Fa un any que moria Pinochet. Hi ha qui encara s'entesta a honorar la seva figura i celebrar amb total impunitat el "cap d'any" en misses solemnes. La mort es va avançar a la justícia i, malgrat que alguns encara el venerin i altres el justifiquin, Pinochet era un criminal, un assassí. Una dictadura de la qual el país encara en pateix terribles conseqüències en forma de desigualtats, injustícies i silencis.
No em serveixen algunes excuses barates que he pogut sentir aquí, com que tampoc es va matar a tanta gent com en altres règims o que el cop d'estat era reclamat socialment davant una situació econòmica i política de caos. Tot això del caos o el desordre és molt relatiu, mai podrem saber què hauria estat del país si Allende hagués pogut portar a terme el seu projecte polític.
La realitat és la que és i les conseqüències d'aquest criminal que no va poder ser jutjat són els retrats de tants morts i desapareguts que pots trobar en espais de la ciutat, com el Pont Bulnes, on va ser assassinat Joan Alsina; la recerca de justícia de l'Agrupacion de Familiares de Detenidos Desparaecidos, en representació de tantes persones que els ploren i que no els obliden, o el relat que es fa de les històries de la dictadura en espais culturals com El teatro de la Memoria.
Alguns no volen treure noms de carrers que encara ofenen, com l'avenida 11 de septiembre que recorda l'assalt a la Moneda. Sortosament, encara hi ha moltes persones disposades a explicar-ne les conseqüències d'aquell 11, disposades a no oblidar i a treballar dia a dia per a la recuperació de la memòria i perquè per sobre de tot, sempre es recordi.
Aquests dies a alguns cinemes de Santiago, malauradament menys freqüentats que les multisales, es poden veure un parell de petits grans documentals. Un es diu Calle Santa Fe i l'altre La ciudad de los Fotógrafos.
Són petits perquè parlen d'històries particulars, com la viscuda per Carmen Castillo, parella del dirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), Miguel Enríquez quan, visquent en la clandesitnitat, van ser assaltats pels militars a la seva casa, on vivien amb les seves filles. Ell va ser assassinat i ella, embarassada, ferida de gravetat. Anys més tard, passat l'exili, Carmen fa el viatge de tornada per, entre d'altres coses, reconciliar-se amb el seu país.
Són grans perquè parlen de la Història en majúscules de Chile. De tantes imatges cruels, terribles i sense sentit que van poder retratar els fotògrafs en temps de la dictadura. De tantes històries de 17 anys de mort, tortures, perecussions físiques o intelectuals, a nivell social, polític o moral. 17 anys de por i de silenci.
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de desembre de 2007
No em serveixen algunes excuses barates que he pogut sentir aquí, com que tampoc es va matar a tanta gent com en altres règims o que el cop d'estat era reclamat socialment davant una situació econòmica i política de caos. Tot això del caos o el desordre és molt relatiu, mai podrem saber què hauria estat del país si Allende hagués pogut portar a terme el seu projecte polític.
La realitat és la que és i les conseqüències d'aquest criminal que no va poder ser jutjat són els retrats de tants morts i desapareguts que pots trobar en espais de la ciutat, com el Pont Bulnes, on va ser assassinat Joan Alsina; la recerca de justícia de l'Agrupacion de Familiares de Detenidos Desparaecidos, en representació de tantes persones que els ploren i que no els obliden, o el relat que es fa de les històries de la dictadura en espais culturals com El teatro de la Memoria.
Alguns no volen treure noms de carrers que encara ofenen, com l'avenida 11 de septiembre que recorda l'assalt a la Moneda. Sortosament, encara hi ha moltes persones disposades a explicar-ne les conseqüències d'aquell 11, disposades a no oblidar i a treballar dia a dia per a la recuperació de la memòria i perquè per sobre de tot, sempre es recordi.
Aquests dies a alguns cinemes de Santiago, malauradament menys freqüentats que les multisales, es poden veure un parell de petits grans documentals. Un es diu Calle Santa Fe i l'altre La ciudad de los Fotógrafos.
Són petits perquè parlen d'històries particulars, com la viscuda per Carmen Castillo, parella del dirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), Miguel Enríquez quan, visquent en la clandesitnitat, van ser assaltats pels militars a la seva casa, on vivien amb les seves filles. Ell va ser assassinat i ella, embarassada, ferida de gravetat. Anys més tard, passat l'exili, Carmen fa el viatge de tornada per, entre d'altres coses, reconciliar-se amb el seu país.
Són grans perquè parlen de la Història en majúscules de Chile. De tantes imatges cruels, terribles i sense sentit que van poder retratar els fotògrafs en temps de la dictadura. De tantes històries de 17 anys de mort, tortures, perecussions físiques o intelectuals, a nivell social, polític o moral. 17 anys de por i de silenci.
Nota: Publicat a Pessics de Xile a Bloc.cat el 12 de desembre de 2007
No hay comentarios.:
Publicar un comentario