L'escapada d'una setmana a casa m'ha confòs bastant els sentiments. A Chile he viscut gairebé 4 mesos sense sensació d'enyor o sense haver pensat mai que potser vaig em vaig equivocar en la meva decisió.
A casa he plantat cara al jet lag i he aprofitat cada moment per trobar a la gent que el temps m'ha permès veure, per abraçar els amics amb qui reciprocament necessitavem retrobar-nos i per conèixer un petit angelet que aquest cop si, ens ha regalat el cel.
He tornat amb ganes de continuar el projecte ja iniciat més convençuda que mai. Aquest cop, totes les hores d'avió i aeroports no tenien aquell gustet d'emoció pel desconegut. Sabia on anava i no hi havien tots aquells temors de què em trobaria a la meva arribada. Al contrari, sabia que hi hauria un bon amic esperant, potser dos i tot!
Però, per altra banda, també torno conscient que ja he passat la meitat d'aquesta aventura i que tot el que ve d'ara endavant encara em donarà la sensació que passa més ràpid. La sensació d'estranyesa que tenia a Girona aquests dies es veia recompensada per saber que tornaria a la meva monotonia dels darrers mesos.
Tot era com un simulacre, però què passarà quan vagi de veres, quan no tingui bitllet de tornada amb data a Santiago de Chile? Sé que ja sempre hi duré un trosset d'aquest racó de món al cor, però i tots els amics que hi deixaré? Cada quan em podré permetre el luxe de venir-los a veure amb la maleta carregada de petits obsequis dels que els troben a faltar aquí? Quan podran venir ells a conèixer els meus carrers, els meus espais i els amics o la família a qui ara només coneixen en fotografies?
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 29 de desembre de 2007
A casa he plantat cara al jet lag i he aprofitat cada moment per trobar a la gent que el temps m'ha permès veure, per abraçar els amics amb qui reciprocament necessitavem retrobar-nos i per conèixer un petit angelet que aquest cop si, ens ha regalat el cel.
He tornat amb ganes de continuar el projecte ja iniciat més convençuda que mai. Aquest cop, totes les hores d'avió i aeroports no tenien aquell gustet d'emoció pel desconegut. Sabia on anava i no hi havien tots aquells temors de què em trobaria a la meva arribada. Al contrari, sabia que hi hauria un bon amic esperant, potser dos i tot!
Però, per altra banda, també torno conscient que ja he passat la meitat d'aquesta aventura i que tot el que ve d'ara endavant encara em donarà la sensació que passa més ràpid. La sensació d'estranyesa que tenia a Girona aquests dies es veia recompensada per saber que tornaria a la meva monotonia dels darrers mesos.
Tot era com un simulacre, però què passarà quan vagi de veres, quan no tingui bitllet de tornada amb data a Santiago de Chile? Sé que ja sempre hi duré un trosset d'aquest racó de món al cor, però i tots els amics que hi deixaré? Cada quan em podré permetre el luxe de venir-los a veure amb la maleta carregada de petits obsequis dels que els troben a faltar aquí? Quan podran venir ells a conèixer els meus carrers, els meus espais i els amics o la família a qui ara només coneixen en fotografies?
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 29 de desembre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario