Aquests dies de vacances aprofito per rellegir algun dels posts escrits abans d’anar a Xile el passat gener. El balanç és que 24 dies em van donar per fer moltes de les coses que enyorava fer o que tenia previstes mentre feia la maleta.
També hi va haver temps suficient per fer-ne de no previstes, ja fossin en postiu, com ara descobrir Lota, fer alguna "inauguració" d’infraestrucutes d’interès pel país, anar de picnic amb bons amics al Cajón del Mapio, gaudir d’una visita molt especial al convent i la comunitat de monges de San Felipe. D’altres, tampoc previstes, les feia amb tota la pena al cor, com haver d’acompanyar el pobre Tristán al veterinari o ajudar a la seves cures diàries.
I per les moltes coses que no vaig tenir temps de fer, doncs, sempre confio poder tenir, més aviat que tard, l’ocasió. Sigui com sigui, el que no vaig fer en la tornada va ser un escrit de tantes sensacions, tans bons moments (i alguns d’amargs), tants retrobaments i tantes il·lusions viscudes.
De seguida de la tornada, un fort terratrèmol sacsejava el país i el patiment per l’estat dels amics d’allà es barrejava amb el regust d’alguna decepció que havia pujat a l’avió amb mi, com ho era una victòria de la dreta a la presidència del país i unes condicions de salut delicades d’un amic "perruno".
Quedaven poques ganes d’escriure sobre els bons moments viscuts a Xile amb en Fabián i família, en Luís, l’Anita, la Carina, la Nodina, la Bibiana, en Gonzalo, la Cote, la Pao, la Pao de l’Alpes, en Felipe, els Pablos, la Lorena, en Pancho, la Marta, en Marc, en Carles, etc. Patia més per com podien estar ells i les seves famílies que per pensar que m’havia agradat molt retrobar-los i que esperava tornar-los a veure ben aviat.
Ha sigut ara, amb el relentiment del temps que suposa l’estiu, un segon estiu per mi aquest any, que m’ha entrat el cuquet de tornar als meus pessics de Xile, d’aquí o d’on sigui que em porti la vida...
8/11/2010
8/09/2010
3/01/2010
"Força, Xile!"
A la sensació de llunyania de les emocions viscudes que s’acostuma a tenir quan es retorna de vacances un cop ja s’ha tornat a la rutina, se li suma l’angoixa i la pena de saber que molts dels llocs que vaig conèixer ja no existeixen i que la gent que allà hi vivien ara, els que poden, tracten de sobreviure enmig de tanta desesperació.
Gent a qui conec, que formen part ja de la meva família xilena, i gent que no, els que surten a la tele i els que encara no han pogut veure arribar cap tipus d’ajut.
Poques ganes queden d’escriure sobre el que ha estat aquest viatge vist el gran i creixent nombre de víctimes mortals i de les imatges que arriben de barris de Santiago i localitats a la costa i al sud que he conegut i que en qüestió de minuts van quedar destruits.
Vist que des d’aquí poc s’hi pot fer a part d’encomanar-se a tots els sants, déus i forces, només espero que les coses vagin tornant a la normalitat i que el país aixequi cap ben aviat. Molts ànims a tots, i "un cop més: força Xile!"
Gent a qui conec, que formen part ja de la meva família xilena, i gent que no, els que surten a la tele i els que encara no han pogut veure arribar cap tipus d’ajut.
Poques ganes queden d’escriure sobre el que ha estat aquest viatge vist el gran i creixent nombre de víctimes mortals i de les imatges que arriben de barris de Santiago i localitats a la costa i al sud que he conegut i que en qüestió de minuts van quedar destruits.
Vist que des d’aquí poc s’hi pot fer a part d’encomanar-se a tots els sants, déus i forces, només espero que les coses vagin tornant a la normalitat i que el país aixequi cap ben aviat. Molts ànims a tots, i "un cop més: força Xile!"
1/04/2010
3, 2, 1...
...portar en Tristan, ja recuperat, i els seus companys perrunos a la plaça i sorprendre'm del que han crescut els nens del barri, comprar un gelat de "xirimoya alegre" al damunt d'una "micro", parar al sol a la tumbona del pati de darrera, veure en Felipe a tots els programes de la tele i trobar-me en Pancho Reyes en algun esdeveniment, retrobar-me amb el "picaflor" que a l'estiu es cruspeix la flor dels codonys i fer llargues caminates amb brisa del Pacífic...
1/03/2010
4, 3, 2...
Ha començat el compte enrere: les vacances concedides, la maleta despenjada de dalt de l’armari, la roba d’estiu recuperada del fons del calaix i totes les il·lusions concentrades en el dia 6, dia de reis.
Ganes de retrobar amics i espais que durant 9 mesos eren el meu dia a dia i que durant gariebé 2 anys he recordat en un moment o altre de cada jornada.
Retrobar la Laguna Sur, el passatge Dillú i tots els qui allà hi viuen i enyoro, retrobar amics d’amics, amics de la Joventut del Centre Català, de la comunitat catalana, de l’associació i, és clar, als amics perrunos,...
Tornar a trepitjar el carrer Suècia, fer una tapeta a Orrego Luco, pujar a Pajaritos i baixar a Baquedano per anar a Bellavista a fer algun mojito al bar de moda. Passejar per República, parar a saludar al 1161 de Cumming i fer un cafè a la plaça Brasil.
Passar per la Moneda i veure els preparatius d’un nou president i potser d’un nou color polític. Comprar algun souvenir a Lastarria, veure la Gigante que passeja per l’Alameda en ple festival Santiago a 1000, conèixer l’Estadio Nacional, retornar al cementerio general i menjar un completo regat amb Kunstman.
Conèixer llocs que se’m van resistir, fer algun teiatru, veure Valparaíso des del mar, com el van conèixer tants europeus que hi havien estat abans. Menjar “chancho en piedra” sobre un tros de “pan amasado” i veure “psico sour”, fer carretera i manta i viure Chiloé, respirar els Andes. Fer un tros de “marraqueta” untada amb “palta” matxacada, beure “cola de mono” amb la família de Bucalemu i anar a votar el dia 17.
Agafar el 111 i sentir el bip dels 750 pesos del passatge, descobrir el Maipo, trobar alguna petjada catalana més, anar al “negocio” i comprar 2,5 litres de “bebida”, posar els peus al Pacífic (i si m’atrebeixo fins als genolls), veure les noves construccions: el museo de la memòria, la línia de metro que aproparà la villa del Sol al centre.
Fer uns rons amb cola amb les “compañeras” i unes “chelas” amb els artishtes integralsh, tenir problemes d’entesa de l’idioma amb la majoria de la gent, comprar La Nacion del diumenge a la senyora de la bici i un The Clinic al passeo Ahumada, fer un asadito amb els joves del Centre i un partit del Barça amb la penya. Menjar “humitas”, peix fregit comprat a la barca i “chupe de loco” i fer-ho baixar amb “heladito de piña”.
Creuar-se amb algun de tants gossos que ignora la ciutat, descobrir algun nou restaurant de la llarga llista de “picadas” del Pancho, fer uns mots encreuats a dues bandes i potser, fins i tot, ballar unes “cuecas” si no em controlo amb la “chicha”.
Si 9 mesos es van fer curts, 24 dies a Xile semblen un suspir amb tantes coses que vull fer i tantes que sé que quedaran per fer! Sigui el que sigui el temps que tingui, aquí ja està tot a punt per començar de nou l’aventura!
Ganes de retrobar amics i espais que durant 9 mesos eren el meu dia a dia i que durant gariebé 2 anys he recordat en un moment o altre de cada jornada.
Retrobar la Laguna Sur, el passatge Dillú i tots els qui allà hi viuen i enyoro, retrobar amics d’amics, amics de la Joventut del Centre Català, de la comunitat catalana, de l’associació i, és clar, als amics perrunos,...
Tornar a trepitjar el carrer Suècia, fer una tapeta a Orrego Luco, pujar a Pajaritos i baixar a Baquedano per anar a Bellavista a fer algun mojito al bar de moda. Passejar per República, parar a saludar al 1161 de Cumming i fer un cafè a la plaça Brasil.
Passar per la Moneda i veure els preparatius d’un nou president i potser d’un nou color polític. Comprar algun souvenir a Lastarria, veure la Gigante que passeja per l’Alameda en ple festival Santiago a 1000, conèixer l’Estadio Nacional, retornar al cementerio general i menjar un completo regat amb Kunstman.
Conèixer llocs que se’m van resistir, fer algun teiatru, veure Valparaíso des del mar, com el van conèixer tants europeus que hi havien estat abans. Menjar “chancho en piedra” sobre un tros de “pan amasado” i veure “psico sour”, fer carretera i manta i viure Chiloé, respirar els Andes. Fer un tros de “marraqueta” untada amb “palta” matxacada, beure “cola de mono” amb la família de Bucalemu i anar a votar el dia 17.
Agafar el 111 i sentir el bip dels 750 pesos del passatge, descobrir el Maipo, trobar alguna petjada catalana més, anar al “negocio” i comprar 2,5 litres de “bebida”, posar els peus al Pacífic (i si m’atrebeixo fins als genolls), veure les noves construccions: el museo de la memòria, la línia de metro que aproparà la villa del Sol al centre.
Fer uns rons amb cola amb les “compañeras” i unes “chelas” amb els artishtes integralsh, tenir problemes d’entesa de l’idioma amb la majoria de la gent, comprar La Nacion del diumenge a la senyora de la bici i un The Clinic al passeo Ahumada, fer un asadito amb els joves del Centre i un partit del Barça amb la penya. Menjar “humitas”, peix fregit comprat a la barca i “chupe de loco” i fer-ho baixar amb “heladito de piña”.
Creuar-se amb algun de tants gossos que ignora la ciutat, descobrir algun nou restaurant de la llarga llista de “picadas” del Pancho, fer uns mots encreuats a dues bandes i potser, fins i tot, ballar unes “cuecas” si no em controlo amb la “chicha”.
Si 9 mesos es van fer curts, 24 dies a Xile semblen un suspir amb tantes coses que vull fer i tantes que sé que quedaran per fer! Sigui el que sigui el temps que tingui, aquí ja està tot a punt per començar de nou l’aventura!
12/26/2009
El viatge d'Ulisses (d'anada)
Fa uns mesos penjava en aquest blog les històries de 2 xilens que viuen a Catalunya emeses per la XTVL en el programa "El Viatge d'Ulisses".
S'han emès darrerament les històries d'alguns catalans que vaig poder conèixer a Xile en la meva estada i a qui espero tornar a trobar, a ells i a coneguts que hi surten, aquest gener: l'Anna, en Carles i l'Edgar.
S'han emès darrerament les històries d'alguns catalans que vaig poder conèixer a Xile en la meva estada i a qui espero tornar a trobar, a ells i a coneguts que hi surten, aquest gener: l'Anna, en Carles i l'Edgar.
12/19/2009
Per anar fent boca...
Mentre espero el moment del compte enrera pel dia que voli cap a Xile, vaig fent boca assaborint un "completo" i una bona cervesa del país que m'ha portat en Pablo en la seva darrera visita!
Falta ben poc, quina emoció!!!
12/15/2009
13 D a les urnes
El passat 13 de desembre Xile celebrava les eleccions presidencials coincidint en dates amb una iniciativa de la societat civil catalana per a l’organització d’una consulta popular a un bon grapat de poblacions sobre la independència de Catalunya.
A Xile, que l’any que ve s’hi celebra el bicentenari de la seva, d’independència d’Espanya, hi ha un alt nivell de probabilitats que hi governi un president de dretes per primera vegada des de la fi de la dictadura de Pinochet.
A Catalunya, que almenys falten 200 anys perquè pugui celebra-s’hi el bicentenari de la seva independència vers Espanya, els resultats de participació no han arribat, de forma general, a l’expectativa que s’havia creat.
Cap dels resultats em satisfà, però aquests són els que són i toca guardar paciència.
Les esquerres xilenes s’hauran de posar les piles, però cometran un gran error si només ho fan perquè Frei guanyi a la segona volta a Sebastián Piñera. La Concertació d’esquerres hi porta molt temps al govern, segurament massa. Fa pensar al final que, encara que sigui per higiène democràtica, un canvi de govern pot no ser tan mala solució, tot i que remogui certs estòmacs, començant pel meu mateix.
L’independentisme català també s’haurà de posar les piles, però per deixar de fer tant el soca, que l’endemà de l’èxit d’organització del referèndum ja ens tornem a esbatussar. Fa pena. Avui a la ràdio algú dèia que potser la nostra sort va ser que vam perdre el 1714 perquè tothom va engegar el dia 12 per tirar endavant el país, si arribem a guanyar a saber com estariem a dia d’avui. També remou estòmacs pensar que certa part de raó ja la té…
A Xile, que l’any que ve s’hi celebra el bicentenari de la seva, d’independència d’Espanya, hi ha un alt nivell de probabilitats que hi governi un president de dretes per primera vegada des de la fi de la dictadura de Pinochet.
A Catalunya, que almenys falten 200 anys perquè pugui celebra-s’hi el bicentenari de la seva independència vers Espanya, els resultats de participació no han arribat, de forma general, a l’expectativa que s’havia creat.
Cap dels resultats em satisfà, però aquests són els que són i toca guardar paciència.
Les esquerres xilenes s’hauran de posar les piles, però cometran un gran error si només ho fan perquè Frei guanyi a la segona volta a Sebastián Piñera. La Concertació d’esquerres hi porta molt temps al govern, segurament massa. Fa pensar al final que, encara que sigui per higiène democràtica, un canvi de govern pot no ser tan mala solució, tot i que remogui certs estòmacs, començant pel meu mateix.
L’independentisme català també s’haurà de posar les piles, però per deixar de fer tant el soca, que l’endemà de l’èxit d’organització del referèndum ja ens tornem a esbatussar. Fa pena. Avui a la ràdio algú dèia que potser la nostra sort va ser que vam perdre el 1714 perquè tothom va engegar el dia 12 per tirar endavant el país, si arribem a guanyar a saber com estariem a dia d’avui. També remou estòmacs pensar que certa part de raó ja la té…
11/10/2009
Paisatges i escenaris
El recinte de La Fabrica de Celrà és escenari aquests dies de la grabació d'un film en què un dels personatges prinicpals és interpretat per Eduardo Noriega.
Ell va protagonitzar anys enrere un anunci de la Schweeps en un paisatge que aleshores no identificava, però que ara situo al mapa i, que tot i que no haver-lo pogut conèixer, és excepcional: Antofagasta, Xile. Doncs, bé, a falta de poder-lo veure en viu i en directe passejant pels carrers del poble, em quedo amb el premi de consolació...
PD. Vinc de fer el xafarder del lloc del rodatge i des de la porta es podia veure l'Eduardo Noriega a maquillatge vestit amb trajo, bigotis i ben enclanxinat...la veritat m'agrada més fent de xungo de Santa Coloma a Petit Indi o, en aquest anunci, per posar dos exemples...
El Diari de Girona ha publicat una galeria d'imatges del rodatge ben interessant per a l'arxiu històric:
http://comunitat.diaridegirona.cat/galeria-multimedia/Cultura/Rodatge-dAgnosia-Celra/8844/1.html
Ell va protagonitzar anys enrere un anunci de la Schweeps en un paisatge que aleshores no identificava, però que ara situo al mapa i, que tot i que no haver-lo pogut conèixer, és excepcional: Antofagasta, Xile. Doncs, bé, a falta de poder-lo veure en viu i en directe passejant pels carrers del poble, em quedo amb el premi de consolació...
PD. Vinc de fer el xafarder del lloc del rodatge i des de la porta es podia veure l'Eduardo Noriega a maquillatge vestit amb trajo, bigotis i ben enclanxinat...la veritat m'agrada més fent de xungo de Santa Coloma a Petit Indi o, en aquest anunci, per posar dos exemples...
El Diari de Girona ha publicat una galeria d'imatges del rodatge ben interessant per a l'arxiu històric:
http://comunitat.diaridegirona.cat/galeria-multimedia/Cultura/Rodatge-dAgnosia-Celra/8844/1.html
11/04/2009
Trobada a Barcelona
Hem tingut visita i tota la Joventut del Centre Català que corre per terres catalanes ens hem trobat per rebre com es mereix en Pablo. Torna a Santiago amb salutacions per a tothom!
10/13/2009
Aquesta batalla la guanyaràs, Tristan!
.JPG)
I aquest estiu ens en riurem mentre correm tu i jo per la platja de Bucalemu amb en Xai, la Candels, el papi i tota la família! Molts ànimus Tristanciu I!
10/08/2009
"ú, DÓ, tè, cate, cenc!"
Fa dos anyets t'escrivia de l'altra banda del món i et donava la benvinguda amb la recança de no poder-te abraçar, fer un petó i olorar la teva pell de nadó....
Encara no et coneixia i ja t'estimava amb bogeria, no t'imagines doncs com t'arribo a estimar ara que et conec i que et trobo el nen més preciòs del món.
Quina alegria poder-los celebrar a prop teu i quina alegria veure que ets un nen sa, alegre, despert i ben tremendu!
Feliços dó, OT!
10/05/2009
9/17/2009
8/17/2009
7/26/2009
El viatge d'Ulisses
Un parell de reportatges ben recomenables...
la història d'en Rodrigo Araneda
i la de l'Alejandra Pérez...
la història d'en Rodrigo Araneda
i la de l'Alejandra Pérez...
5/26/2009
Championitis
La final de la Copa d'Europa ja s'apropa i fins i tot a una se li encomana la "championitis" aquesta que corre pels carrers de color blaugrana. Val la pena deixar-se emportar per aquesta eufòria i emoció col·lectiva, al cap i a la fi l'any passat vaig seguir pràcticament tota la temporada des del De la Òstia, llàstima que el Barça no estava aleshores per provocar gaires moments com aquest...
... espero només poder rebre algun vídeo més com aquest ben aviat!!! ;-)))
... espero només poder rebre algun vídeo més com aquest ben aviat!!! ;-)))
5/02/2009
"La buena vida"
Ha durat una trista setmana a la cartellera de Girona aquesta pel·lícula xilena que va guanyar el Goya a millor producció estrangera de parla hispana.
Del mateix director de "Machuca", Andrés Wood, retrata un Santiago molt gris, molt individualista, molt dur i injust com qualsevol altra ciutat del món. Bona...com la vida mateixa...
També és ben interessant la cançó amb què acaba el film, "Para el final" de Chinoy...
Del mateix director de "Machuca", Andrés Wood, retrata un Santiago molt gris, molt individualista, molt dur i injust com qualsevol altra ciutat del món. Bona...com la vida mateixa...
També és ben interessant la cançó amb què acaba el film, "Para el final" de Chinoy...
4/20/2009
"Algo parecido a la felicidad"
Si hi ha algú que encara passa per aquí i es vol deixar recomanar una pel·lícula, que no se li escapi Algo parecido a la felicidad" de Bohdan Sláma. Aquest no és un pessic de Xile, sinó de la República Txeca, de la vida, de l'amor...imperdible!
4/01/2009
Haver de recuperar el “no metan sus rosarios en nuestros ovarios”
Fa cosa d’un any titulava un post amb aquesta frase que havia sentit en algun titular del diari La Nación, fruit d’una decisió del tribunal Constitucional xilè contra una política del govern de la concertació la qual facilitava l’accés, de forma controlada i gratuïta, a la pastilla del dia després.
És ben lamentable que un any després aquesta frase tingui total vigència aquí. Ara que s’està plantejant la reforma de la llei de l’avortament, encara hi ha els qui volen posar els seus rosaris als nostres ovaris…
És ben lamentable que un any després aquesta frase tingui total vigència aquí. Ara que s’està plantejant la reforma de la llei de l’avortament, encara hi ha els qui volen posar els seus rosaris als nostres ovaris…
Suscribirse a:
Entradas (Atom)