El passat 13 de desembre Xile celebrava les eleccions presidencials coincidint en dates amb una iniciativa de la societat civil catalana per a l’organització d’una consulta popular a un bon grapat de poblacions sobre la independència de Catalunya.
A Xile, que l’any que ve s’hi celebra el bicentenari de la seva, d’independència d’Espanya, hi ha un alt nivell de probabilitats que hi governi un president de dretes per primera vegada des de la fi de la dictadura de Pinochet.
A Catalunya, que almenys falten 200 anys perquè pugui celebra-s’hi el bicentenari de la seva independència vers Espanya, els resultats de participació no han arribat, de forma general, a l’expectativa que s’havia creat.
Cap dels resultats em satisfà, però aquests són els que són i toca guardar paciència.
Les esquerres xilenes s’hauran de posar les piles, però cometran un gran error si només ho fan perquè Frei guanyi a la segona volta a Sebastián Piñera. La Concertació d’esquerres hi porta molt temps al govern, segurament massa. Fa pensar al final que, encara que sigui per higiène democràtica, un canvi de govern pot no ser tan mala solució, tot i que remogui certs estòmacs, començant pel meu mateix.
L’independentisme català també s’haurà de posar les piles, però per deixar de fer tant el soca, que l’endemà de l’èxit d’organització del referèndum ja ens tornem a esbatussar. Fa pena. Avui a la ràdio algú dèia que potser la nostra sort va ser que vam perdre el 1714 perquè tothom va engegar el dia 12 per tirar endavant el país, si arribem a guanyar a saber com estariem a dia d’avui. També remou estòmacs pensar que certa part de raó ja la té…
A Xile, que l’any que ve s’hi celebra el bicentenari de la seva, d’independència d’Espanya, hi ha un alt nivell de probabilitats que hi governi un president de dretes per primera vegada des de la fi de la dictadura de Pinochet.
A Catalunya, que almenys falten 200 anys perquè pugui celebra-s’hi el bicentenari de la seva independència vers Espanya, els resultats de participació no han arribat, de forma general, a l’expectativa que s’havia creat.
Cap dels resultats em satisfà, però aquests són els que són i toca guardar paciència.
Les esquerres xilenes s’hauran de posar les piles, però cometran un gran error si només ho fan perquè Frei guanyi a la segona volta a Sebastián Piñera. La Concertació d’esquerres hi porta molt temps al govern, segurament massa. Fa pensar al final que, encara que sigui per higiène democràtica, un canvi de govern pot no ser tan mala solució, tot i que remogui certs estòmacs, començant pel meu mateix.
L’independentisme català també s’haurà de posar les piles, però per deixar de fer tant el soca, que l’endemà de l’èxit d’organització del referèndum ja ens tornem a esbatussar. Fa pena. Avui a la ràdio algú dèia que potser la nostra sort va ser que vam perdre el 1714 perquè tothom va engegar el dia 12 per tirar endavant el país, si arribem a guanyar a saber com estariem a dia d’avui. També remou estòmacs pensar que certa part de raó ja la té…
2 comentarios:
Certament és trista i lamentable la desconsideració d'alguns polítics -teòricament independentistes!- vers els mils i mils de voluntaris que el 13-D vam tirar endavant (i amb molta il·lusió!) la consulta popular.
Però jo no ho pintaria tan negre. A Llagostera la participació va ser del 23,5%, la més baixa del Gironès; i, malgrat tot, n'estem contents. Primer perquè els censos no són els que es tindrien en compte en un referèndum vinculant (hi van entrar els joves de 16 i 17 anys, així com els immigrants empadronats) i, per tant, descomptant aquest sector (on la participació va ser molt baixa), ja parlaríem d'un 32% d'assistència a les urnes.
A l'hora de posicionar-nos sobre l'estatut, si no em falla la memòria, només van dir-hi la seva el 37% dels catalans.
En segon lloc, al meu poble, molta gent que no ho esperàvem, va votar Sí.
Finalment, perquè el col·legi electoral va ser una festa des de l'inici fins al final.
Poc a poc i bona lletra. I sobretot, que deixin parlar al poble (més que no pas als polítics!). :)
Només vull deixar clar, si no ho he pogut fer al text, que si bé no em satisfà del tot el nivell de participació al referèndum, estic contenta del procés, de l'esforç i dels resultats a nivell organitzatiu i de mobilitzció de voluntaris i de la gent que ha passat per les urnes a cada municipi.
El que em remou de debó l'estòmac és el gust amarg que deixa veure l'endemà als mitjans les disputes de pati d'escola entre uns i altres.
Jo també penso que a poc a poc i bona lletra i aprofito per felicitar als organitzadors del referèndum del meu poble, Celrà, que han fet molt bona feina.
Publicar un comentario