Inquietuds

El dia que ell li va preguntar, la Thoona va pensar que no n’havia trobat mai, d’allò.

Que potser tothom n’havia d’haver trobat a aquelles alçades? No es podia viure simplement cercant-les?

I no ho era prou la seva cerca, en si mateixa, una inquietud?

No va saber què respondre…es va quedar tallada davant una mirada de decepció i estranyesa. Es sentia com una raresa de museu allà, darrera aquell mur que la separava d’allò que els altres esperen d’un mateix (o que un mateix es pensa que esperen els altres d’ell).

Fins aleshores havia viscut d’aquella cerca, d’algunes petites il·lusions, poques ambicions i d’alguna ínfima-gran decepció. I de pors, de moltes pors. Totes elles de collita pròpia, segurament tant comunes, i que recorden allò del sueño de la razón…

D’això sí que en tenia: de monstres.

Els monstres feia molt que els havia trobats, possiblement en la mateixa cerca, infructuosa, de les inquietuds.

Feia temps que l’acompanyaven sota formes horribles i ja coneixia els seus costums: famèlics de l’angoixa de qui els creava, aconseguien col·lapsar els seus moviments i pensaments una vegada i una altra.

Algun dia deixarien de posar-li traves en la recerca de tantes inquietuds per descobrir.

Potser algun dia, quan els despisti…