Li puc assegurar que no he tingut cap mena de problema amb ningú pel fet de sentir-me catalana, al contrari, m'he sentit molt estimada precisament com a tal. I és que abans que jo, han passat per aquest país molts catalans, principalment bons, però també cosmopolites i tolerants, que han deixat la seva emprenta a Chile.
Evidentment també hi ha catalans que no ho son tant, de bons, cosmopolites o tolerants, pero això tambe passa amb els xilens, els espanyols, els argentins, etc.
Amb els seus 6 anys visquent a Barcelona, senyor Electorat, jo em pregunto si és que vostè no ha tingut gaires oportunitats de conèixer els catalans cosmopolites i tolerants que esperava trobar, o és que simplement no ha entès res.
Jo he tingut més sort que vostè, senyor Electorat, i al seu país he conegut persones que no s'omplen la boca dels conceptes cosmopolitisme i tolerància com si fossin la seva bandera insígnie, pel simple fet que ho són d'una forma natural i sense estridències. Gairebé sense adonar-se'n.
Persones fantàstiques, que han respectat la meva catalanitat i el desig col·lectiu que la nostra llengua no sigui vista com una barrera sinó com un pont. Persones que entenen que no parlem català per molestar, per tancar-nos en un reducte, per ser els botxins de res ni de ningú, sinó per explicar-nos al món tal com sóm, amb les nostres paraules i expresions, les que ens han ensenyat els nostes pares i que transmetrem als nostres fills.
Però senyor Electorat, jo no cal que digui res. Sàpiga què pensen xilens que, com vosté, també han conegut aquesta Catalunya segregacionista, hòstil i autoritària de la qual parla. Senyor Electorat, a mi em sembla que no és una qüestió de realitat, és una qüestió d'enfoc:
"Viví dos años en Cataluña, en una zona donde prácticamente sólo se habla catalán. Nunca fui discriminado por no hablar esta lengua, al contrario, cuando se daban cuenta que yo no lo hablaba, lo hacían en castellano (aunque a algunos no les resultara tan fácil). Incluso, una vez un profesor en la universidad me preguntó si prefería que hiciera la clase en castellano, sólo porque pensaba que yo no entendía el catalán. Sin embargo, yo quise aprenderlo, por respeto a esta comunidad y porque sentía que hablando su lengua podría conocerlos más y mejor. Siento que muchos de los que opinan están llenos de prejuicios y rencores. Lo que hacen los catalanes es defender, ni más ni menos, la lengua que heredaron de sus antepasados, la lengua en la que ellos saben "contarse". Y si la defienden, es porque han tratado de arrebatársela. Tengo muy buenos amigos en Catalunya. I som amics en castellá i catalá... sense cap problema."
"Las lenguas mueren, tristemente, porque llega una más poderosa que quiere adueñarse, no de su cultura, sino de sus riquezas materiales. Y si para ello debe hacerse desaparecer dicha cultura, pues nada, que desaparezca: eso es práctico. Del mismo modo, se nos impuso un dios, los dioses criollos no eran prácticos para los conquistadores. Y así estamos, pobres como ratas, y sin saber quiénes somos. No me interesa hablar la lengua de los poderosos porque sí, sólo porque es práctico. Lamento, profundamente, que cada día mueran diversas lenguas, porque con ellas mueren cosmovisiones, que por sencillas o ingenuas que sean, nunca serán inservibles. ¿De qué modo puedo explicar mi mundo y quién soy si no es en la lengua que heredé de mis antepasados? No sé decir quién soy en Inglés; tampoco en mapudungún, y vaya qué me hace falta esto último. Las lenguas no mueren, las mata otra más poderosa.
Por estos días, vivo con una catalana. Con ella, compartimos los idiomas. Para eso me ha servido hablar esta lengua en un país donde casi nadie sabe de su existencia, para entender a mi amiga en su verbo original, para entenderla mejor. Ella me entiende en "chileno"; ella me conoce, mejor, en "xileno".
Aplaudo a los pueblos y comunidades que defienden su idioma.
Puedo comprar en inglés... mas no sé decir quién soy (pero esto último a quién le importa)."
PD. Gràcies Fabián!
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 23 de novembre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario